enigma l’enigma dels seus ulls sobtat auguri d’un gaudi que reposa en la incertesa / és el senyal que de temps t’acompanya / amarga engruna de l’enyor ara navegues en llacs d’aigües clares presència i encís del que no fou les mans que insinuaven l’impossible l’estremiment que els ossos et
Finestra atlàntica A Xulio Ricardo Trigo (Primera hora). Ball de pals negres en la flassada rosadenca. Cap mà. Cap desig. (Migdia). L’esclat sense ombres tampoc ens pensa, però se’ns dóna. (Nit). Constel·lacions ínfimes, granit tatuat. Espirals contra el temps. Ofici bellament perdedor. Josep Igual (Inèdit) _________________________________________________________
SILENCI En la darrera llum hi ha un toc de pietat. La tarda de desembre és massa breu. Al camí solitari, que han tacat, a claps, borroses fulles d’àlber sota el brancatge nu d’un temps malaguanyat, cauen espessos flocs de neu, i al paraigua s’aferra una mà balba. Les fredelugues volen lluny, pel cel. Mor
SOMRIURE Fa dies que la tendresa ha tornat a les nostres mans i que la vida es mou amb la intangible cadencia d’un núvol lleuger de primavera. Sóc feliç cada cop que m’adono que encara seguim creient en immaterials promeses d’aire. Mentre tot anuncia irreversiblement que el món és a punt de caure al precipici
Tant de temps al punt de fuga i just acabe d’advertir l’altre verd-blau de la teua mirada, exactament com si es tractés d’una fugaç anamorfosi. (Poema inicial. Primera part del llibre: All My pretty Ones) _________________________________________ 1. Una inquietud em sobta que no és l’angoixa de la pàgina en blanc, ni la substitució
MONTPELLER, GENER Has de fer-te una altra pell sota les pedres arraconades de la gorga brava -tota d’espais orbs- en què ara habites entre el blanc de companyies dòcils. Travessa el mite d’una biografia i mira’t en la llunyania d’una aigua serena. Has de triar el naixement, les roques, el blau. Ricard Mirabete
Dilluns, 5 d’octubre de 2009. A mitjan tarda van pujar els núvols des de la riba. Avançaven entre les agulles dels pins en forma de boira i seguien per sobre del ràfec de teules de l’hotel, ja a penes hi havia hostes, cap al nord fosc. Destil·laven, els núvols, tints de pissarra, calç i ferro,
FOIXIANA Perquè Foix ja no és un autor, sinó un gènere. Sol, i de Foix, i amb el gest de l’estrella em bec, tantost, les blaves longituds per boscos tous i aromes de canyella i punts dements que m’abracen, perduts. Si sóc: on vaig? Per quin asfalt sens rella, -per quin film