fera ferotge

A l’entrada de Qui té por de Virgínia Woolf? hi hauria d’haver un requadre que t’adverís que l’obra que vas a veure pot ferir la teva salut -com en els paquets de tabac- o si més no, la teva sensibilitat.

Els protagonistes són George i Martha, professors de l’universitat de la qual ella és la filla del rector. Un matrimoni amb greus problemes d’alcoholèmia que es necessiten tant com s’autodestrueixen. Aquest matrimoni convida a casa, a altes hora de la matinada i després d’una festa, a una jove parella acabada d’arribar al campus universitari, on en Nick fa també de professor i la Honey d’espossa d’aquest. Una a priori innocent parella feliçment recent casada que no triga en entrar al joc d’autodestrucció a què són convidats pels amfitrions.

Ivan Benet i Mireia Aixalà, en el difícil paper de fer de secundaris de Pere Arquillué i Emma Vilarasau, se’n surten prou bé, destacant en els petits moments en què el text els hi ho permet i estant a l’alçada dels protagonistes. Protagonistes que broden un text corrosiu -traduït excel·lentment per Josep Maria Pou- on interpreten de forma magistral uns personatges grotescos i malbats, encesos per l’odi i les rancúnies, on els retrets s’exarberen incendiats per l’alcohol, i a més a més, amb la difícil tasca de no caure en els tòpics interpretatius etílics que es poden preveure a l’inici.

L’obra, duríssima, des del primer moment entra en un espiral d’odi i tensió que es manté al llarg de la funció, i en la qual, ens permet veure una esplèndida Vilarasau i un formidable Arquillué interpretant una família benestant americana que, mica en mica, anem coneixent el seu passat obscur i el seu present d’odi. Un matrimoni basat en les conveniències i les mentides, que es fustiguen sense pietat, disparant a matar, però que mesells aguanten estoicament els embats -potser per necessitat, potser per feblesa- davant d’un altre matrimoni que, també mica en mica, descobrim que els fonaments d’aquesta relació no són el què aparenten.

Qui té por de Virgínia Woolf? escrita per Edward Albee i dirigida per Daniel Veronese estarà al Romea fins al mes de gener. Aprofiteu per anar-hi, però això sí, aneu-hi preparats. [n’hi ha més]

Sinopsi

El George i la Martha s’estimen, s’odien i es necessiten. Coneixen perfectament les seves debilitats i com increpar l’un a l’altre. George és un professor d’història; la Martha és la seva dona i la filla del rector de la universitat. Tant l’un com l’altre se senten frustrats i tenen greus problemes d’alcoholisme. Una nit de dissabte es reuneixen amb un altre professor de l’escola i la seva dona, i el que comença com una agradable vetllada de dissabte acaba com un autèntic malson. El George i la Martha comencen a humiliar-se i maltractar-se davant de l’altra parella. Tots quatre se submergeixen en una espiral d’odi que acaba per destapar les emocions més internes de cadascun d’ells. Qui té por de Virginia Woolf? és el retrat de la societat americana del moment i l’anàlisi d’un mal nacional: l’engany a la parella.

Text del director

Unes paraules abans de començar els assajos. Sense cap mena de dubte, serà un enorme plaer trobar-me amb aquest text i amb aquests actors. De l’obra ja se’n saben prou coses, se n’han fet posades en escena i fins i tot una potent versió cinematogràfica. Per a qui no la conegui, no voldria explicar-la ni revelar-ne la intriga abans d’hora. Sí que puc afirmar, però, que es tracta d’una complexa maquinària sobre la vida humana en parella, en companyia. Una màquina de cosir homes i dones.

Intentarem posar en marxa aquest artefacte i que no s’aturi fins a les darreres conseqüències. Fa uns mesos en un missatge a manera de primer contacte –sense sentir-nos ni veure’ns les cares encara– demanava als actors que intentéssim treure’ns del damunt les idees teatrals que tenim sobre aquest material per poder aprofundir-lo a mesura que el nostre coneixement es vagi desenvolupant en el procés d’assajos. Òbviament no podrem deixar de tenir idees preconcebudes, però allò més revolucionari del teatre resulta ser quasi sempre molt a prop, just a la cantonada, però no al nostre mateix carrer. Confiem que hi ha terrenys que no hem visitat. Quins són? Realment no ho sé. Si els conegués ho faria malbé. D’aquesta incertesa en resulta una expressió que sempre m’agrada tenir present en el moment de començar un projecte: el teatre com ‘un dard llançat en la foscor’. Només espero que tots haguem entès alguna cosa nova al final d’aquest procés. Com succeeix sempre, si això ens passa a nosaltres és molt probable que també li passi al públic.

Voldria fer un especial agraïment a la producció que va creuar l’oceà per integrar-me en aquest viatge desconegut que intueixo meravellós.

Daniel Veronese