fera ferotge

Va haver-hi una època, conten els pares, quan aquests també eren joves i duien els cabells llargs, que hi havia un moviment musical-cultural-polític de cantautors que amb els seus únics mitjans –la veu i una guitarra– mostraven amb les seves cançons el seu rebuig a l’ordre establert en aquell moment: una dictadura infame.

Més tard, acabada aquesta dictadura els pares es tallaren els cabells i els cantautors deixaren de protestar, doncs la dictadura havia mort al llit i automàticament –això pensaven ells– obtindrien les llibertats que duien tants anys reivindicant. Malgrat tot, va haver-hi també qui no es va conformar amb el nou context polític i va continuar disparant veritats, automàticament, va ser marginat per la societat i pels seus antics companys de lluita, que havien oblidat com per art de màgia que va haver-hi una època en què ells es jugaven la vida reivindicant la justícia social i nacional que aquest país necessitava. [n’hi ha més]

Molts dels qui vam néixer amb la democràcia i malgrat que els nostres pares ens diguessin que els hi va costar molt d’obtenir el grau de llibertat personal i nacional de la qual tots gaudim, no ens hem pas conformat amb això, doncs considerem que encara som molt lluny de la justícia social i nacional de la qual us parlava, la que també reivindicaven els nostres pares i de la qual van renunciar a mitjans 70. Al morir al llit el dictador també va morir la seva lluita.

Cadascú amb el seu grau d’implicació i amb els mitjans que ha cregut convenient ha seguit treballant, sense defallir, veient com cada cop som més i com el temps va donant la raó a tots aquells que no han renunciat a res. Durant aquest temps, la banda sonora d’aquesta lluita ha set bàsicament música contundent. La guitarra i la veu d’aquella primera època va quedar relegada al passat, i les guitarres distorsionades i els dobles bombos van donar pas a una nova generació de grups reivindicatius que no han parat mai d’actuar arreu del país en festes populars, ateneus i casals, actuant aquests com un veritable departament de cultura alternatiu. També és cert, i seria injust no reconèixer, que de tant en tant, entre aquestes bandes es col·lava algun cantautor armat únicament amb la seva guitarra i la seva veu, però fins ara, podríem dir que eren casos esporàdics, sense poder-los ni etiquetar ni acabar d’ubicar enlloc.

Dissabte passat varem poder escenificar el inici d’una nova etapa i etiquetar un moviment que porta anys treballant a l’ostracisme. El Casal Popular l’Esquerda de Granollers va reunir en un mateix escenari a una mostra de 6 cantautors compromesos amb les lluites socials i nacionals d’aquest país. Uns cantautors que agafen el relleu d’aquell moviment musical-cultural-polític que únicament amb la seva veu i la seva guitarra mostren el rebuig al sistema actual. El concert tancava la quarta edició del Cicle de Cants i Autors que organitza aquest col·lectiu.

Cesk Freixas porta anys reivindicant –podríem dir que moltes vegades de forma individual i massa sovint de forma transparent–, que ell fa música protesta, com la dels nostres pares, com la d’abans però posada al dia, en diu Cançó Proposta, la que va més enllà de la protesta i també proposa. Feliu Ventura ens recorda als seus concerts que si ell fa cançó protesta deu ser perquè els altres fan cançó renúncia. Doncs ara podem dir que un grup nodrit de joves cantautors segueix reivindicant que ells protesten amb les seves cançons, són, les Cançons Necessàries que aquest país necessita per fer de banda sonora a una generació que no vol renunciar a res i que vol recuperar l’essència de les cançons, despullant-les per fer-les alhora més punyents.

La nit de La Cançó Necessària del dissabte 22 d’octubre de 2011 la recordarem. Cinc cantautors (Cesk Freixas, Pau Alabajos, Jordi Montañez, Andreu Valor i Josep Romeu) i una cantautora (Meritxell Gené), ens van mostrar en una primera part 3 cançons cadascú, on vam poder descobrir cançons noves d’autors que ja coneixíem i cançons d’autors que no coneixíem.

En una segona part ens van mostrar més temes propis, versions i poemes musicats en format de duet, on els 6 músics es van barrejar entre ells, mostrant-nos d’una forma més desenfada i de vegades massa improvisada, les afinitats que els uneix.

En una tercera i última part, amb tots els 6 músics d’alt de l’escenari, i com va dir Pau Alabajos, es va passar de La Cançó Necessària a “la cançó improvisada”. La llarga nit es va acabar amb cançons d’Ovidi i Raimon, talment com si fóssim en un recital de la Nova Cançó dels anys 60 i 70, i finalment amb La Muixeranga i Els Segadors, amb un públic dempeus i entregat, amb la Casa de Cultura Sant Francesc plena de gom a gom amb gairebé 200 persones conscients que aquella nit estàvem fent història.

Foto: Facebook Casal L’Esquerda

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!