El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

14 d'octubre de 2009
4 comentaris

Vè ANIVERSARI D’EL VIOLINISTA CELEST (II): Del dietari personal de José Carlos Cataño.

Dilluns,
5 d’octubre de 2009.

A mitjan tarda van pujar els núvols des de la riba. Avançaven entre les agulles
dels pins en forma de boira i seguien per sobre del ràfec de teules de l’hotel,
ja a penes hi havia hostes, cap al nord fosc. Destil·laven, els núvols, tints
de pissarra, calç i ferro, amb vetes i gradacions; però també havia alguna, com
aliena a la caravana, d’un estrany blau, d’un blau gairebé oblidat. Les
empenyia un aire molt intens, gairebé un vent, amb tota la humitat que havien
amagat les ones fins aleshores. Es duien al seu pas la fragància de la pineda i
deixaven, al costat de la meva finestra, la solitària olor de la boira. La mar,
darrere de les branques pàl·lides i carregades de pinyates, seguia filant el
seu fragor d’octubre, l’aigua neta, translúcida sobre fons quiets de sorra,
sense algues, sense pedres d’arrossegament. El so d’aquest mar -vaig pensar- és
fragor; el de Los Asules, baluern. Vaig baixar a la terrassa per asseure’m en una
taula blanca i escriure aquestes notes en la meva petita llibreta de hule blau.
Quan vaig aixecar els ulls, ja era de nit. Nit blava, nit de cop. Nit sense
crepuscle vençut. S’escoltava la mar, en la cala de sota, tapada per la pineda
antiga, amb la seva cançó triganera. Una llum, de barca, va aparèixer més tard entre
el brancatge. Els pescadors -vaig pensar- treballen i són aliens a aquestes
observacions sobre estats d’ànim; els pescadors surten a pescar, a créixer i a
morir. Potser és bona per a ells la mar d’aquesta nit, pescadors que formen un sol
ésser amb el fanal oscil·lant de l’embarcació enmig de la boira i la nit, per
fi conciliades aquestes dues formes de la transparència, vetllada per agusar millor
el seu misteri. Potser, també, per a nosaltres seria millor mantenir-nos sencers
i al marge dels canvis atmosfèrics. La nostra nit, la nostra collita -vaig
pensar- pot arribar en qualsevol moment.

Un fulgor hauria de ser-nos suficient. L’he presenciat -gairebé l’he acariciat
amb el desig- quan m’aproximava a la barana de la terrassa als peus de la mar.
Reverberava el fulgor sobre la corona de pins, al pujol de davant, tot just per
on ahir a la tarda va sortir la lluna plena.

José Carlos Cataño

(Versió al català: X. R. Trigo)

____________________________

 

José
Carlos Cataño
va néixer a La Laguna (Islas Canarias) l’agost de 1954.
Resideix a Barcelona des del 1977. Ha publicat els llibres de poesia Disparos
en el paraíso
(1982; 1997, seguit de Muerte sin ahí), Muerte sin
ahí
(1986), El cónsul del mar del Norte (1990), El Amor lejano.
Poemas 1973-1988
(1991), A las islas vacías (1997), En tregua
(2001) i El amor lejano. Poemas (1975-2005) (2006). En narrativa, De
tu boca a los cielos
(1985) i Madame (1989). En assaig, Escritos
(1994).

Va recollir els seus diaris a Los
que cruzan el mar. Diarios, 1974-2004
(2004). Podem seguir aquesta
faceta de la seva obra al seu diari
virtual
.

 

També podeu llegir la versió
original en castellà…


LUNES, 5 DE OCTUBRE DE
2009 

A media tarde subieron las nubes desde la orilla.
Avanzaban por entre las agujas de los pinos en forma de bruma y seguían por
encima del alero de tejas del hotel, apenas ya con huéspedes, hacia el norte
oscuro. Destilaban, las nubes, tintes de pizarra, cal y hierro, con vetas y
gradaciones; pero también había alguna, como ajena a la caravana, de un extraño
azul, de un azul casi olvidado. Las empujaba un aire muy intenso, casi viento,
con toda la humedad que habían escondido lasta el momento las olas. Se llevaban
a su paso la fragancia del pinar y dejaban, junto a mi ventana, el solo olor de
la bruma. El mar, detrás de las ramas pálidas y cargadas de piñatas, seguía
hilando su fragor de octubre, el agua limpia, traslúcida sobre fondos quietos
de arena, sin algas, sin piedras de arrastre. El sonido de este mar -pensé- es
fragor; el de Los Asules, estruendo. Bajé a la terraza para tomar asiento en
una mesa blanca y escribir estas notas en mi pequeña libreta de hule azul. En
cuanto levanté los ojos, ya era de noche. Noche azul, noche de golpe. Noche sin
crepúsculo vencido. Se oía el mar, en la cala de abajo, tapada por el pinar
antiguo, con su canción despaciosa. Una luz, de barca, apareció más tarde entre
el ramaje. Los pescadores -pensé- trabajan y son ajenos a estas observaciones
sobre estados de ánimo; los pescadores salen a pescar, a crecer y a morir. A lo
mejor es buena la mar de esta noche para ellos, pescadores que forman un solo
ser con el fanal oscilante de la embarcación en medio de la bruma y la noche,
al fin conciliadas esas dos formas de la transparencia, velada por mejor aguzar
su misterio. A lo mejor, también, para nosotros sería mejor mantenernos enteros
y al margen de los cambios atmosféricos. Nuestro noche, nuestra cosecha -pensé-
puede llegar en cualquier momento.

Un resplandor debería sernos suficiente. Lo he presenciado
-casi lo he acariciado con el deseo- cuando me aproximaba a la baranda de la
terraza a los pies del mar. Reverberaba el resplandor sobre la corona de pinos,
en la colina de enfrente por la que ayer a la tarde salió la luna llena. 

José Carlos Cataño

  1. Hoal Xúlio! Felicitats per aquests 5 anys de bloc.
    Moltes felicitats per la feina feta i per la feina que encara et queda per fer a la xarxa.
    Una abraçada de sde L’illa dels llibres.
    Sort amb els teus projectes!

  2. ens retorna un far de llum grisa, estimada, propera, no pas trista sinó que és per on transita l’ànima que reverbera el desig enmig de la nostra nit, de la nostra collita present: dies amb paisatge viscut, vida plena i perfeta. Felicitats per la tria de J.Carlos Cataño, que és una descoberta per mi! Bona nit!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!