ROCKVIU

Beyoncé, Palau Sant Jordi (Barcelona), 27 de maig de 2007

El Llibre Guinness dels Rècords està ple de marques absurdes, de molts fets anecdòtics que arriben a la categoria de notícia per la seva estupidesa. Els fotògrafs de concerts no en tenim cap d’aquest llibres, però si el féssim, Beyoncé s’enduria una de les més altes categories. Des de la taula de so, a sobre d’una tarima on una dotzena de fotògrafs i una càmera de TV3 tot just hi cabiem, la senyora Knowles va tenir la deferència de deixar-nos obrir els obturadors de les màquines durant un tros de la seva primera cançó que no va arribar ni al minut de temps. Tot just quan es posava el micro a la boca per cantar, un seguretat del seu equip i de la mida d’un armari, va decidir que ja en teníem prou.

Pd. Atenció a la foto i les llumetes blanques que hi ha entre el públic. Si, són càmeres.

Article publicat a El Punt el dia 29 de maig de 2007

L’experiència Beyoncé

música/Beyoncé
Xavier Mercadé
Des
del mateix escenari on el juny de 2005 les Destiny’s Child van anunciar
la seva separació, Beyoncé va demostrar diumenge el pes del seu
repertori en solitari i un espectacle que no es va diferenciar gaire
del que va oferir amb les seves excompanyes Kelly Rowland i Michelle
Williams. La The Beyoncé Experience, el nom de la gira, va
comptar també amb un gran escenari i una escenografia on era impossible
trobar-hi el més mínim espai per a la improvisació i sí per a un
espectacle inspirat en l’estètica de videoclip.

Després de veure
nombroses vegades un anunci de telefonia mòbil amb la seva imatge
mentre el públic (més d’una generosa mitja entrada) feia onades,
Beyoncé va començar posant la directa amb el seu clàssic Crazy in love mesclat amb fragments del Crazy
de Gnarls Barkley i sota una cortina de focs d’artifici. A partir
d’aleshores se succeirien dues hores de concert. Fins a 33 peces van
arribar a sonar, encara que poques senceres, més aviat fragments que
s’anaven enllaçant, creant un xou on cada cançó es convertia en un
quadre escènic, però amb el ritme trencat constantment per canvis
d’escenografia i vestuari. Fins a set vestits per a un cos que es pot
permetre qualsevol model de roba. Aquests canvis eren aprofitats per la
banda per lluir-se en llargs solos, de vegades tan innecessaris com el
de la teclista fent una peça de Mendelssohn o l’interminable solo de
baix a final del concert quan molts dels espectadors ja enfilaven la
recta de l’estadi per intentar agafar el darrer metro. Una banda de
tretze noies, situades en una estructura mòbil de forma piramidal, van
quedar en segon terme durant gairebé tota l’actuació. Amb més de la
meitat de l’escenari convertit en una gran pista de ball, amb barres
que apareixien i desapareixien, escales, passarel·les i plataformes
mòbils i diversos trucs escènics, Beyoncé va escenificar un xou que la
coronava com la diva actual del r&b dels EUA.

L’estrella única i absoluta era ella, servint-se de cançons com ara Me, myself and I, la típica balada per lluir-s’hi vocalment i demostrant aquesta habilitat que tenen les cantants actuals de r&b
de posar sis notes musicals amb la veu allà on n’hi caben dues i
deixant-se estimar mentre les pantalles de vídeo mostraven en primer
pla l’excés de maquillatge. I tot amb un ventilador frontal que en tot
moment s’encarregava de despentinar-la acuradament. Menció a part
mereix el cos mixt de ball, una col·lecció de ballarins acrobàtics que
en algunes ocasions van fer perdre tot el glamur
i que allò
semblés un programa de varietats dirigit per José Luis Moreno o les
coreografies de Giorgio Aresu, com va ser el cas per exemple del ball
de Pink panter i el moment kitsch de Flaws and all amb un ballarí amb ales d’àngel abraçant-la davant del deliri del públic.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi. 27 de maig