El violinista celest

SILENCI

En la darrera llum hi ha un toc de pietat.

La tarda de desembre és massa breu.

Al camí solitari, que han tacat,

a claps, borroses fulles d’àlber

sota el brancatge nu d’un temps malaguanyat,

cauen espessos flocs de neu,

i al paraigua s’aferra una mà  balba.

Les fredelugues volen lluny, pel cel. Mor la veu

del riu, al canyissar, en l’hora lenta i greu.

La infància és un somni, amb llum rogenca d’alba.

Però el record floreix, com una malva,

en el silenci blanc de Déu. 

                                                      Jordi
Pàmias

                                                                       (26 – 12 – 08)

____________________________________________

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és una de les veus més importants de la
poesia catalana actual. Darrerament està vivint un veritable estat de gràcia
poètic, aconseguint versos perdurables, subtils i musicals on s’exposen temes
com la mort o el pas del temps. Ha guanyat premis com el Carles Riba, el Vila
de Martorell, el Vicent Andrés Estellés, el Ciutat de Palma i, recentment, el
Miquel de Palol. En poesia ha publicant els següents llibres: La meva casa;
Fantasia per a ús de la gent sàvia; Flauta del sol; Cançons de la nit benigna;
El foc a la teulada; Lluna d’estiu; Àmfora grega; La nit és el record; El camí
de Ponent; L’alegria velada; Entre el record i el somni; La plana verda; Fuga
del Mil·leni i Narcís i l’altre. D’altra banda, Jordi Pàmias també ha
conreat la prosa (Quadern de tres estius) i el teatre (Camí de mort).
Els quatre poemes que es presenten, mostren una gran musicalitat i lirisme, amb
estremiments i presagis que recorren, implacablement, l’espinada. Podeu
consultar material sobre la seva obra a http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jordipamias.html.

Font de la
informació sobre l’autor: Daltabaix poètic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!