fera ferotge

Una característica genuïnament catalana que ens diferencia de la resta de mortals de qualsevol altre part del món, és que, quan fem quelcom bé, enlloc de trobar-ho normal, propi d’un país modern i capdavanter, el primer que fem automàticament és pessigar-nos per saber si estem somniat. Un cop hem fet aquest primer i insalvable pas i hem comprovat que no estem pas somniant sinó que el que estem vivint no és res més que la pura realitat, ho pugem als altars pregonant-ho als quatre vents.
[n’hi ha més]

La desena edició de lliurament dels Premis Enderrock 2011 d’anit, en reconeixement a la creació musical d’artistes catalans de 2010 per part de crítica i públic, va posar de manifest el bon estat de salut que viu actualment la música al nostre país. Però com deia, molts dels que eren ahir a L’Artèria, tan a dalt com a baix de l’escenari, no varen parar de pessigar-se per comprovar que estaven ben desperts.

La música catalana -dic catalana i no en català perquè gent com New Raemon, Espaldamaceta, LOL, Stanstill, Delafé, etc… també els incloc- està a l’alçada de qualsevol altre art escènica o expressió cultural feta a casa nostra que hagi sigut capaç de deslliurar-se del jou de prejudicis i auto-odis imposats per nosaltres mateixos que hem dut a la gropa durant tants i tants anys.

Però el que em preocupa és que passi el mateix que va passar a principis dels 90, on tothom parlava de boom sense saber que un boom és una situació anormal, i que després del boom ve el crac, que no deixa de ser una altra situació anormal. Passat el boom tothom parlava de crisi de l’escena musical catalana, perquè esclar, més enllà de Sau i Sopa tot era erm.

Així què, fins que no deixem de fregar-nos els ulls incrèduls davant de la realitat que ens acapara no serem prou grans per viure una realitat normal en un país normal. I mentre seguim vivint sobre la cresta de l’onada, la caiguda que ens espera cada cop serà més alta.