Theo Angelopoulos era un dels grans cineastes, dels que diries que gairebé no en queden. A casa nostra, sort en tenim que Paisatge a la boira va ser prou vista i que La mirada d’Ulises es convertí en el fenomen de l’any per part de moltíssima gent. Si no recordo malament, va ser proposat en
Paisatge a la boira (1988) * *** El viatge dels comediants (1975) *** La mirada d’Ulises (1995) * *** L’apicultor (1986) *** Viatge a Cythera (1984) *** Eleni (2004) *** El pas suspès de la cigonya (1991) *** La pols del temps (2008) *** L’eternitat i un dia ( 1998) * *** Tres minuts (Episodi
Aquesta nit, a la xarxa, es reflecteix la commoció per la mort de Theo Angelopoulos. Heus aquí un altre video que s’hi ha penjat: Θ?δωρος Αγγελ?πουλος (A tribute to filmography Theo Angelopoulos)
Coneguda la mort d’Angelopoulos, Àngel Quintana ha difós al Facebook aquest video de la xerrada que van mantenir al CCCB el cineasta, Pere Alberó (la persona del nostre país que més coneixia Angelopoulos) i el mateix Quintana (que, a més de conèixer-ne molt l’obra, hi havia mantingut contacte personal en diverses ocasions, a Girona mateix,
Aquest vespre s’ha sabut que el cineasta grec Theo Angelopoulos havia quedat ferit greu després que una moto l’atropellés al Pireu i que l’havien traslladat a un hospital. Hores més tard, la televisió pública grega n’ha anunciat la mort. Per ara, l’única font de la necrològica és aquesta cadena televisiva; però ja se n’ha fet
Raúl Ruiz va morir ahir, 19 d’agost, víctima d’una infecció pulmonar, a l’edat de 70 anys. Fa ben poques setmanes i ran de l’estrena de la seva Misteris de Lisboa a bona part de la nostra cartellera, rellegia la crònica d’Imma Merino al Festival de Sant Sebastià 2011, que ara se’m fa dolorosament present: Raúl
Peter Postlethwaite ha mort als 64 anys. Molts el vam “descobrir” el 1994, quan ja duia una llarga trajectòria interpretativa; però aquell any fou el pare de Daniel Day-Lewis a En el nom del pare, de Jim Sheridan. D’aleshores ençà ha intervingut en una cinquantena d’altres produccions, que van des de comèdies com Brassed Off,
Blake Edwards ha mort als 88 anys d’edat a Califòrnia. Tot i que ja feia anys que era lluny del seu millor cinema, no hem d’oblidar que aquest home ens ha donat grans moments d’entreteniment a la sala de cine. Breakfast at Tiffany’s (1961) *** Dies de vi i roses (1962) *** La pantera rosa (1963) *** La
Avui ha mort Berlanga. Bienvenido, Mr Marshall (1953) Calabuch (1956) Plácido (1961) El verdugo (1963) La escopeta nacional (1978) Descansi en pau.
Bernard Schwartz, que va adoptar el nom artístic de Tony Curtis va morir abans d’ahir. Els que érem a Sitges deu fer uns 10 anys, quan hi va venir per a recollir un premi honorífic, el recordem (encara impactats) com un avi xacrós amb un aspecte quirúrgicament juvenil, que arriba a fer certa angúnia. Era
Ho va avançar l’agència France Press: El director nord-americà Arthur Penn, autor de la famosa “Bonny and Clyde (1967)”, ha mort la nit de dimarts a dimecres a Nova York, a l’edat de 88 anys. Havent començat a la televisió, dirigint-hi sèries, als anys cinquanta, Penn va passar al cinema amb pel·lícules com El pistoler esquerrà
Avui ha mort Claude Chabrol, a l’edat de 80 anys (24.06.1930 – 12.09.2010). Descansi en pau.
El cineasta francès Alain Corneau ha mort a l’edat de 67 anys, víctima d’un càncer. Corneau, que ens deixa una carrera cinematogràfica de tres dècades i gairebé una vintena de títols, resulta especialment conegut a bona part dels nostres territoris per haver dirigit Tots els matins del món, amb Jordi Savall a la banda sonora.
Llegeixo que avui, 8 d’agost de 2010, Esther Williams fa 92 anys i això em du a bucar, al Youtube, imatge d’ Escola de Sirenes (Bathing Beauty / Le bal des sirènes / Bellezze al bagno). Vaig veure la pel·lícula, sent un adolescent impressionable per l’espectacularitat coreogràfica, en una reposició al ja tronat cinema Tívoli del meu poble.
A l’edat de 74 anys, Dennis Hopper ha mort víctima del càncer de pròstata que se li diagnosticà fa un temps. El podem recordar per Easy Rider, que dirigí el 1969, és a dir en l’èxtasi del hippisme i algun altre film, com ara Colors (1988) en què també es posà rere la càmera. Però