Kevin Costner, Palau de la Música (Barcelona), 18 de febrer de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 20 de febrer de 2010

L’home que treballa fent de llop

20/02/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy77810 = 'gvidal' + '@';
addy77810 = addy77810 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text77810 = 'XAVIER MERCADÉ';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text77810 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
XAVIER MERCADÉ

Kevin Costner
baixava del firmament de les estrelles per mostrar la seva faceta
d’actor al Palau de la Música. Per si algú dubtava que qui pujaria a
l’escenari és el culpable que, possiblement, algun dia tinguem un
president de la Generalitat que es digui Kevin, una pantalla de vídeo
va dedicar els deu primers minuts de la nit a ensenyar-nos els millors
perfils de la seva filmografia, des de les aclamades The Bodyguard, Silverado o Dance With Wolves fins a desastres com Waterworld o The Postman.

No
li va caler ni pujar a l’escenari per posar-se al públic a les
butxaques dels seus texans. Només amb la passejada que va fer per la
platea, repartint abraçades i encaixades de mans amb els qui havien
pagat 98 euros per butaca (a 18 euros les de galliner; però, és clar,
allà no s’hi acosten les estrelles), ja tenia guanyada la partida
mitòmana sense haver extret ni un acord de la seva guitarra. Tot i que
la seva missió al Palau anava més enllà de repartir somriures com si
fossin benediccions papals, i, acompanyat d’una més que competent banda
(tres guitarres, un violí, baix i bateria), va oferir una hora i tres
quarts de recital que va navegar entre el rock americà de radiofórmula
per a adults, el country per a totes les oïdes i alguna balada
trencacors. Amb una veu esforçada i gens menyspreable, els seus
recursos, no obstant això, es van esgotar en les cinc primeres cançons.
Enganxat a la guitarra acústica, es va mostrar en tot moment afable i
proper, explicant els seus records d’infantesa per presentar Superman 14
o deixant anar el tòpic que mai no havia tocat en un lloc tan bonic com
el Palau. Tot i que la seva discografia es basa en un únic disc, Untold Truths,
editat l’any 2008, d’aquest només va fer cinc temes, ja que el gruix
del repertori es va basar en un segon disc encara inèdit. Al resultat
final hi va afegir també una lectura del Mr. Tambourine Man que no passarà precisament a la història de les versions de Bob Dylan.

Però
tot això era el que menys importava a un públic que, a molt estirar,
havien escoltat les cinc mostres de trenta segons que hi ha en el seu
Myspace. «Guapo, guapo» era el crit més recurrent de les espectadores:
no ens enganyem, la majoria de públic més sorollós era femení i d’una
edat que superava la quarantena. Tot i que els Modern West van sonar
com una banda professional i perfectament engreixada, era difícil
abstraure’s i deixar de veure que qui estava cantant era una estrella
de Hollywood passant l’estona amb el seu hobby preferit.

A
la sortida del Palau de la Música, tot eren somriures de felicitat per
haver pogut estar a prop d’una estrella de Hollywood i fins i tot
tocar-lo (un parell de noies que van pujar a l’escenari per ballar amb
ell), però ben pocs van sortir taral·lejant cap cançó de les setze que
van sonar.