ROCKVIU

My Chemical Romance, Razzmatazz (Barcelona), 26 de juny de 2007

Hi ha dies en que fins i tot és emocionant estar fent fotos als concerts. Mai saps qui et pot caure a sobre.

Article publicat a El Punt el dia 1 de juliol de 2007

Romanç adolescent
música

My Chemical Romance / Xavier Mercadé

Ala
porta del Razzmatazz les llàgrimes malmeten la capa de maquillatge
gòtic d’una adolescent que plora desconsoladament perquè no la deixen
entrar a la sala ja que és menor d’edat. Uns pares se la miren de lluny
pensant si han fet bé deixant la seva xiqueta dins d’una sala que
sembla una olla a pressió i des de la porta de la qual només se sent
una intensa cridòria. My Chemical Romance s’han convertit en els
darrers mesos en tot un fenomen adolescent marcat per la dualitat
d’amor i odi.
La sopa d’all inventada per My Chemical Romance conté uns ingredients bàsics però ben mesclats i preparats: una base de punk
rock d’escola californiana, una mica de barroquisme agafat dels Queen,
unes gotetes de gòtic tardà i, sobretot, una imatge impactant d’acord
amb unes lletres fosques basades íntegrament en la mort. Sense anar
gaire lluny, el seu tercer disc, el celebrat The black parade,
és una mena de disc conceptual carregat d’èpica i dedicat a un nen amb
càncer terminal. Una opció treballada en els fons i en les formes i més
perdurable que la de Simple Plan o Good Charlote.
Hi ha qui pot
pensar que són un muntatge, però saben defensar i vendre molt bé el seu
directe. A Razzmatazz jugaven a casa i amb el públic a favor, i
s’estalviaven la pluja de pedres rebudes en algun festival. El
cantant Gerard Way sap seduir i aixecar les masses. Amb el quintet
acompanyat per un teclista mig amagat al darrere d’una torre
d’amplificadors, el grup van deixar les casaques i els uniformes per
mostrar-se amb una imatge més natural, amb el guitarrista Ray Toro amb
unes grenyes que semblava l’Slash mentre l’altre guitarrista, Frank
Iero, en la tercera cançó es va llançar a una piscina de públic que
s’evacuava constantment a causa de lipotímies i d’hormones alterades. Els
crits dels seguidors gairebé no deixaven apreciar si el cantant Gerard
Way tenia connectat el micròfon alhora que unes noies perdien la
innocència mostrant al seu germà, el baixista Mikey Way, un cartell amb
un explícit «Rape me» («viola’m»). En una hora i mitja de concert van tenir temps de fer una àmplia repassada al disc The black parade , que van tocar gairebé del tot davant del deliri del públic. Ara
a My Chemical Romance només els queda créixer o morir d’aquest èxit. Si
desapareixen quedaran com una bonica anècdota adolescent. Si segueixen
endavant segur que aquest concert quedarà en la memòria històrica com
un dels moments més dolços de la seva carrer

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 26 de juny del 2007