ROCKVIU

Kid Congo Powers, Sala Be Cool (Barcelona), 5 de desembre de 2006

Mercenari de luxe de les millors èpoques de Gun Club, The Cramps i Nick Cave & The Bad Seeds, el guitarrista Kid Congo Powers es va passejar per la sala Be Cool amb la classe que sempre l?ha caracteritzat. Sense virtuosismes però amb efectivitat, la seva actuació no va decebre tot i que potser li va faltar més mala llet.

Article publicat a El Punt el 9 de desembre de 2006

Música/Kid Congo Powers
Lloc i dia: Sala Be Cool (Barcelona). 5 de desembre.

Llicenciat en underground

Xavier Mercadé

Kid Congo Powers ha estat durant anys un secundari de luxe, un nom que dona llustre i qualitat. En el seu currículum es poden trobar tres dels pilars bàsics del rock underground: Gun Club, The Cramps i Nick Cave & The Bad Seeds, tres grups on va deixar gravada la seva petjada dels millors moments dels vuitanta. La seva visita a Barcelona obeïa a la presentació dels dos primer treballs que ha enregistrat amb el seu nom després de trenta anys de carrera. Dos discs que s?han editat gairebé simultàniament, per una banda el compilatori Solo Cholo on recull enregistraments i col·laboracions fets durant dècades, i Philosophy and underwear, amb temes nous de trinca.
Vestit com un pinxo i acompanyat pels Pink Monkey Birds, amb Danny Hole a la Bateria i Kiki Solis al baix, l?elecció de la sala no podia haver estat més correcte. La sala Be Cool te la zona d?actuacions a un sotan donant l?ambient underground que la música de Powers necessita. Amb una còmode mitja entrada, a la pista hi havia principalment públic format per una vella guàrdia addicta als concerts de Barcelona que consensuaven les vegades que Kid Congo Powers havia visitat Barcelona, amb el següent resultat : amb els Gun Club l?any 1987 al Zeleste, acompanyant a Nick Cave al mateix escenari el 1998, com a mercenari de Julee Cruise al Sònar de 2001 i fa cosa d?un any també va estar a la sala La Paloma de matinada formant part de duet electro Kid & Khan.
Kid Congo no és un músic virtuós però sap ser efectiu i sonar amb un estil propi empantanegat per les aigües del blues i contaminat pel punk. Simpàtic, comunicatiu i fent bromes sobre Nova York i Barcelona, va comentar ?Barcelona és maca però molt cara?. Devia haver a sopar per algun dels selectes restaurants al voltant de la sala (Plaça Lluís Llongueres, a Sarrià-Sant Gervasi) amb les conseqüents clavades. Tot i haver tingut mestres com Jeffrey Lee Pierce, Nick Cave o Lux Interior, la forma de cantar de Kid es va acostar més a la dicció narrativa de Richard Hell o Lou Reed.
Llàstima que el concert en el seu conjunt va sonar massa lineal, Kid Congo podia haver estripat una mica més i haver-lo omplert de  més mala llet. Fins i tot el Goo goo muck dels The Cramps va sonar massa ralentitzat. Tenint en compte que als anys setanta va ser el president del club de fans dels Ramones a Nova York, no haguès estat malament una mica de provocació punk.
Una provocació de la que van anar sobrats els teloners The!Fuck, combo de punk-rock barceloní que, sense arribar als extrems de GG Allen ni a la llengua esmolada de Jorge Martínez (Ilegales), no tenen cap vergonya ni en en dir lo tonto que és el seu públic ni en sortir en pilota picada a escena.