Els indecisos sempre tenen mala fama perquè no són ni això ni allò, no van ni vénen, no pugen ni baixen… i en un món tan canviant com el nostre, on la seguretat és un valor a l’alça, d’alta demanda, la indefinició ens costa de pair i el veiem com una amenaça impredictible. Qui no
El Frankenstein espanyolista campa lliure L’aplicació d’un 155 suau que no es notés al carrer era una de les bases de l’estratègia espanyola per desactivar les mobilitzacions, la unitat popular i la determinació electoral per guanyar el 21D. Ho explicava en un article fa 3 dies, i afegia que el seu èxit depenia principalment d’això:
Un dels objectius principals de l’estratègia espanyola és dispersar el vot d’esquerres cap a Catalunya en Comú i cap a l’abstenció. La maquinària mediàtica submisa (el Periódico i la Vanguardia) i també l’entusiasta (el País, la Razón, el Mundo…) s’hi ha posat des de primera hora, amb la virulència característica de qui té carta
Un 155 suau, potenciar els Comuns i promoure l’abstenció el 21D L’estat espanyol es juga molt més que la unitat en la crisi catalana, s’hi juga, directament, la supervivència de les seves elits extractives, assentades sobre uns centres de poder que emanen de la victòria del 1939 i els 40 anys de franquisme que els
Ha estat un embaràs llarg, amb falsos positius, amb vòmits, marejos i algun ensurt d’abort involuntari. Finalment, ha estat un part difícil, dolorós i de risc, que es posposava després de sortir de comptes, fent-nos patir per la mare i tenint la família amb l’ai al cor. Tanmateix, la natura de la democràcia que pretenem teixir ha
Després de la Primera Guerra Mundial, que sembrà els camps de batalla de desenes de milers de morts com a conseqüència de la perfecció de les màquines de matar, la Guerra Civil espanyola va ser un laboratori del que seria la Segona Guerra Mundial, ampliant l’abast de la guerra fins a les ciutats i poblacions
Antigament, quan els exèrcits combatien cos a cos en un camp de batalla, hi havia un soldat, que duia un penó, un estendard, una bandera. El portador no lluitava, tenia les mans ocupades, no podia atacar ni defensar-se, la seva missió era guiar l’ofensiva, a la punta de llança, fent visible el front de batalla,
Si escrigués tal com brolla, ompliria aquestes línies amb tota la ràbia que em crema a dins contra aquest estat demofòbic, classista, corrupte i castrense, tot l’odi desfermat contra aquesta gent tan ufana i tan superba, que per fi, per fi! veu perillar el seu status quo, que ja trontolla, i aquest cop sí, s’està
La política dels estats obeeix a directrius macroeconòmiques, per contra, les dels ajuntaments, a les necessitats bàsiques de la ciutadania. Ja sabem que la “realpolitik” obliga a fer unes declaracions i impedeix fer-ne unes altres. Els estats, com a actors principals, no poden fer un pas en fals davant un altre estat perquè representen interessos
La política i la governança tenen molt a veure amb un test psicotècnic dels que mesura les capacitats de raonament, els mal anomenats test d’intel·ligència. Per una bona avaluació en un d’aquests tests es mesuren dos paràmetres; el primer, el nombre de respostes, i el segon, el percentatge d’encerts entre aquestes respostes. Un examen amb
“M’agraden més els somnis de futur que les històries del passat” – Thomas Jefferson. Jo aniré a la Diada sense pensar en el passat, ni tan sols en present. Hi vaig perquè crec en el futur. No vull la independència per ajustar els comptes dels meus avis. No la vull per venjar les llibertats robades
Catalunya ha tingut sonors episodis de corrupció, això ho sap tothom. Gairebé la totalitat dels partits (diria que només se n’escapa la CUP) tenen esquelets a l’armari, ja sigui a nivell local, comarcal, de Diputació, de Govern de la Generalitat, o de qualsevol dels organismes, institucions, Caixes d’estalvis, fundacions… que hi ha al voltant. Al
Corria el 1977 i una democràcia espanyola en bolquers rebia el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, després que Adolfo Suárez restituís la institució amb habilitat política. (Parlarem en un altre moment dels clarobscurs dels dos personatges i aquesta maniobra diplomàtica) El fet és que en sortir al balcó de la la
“Abans de saltar, compta fins a 10”. Us ho han dit alguna vegada? Us ho ha recomanat algú? Als que som impulsius és bo que ens ho recordin de tant en tant, perquè sinó, hauríem de demanar perdó massa vegades per haver saltat sense motius i abans d’hora. M’agradaria que algú, del govern, CDC, ERC
President/a de consens i Artur Mas Conseller en cap? Tots plegats tenim pressa, molta pressa, massa pressa… per enfrontar-nos, insultar-nos, acusar-nos, culpabilitzar-nos. I quan alguns es barallen, no falten espectadors que es van sumant a contemplar l’espectacle. El #pressingCUP i el #pressingMAS a tothora, des dels mitjans oficials als més alternatius, tothom aixeca el dit