ROCKVIU

John Zorn, Sala Apolo 29 de novembre
Tot i que el cartell posava en lletres ben grans el nom de John Zorn, aquest només va aparèixer a l’escenari al final de l’actuació. La resta del bolo el genial compositor i saxofonista el va passar a la taula de so manipulant als músics com si fossin titelles. Mike Patton (Faith no More) als crits, Trevor Dunn (Mr Bungle) al baix i el bateria Joey Baron (un llarg etcètera on hi caben des de Gillespie fins Chet Baker, Bowie o Bill Friser) van oferir la banda sonora del que potser s’escolta en el purgatori, amb una brutalitat malaltissa com poques vegades s’ha viscut. Una de les més fortes descàrregues d’adrenalina de l’any.

Article publicat a El Punt el 6 de desembre de 2006

Brutalitat sonora
música/John Zorn

Xavier Mercadé

En el darrer número de la revista Enderrock, el grup de metall extrem Vidres a la Sang declara que «algun dia la música extrema gaudirà del mateix estatus que el jazz». Al grup de Terrassa no li falta raó quan l’eminent compositor i saxofonista John Zorn va presentar dimecres passat a la Sala Apolo Moonchild, un projecte que ja tenia els seus referents en aventures anteriors de Zorn com ara Painkiller i Naked City. Un trio dirigit per ell, en què s’exploren les formes i el nivell d’expressió del hardcore, el grindcore, el noise i altres subgèneres per donar-li un vernís experimental i obert a totes les lectures possibles. En una sala Apolo plena de gom a gom, a sobre l’escenari hi vam trobar Mike Patton (Faith no More) als crits, Trevor Dunn (Mr. Bungle) al baix i el bateria Joey Baron (un llarg etcètera en què caben des de Dizzy Gillespie fins a Chet Baker, David Bowie i Bill Friser), però no pas John Zorn. Tot i que el seu nom era el reclam que figurava en els cartells, aquest s’amagava al darrere de la taula de so, esquivant flaixos, manipulant els músics com si fossin titelles i introduint samplejats i efectes sonors.

Va dir Antonin Artaud (una de les inspiracions del disc juntament amb el músic Edgar Varese i l’ocultista Aleister Crowley): «No ha quedat demostrat que el llenguatge de les paraules sigui el millor possible.» Clenxinat i vestit de negre, Mike Patton es va agafar al peu de la lletra aquesta afirmació acudint a un llenguatge preverbal format per sons, xiuxiuejos, xiscles, onomatopeies, escandaloses escorregudes i sorolls guturals mentre interpretava les notes escrites en un faristol amb les enrevessades estructures de les cançons. L’acoblada secció rítmica de Dunn i Baron funcionava com un rellotge al mig del caos. Un resultat no apte per a puristes, cardíacs o consumidors de músiques més convencionals, una experiència més propera al concepte de Fantômas de Mike Patton que no pas al Masada de Zorn. Durant quaranta minuts la Sala Apolo va viure tota una catarsi vivint la banda sonora del que potser s’escolta en el purgatori, amb una brutalitat com poques vegades s’ha viscut. Una de les més fortes descàrregues d’adrenalina de l’any. Per sort, els limitadors de volum de la sala van funcionar, si no hagués estat així ara parlaríem d’una experiència dolorosa per als timpans.

A la fi del concert John Zorn va abandonar la seva taula de so per saludar el públic i dirigir els músics en la darrera descàrrega de la nit amb Sorceress, un tema aberrant i malaltís però interpretat amb un precisió impactant. Un impacte que va encomanar el públic, que va reclamar al grup que tornés a l’escenari fins i tot quan ja s’estava desmuntant l’equip.