La noia de l’arpa
Joanna Newsom, Casino de l’Aliança (Barcelona), 4 de maig de 2007
Crónica publicada a El Punt el dia 7 de maig de 2007
música/Joanna Newsom
Xavier Mercadé
L’arpa
és un instrument que molts vam arribar a odiar per culpa de les
pel·lícules dels Germans Marx. Per molt que el reivindiqui Jonathan
Richman a When Harpo played his harp, les intervencions a
l’arpa del mut dels Marx eren una llicència lírica que trencava el
ritme vertiginós del torrent de gags i el moment en què tothom sortia
dels cinemes a buscar més crispetes. L’èxit de Joanna Newsom pot venir
d’un cert esnobisme musical que ha aclamat una arpista amb influències
del folklore de la serralada dels Apalatxes, creadora de cançons amb
desconcertants estructures i unes lletres que tant parlen d’elfs com de
bucòliques històries d’animalons del bosc. Tot i això, no s’ha de
menysprear la qualitat d’aquesta jove intèrpret nascuda a Nevada
(Califòrnia) ara fa un quart de segle i que amb el seu segon treball, Ys, ha estat guardonat per nombroses revistes especialitzades (entre elles, la barcelonina Rockdelux)
com a millor disc del 2006. Creadora d’un univers personal naïf i
poètic i amb registre vocal que sembla un híbrid entre Kate Bush, Tory
Amos, Björk… o Lisa Simpson quan cau en les tonalitats més infantils.
Amb aquestes credencials, Joanna Newsom entra en la categoria dels
artistes que tant poden ser estimats com odiats, adorats irracionalment
o simplement irritants.
Al seu primer concert a Barcelona,
divendres passat al Casino de l’Aliança de Poble Nou, el resultat final
va quedar força anivellat, ni va caler llançar-la a ella i la seva arpa
des del punt més alt de la serralada dels Apalatxes ni tampoc pujar-la
a un altar com una nova deessa. La banda estava formada per un
percussionista descalç, una violinista i un músic encarregat de les
guitarres, banjos i mandolines, i l’aparatosa arpa presidia el centre
d’un escenari gairebé nu. Amb aquest acompanyament es guanyava
sobrietat, però es perdien els sumptuosos arranjaments de corda que Van
Dyke Parks ha realitzat en el segon disc. Entre arpegi i arpegi Joanna
va oferir gairebé tot el disc Ys (només es va deixar el quart d’hora llarg d’Only skin), el bo i millor del seu disc de debut The milk-eyed mender, la cançó Colleen, del recent Ep Joanna Newsom & The Ys Street Band i una cançó tradicional escocesa anomenada Ca’ the yowes to the knowes.
Amb un vestidet molt mono i sempre darrere de l’arpa, Joanna Newsom va
mostrar-se tan tímida presentant la banda com per explicar com li
agraden els calamarsons i durant el concert va saber distanciar-se
d’altres músics que tenen l’arpa com a instrument principal, com ara
Alan Stivell o Loreena McKennitt, per donar un pas més dins del nou
folk nord-americà marcant un estil propi i lluminós.
Lloc i dia: Casino de l’Aliança de Poble Nou (Barcelona), 4 de maig.