El violinista celest

FOIXIANA 

     Perquè 
Foix ja no és un autor, sinó  un gènere. 

Sol,
i de Foix, i amb el gest de l’estrella

em bec, tantost, les blaves
longituds

per boscos tous i aromes de
canyella

i
punts dements que m’abracen, perduts. 

Si
sóc: on vaig? Per quin asfalt sens rella,

-per
quin film viu-, o mars subtils de druts,

vagueges
ric? De quina força bella,

de
quin estam, renasc ulls invençuts? 

Foix, et sóc vers. M’és plaent el
missatge

de
fa mil déus, el temps no m’és cap plany:

jo m’hi sent fill; i, imprudent
sense dany, 

o
rim de mot, jo refaig el llinatge

de
l’urbs constant, i, de Traus, el parany

que
em xucla tot. O de l’astral afany. 

Vicenç  Llorca

(Poema inèdit en llibre, aparegut a
la revista “El pont”, núm 97, 1984)

Nascut
a Barcelona el 1965, Vicenç Llorca
ha publicat, entre d’altres, els llibres de poesia Places de mans  (Edicions 62,
1989. Premi Salvador Espriu 1988);  Atles
d’aigua (Eliseu Climent Editor, 1995. Premi Vicent Andrés Estellés
1995), De les criatures més belles (Proa,
2006) i L’últim nord
(Bromera, 2008. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2007). En el terreny
de l’assaig, destaquen Màrius
Sampere. Assaig de revisió del Realisme Històric (Columna,
1989), Salvar-se en la paraula. Aproximació
a la novel·lística de Miquel Àngel Riera (Edicions 62, 1995.
Premi Joaquim Xirau 1994) i L’entusiasme
reflexiu (La Magrana, 1997). En prosa, cal ressenyar el singular
epistolari En absència de l’àngel (Columna,
2000) i els llibres il·lustrats Places de
Catalunya (Lunwerg 2003) i Enric
Monjo. La realitat de la figura (Lunwerg, 2006). Properament veurà
la llum la seva poesia completa i podeu llegir les seves opinions al voltant de
la cultura al bloc Quadern blau.

Il·lustració:Oli de Hammershoi (Col·lecció
personal sobre la lectura en l’art de Juan Salas).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!