Spandau Ballet, Pavelló Olímpic (Badalona), 12 de març de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 14 de març de 2010

Nostàlgia dels 80

14/03/10 02:00

–

// <![CDATA[
var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy4720 = 'gvidal' + '@';
addy4720 = addy4720 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text4720 = 'spandau ballet / xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text4720 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
spandau ballet / xavier
mercadé

Han passat
justament vint anys de la darrera visita que va fer Spandau Ballet a
Catalunya; va ser a l’antic Palau d’Esports de Barcelona el 13 de febrer
de 1990. Pel camí ha passat gairebé mitja vida dels qui allà hi
eren. Divendres passat a sobre de l’escenari del Pavelló Olímpic de
Badalona van aparèixer de nou els cinc components d’Spandau Ballet (més
un teclista i una corista de reforç) amb una imatge propera a uns
respectables pares de família que ja fa molts anys van ser moderns,
mentre que a baix hi trobàvem un públic (unes 5.000 persones, segons
fonts de l’organització) format principalment per senyores que un dia
van ser adolescents i fans cridaneres.

El retrobament dues dècades
després va ser com la trobada de vells amants que durant aquests anys
han mantingut viu els records gràcies a vells àlbums de cançons
evocatives. Dues hores que van ser maques, emotives i intenses, però
sense més futur que reviure els moments viscuts i acomiadar-se amb el
regust agredolç d’una cançó de Luis Eduardo Aute. L’edat no perdona.

El
contrast entre les imatges del passat que emetia la pantalla de vídeo
quan va començar l’actuació o les d’ídols adolescents que van posar
mentre interpretaven Round and Round contrastava amb una realitat
inapel·lable: el cantant Tony Hadley presentava un aspecte físic més
gruixut del que la memòria recordava, embolcallat dintre d’una americana
i una corbata que li oprimia una gola que encara manté la seva
potència. Els germans Marty i Gary Kemp cada cop necessiten menys
usar les pintes, mentre que l’únic capacitat per fer carreres per tot
l’escenari era el ros saxofonista Steve Norman. El bateria John Keeble
s’amagava ben protegit al darrera d’una excessiva bateria amb un
innecessari doble bombo, sens dubte l’antítesi de les bateries
electròniques que lluïen quan eren els representants dels new
romantics.

Musicalment, els Spandau Ballet del segle XXI van
oferir ni més ni menys que el que s’esperava d’ells sense gaire
líftings: una artilleria pesada de grans èxits on l’únic tema nou que
van interpretar (Once more) va passar d’amagatotis entre les
canonades que significaven cançons com Only When You Leave o Highly
Strung.

El grup va començar amb To cut a long story short i The
Freeze, dues càrregues d’aquella època (1981) en la qual els
pantalons de pinces i els mitjons blancs combinaven perfectament amb les
sabates negres. She loved like diamond va sonar alentida, i
a Instinction hi va haver un duel vocal força atropellat amb la
corista. Through the barricades i True van servir per fer
la sessió de karaoke corresponent, mentre que en els teclats de cançons
com Lifeline o Communication va quedar palès que el pas
del temps també els afectava negativament…Gold va ser el cop
d’efecte moral que va acomiadar una vetllada centrada en una nostàlgia
de temps ja pretèrits.