ROCKVIU

Wolfmother, sala Espacio Movistar (Barcelona), 26 de maig de 2007

Quina passada de banda!

Article publicat a El Punt el 3 de juny de 2007

Música/Wolfmother
Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 26 de maig

Ballant amb llops

Xavier Mercadé
Per què complicar-se la vida si ja ha quedat demostrat a la història del rock la solvència i efectivitat de la fórmula del trio. Moltes bandes li donen voltes a la seva música fins omplir-la d?elements innecessaris quan amb la senzillesa d?una formació bàsica es poden obtenir iguals o millors resultats. Però per que aquesta fòrmula funcioni cal que el tres elements dominin els instruments i la conjunció entre ells no defalleixi en cap moment. Aquesta és una de les millors qualitats del grup de Sidney (Austràlia) Wolfmother que amb el seu primer disc homònim han demostrat que amb només 25 anys ja poden sonar com uns clàssics.  Els australians ja van donar la campanada l?estiu passat quan fent de teloners de Pearl Jam van estar a punt d?aixecar-li la camisa a Vedder i als seus amb una demostració antològica de força i autoritat, les mateixes virtuts amb les que al dia següent van deixar bocabadats als espectadors del festival Azkena Rock a Vitoria
En aquests mesos el nom de Wilfmother no ha deixat d?arnar d?orella a orella i la seva presentació a Barcelona va gaudir d?una bona entrada amb una varietat en el públic força curiosa, o es mesclaven les samarretes de Ramones, Hendrix o Zeppelin amb les de Nirvana, Kassabian, Metallica i fins i tot una de les Elastica. Durant la seva hora i mitja d?actuació el grup va tocar pràcticament totes les cançons que han enregistrat en la seva curta trajectòria, incloent-hi Pleased to meet you de  la banda sonora de Spiderman 3 i fins hi tot van tenir temps per estrenar una cançó nova, I?ll give you anything? en la que demostren que encara tenen molt a dir sense rebaixar ni un sol mil·límetre la capa greixosa de les seves composicions. El guitarra i cantant Andre Stockdale extreia tota la fúria de l?instrument sense despentinar-se la escarola, el baixista Chris Ross parava boig per l?escenari combinant les quatre cordes amb els teclats mentre que el bateria Myles Heskett es convertia en una màquina per donar el caràcter més petri a la proposta. Tots junts treien els efluvis dels millors moments de Cream, Thin Lizzy, Black Sabbath o Led Zeppelin amb una seguretat esparbarant. Wolfmother han nascut en una dècada equivocada però tenen sort de ser un dels pocs referents per una generació mancada de grups que sàpiguen exprèmer el suc a les bases més rockeres. Només així s’entén que cançons amb riffs rockers i fins i tot gairebé heavys com Apple tree, Colossal o Jocker & the thief puguin convertir-se també en hits indies. Menció apart mereix Woman, un títol que tan el grup com el públic la van assaltar com un clàssic d?aquest segle; una categoria que no sols ve de la qualitat intrínseca de la cançó sinó per la popularitat del seu vídeo amb la gent de Jackass i ser una de les més populars al Guitar Hero 2, l?al·lucinant joc de la consola XBox. Esperem que Wolfmother sàpiguen seguir una trajectòria ascendent i no acabin diluint-se com els hi va passar als The Mars Volta.