Raúl Ruiz va morir ahir, 19 d’agost, víctima d’una infecció pulmonar, a l’edat de 70 anys.
Fa ben poques setmanes i ran de l’estrena de la seva Misteris de Lisboa a bona part de la nostra cartellera, rellegia la crònica d’Imma Merino al Festival de Sant Sebastià 2011, que ara se’m fa dolorosament present: Raúl Ruiz, xilè resident des de fa dècades a França, ha aportat una mena de compendi culminant de la seva filmografia o, com diria l’assagista Domènec Font, una pel·lícula testamentària en la mesura que a través d’ella un cineasta reprèn els seus temes i formes amb la consciència que el temps de la pròpia vida s’acaba. En ben pocs mesos de diferència ens han deixat Domènec Font i Raúl Ruiz.
Nascut a Puerto Montt (Xile) el 25 de juliol de 1941, Raúl Ruiz havia estat assessor cinematogràfic del partit de Salvador Allende i va exilar-se a França ran del cop d’estat de Pinochet. Certament, en aquesta etapa franco-xilena és quan la seva carrera internacional ha estat més important; però tota la seva trajectòria s’ha basat en uns fonaments culturals molt sòlids des del primer moment. Àvid lector, havia estudiat Dret i Teologia, dirigit el cineclub universitari i, de fet, havia començat l’activitat artística com a director i autor de teatre d’avantguarda (més de cent peces n’escrigué entre 1956 i 1962). Havent fet una sèrie de curts a partir de 1963 i fins l’opera prima El tango del viudo (1967), va enllestir Tres tristes tigres, amb què guanyà el Lleopard d’Or a Locarno 1969.
L’actual director de Cinemateca Francesa, Serge Toubiana va escriure el 1983, des de les pàgines de Cahiers de Cinéma (núm. 345): Raúl Ruiz és el cineasta més prolífic del nostre temps, amb una filmografia que es fa “gairebé” impossible de definir per com n’és de diversa, esplendorosa (..) des de fa més de vint anys.
Ruiz és autor de més de 117 films, en tota mena de formats (35 mm, 16 mm, video, obres destinades a sales de cinema, per a televisions, documentals, ficcions…).
Ha adaptat a la gran pantalla Marcel Proust (El temps retrobat), Jean Giono (Les Âmes fortes), Calderón de la Barca (La vida es sueño), Robert L. Stevenson (L’illa del tresor), Jean Racine (Bérénice), Pierre Klossowski (La vocació suspesa, La hìpòtesi del quadre robat), Kafka (La colònia penal), Shakespeare (Ricard III), Honoré de Balzac (La maison Nucingen)… Camilo Castelo Blanco (Misteris de Lisboa).
Cineasta intel·lectual i dotat d’un murri sentit de l’humor, inquiet davant els secrets de l’art, surrealista, els seus films ho reflecteixen prolíficament.
Autor del documental Musée Dalí i del biopic Klimt, amb John Malkovich, a la seva filmografia destaquen poderosament títols com Tres vides i una sola mort -amb Marcello Mastroianni-, Genealogies d’un crim i, evidentment, Misteris de Lisboa.
Guanyador d’un Ós d’Argent de Berlín, per la seva contribució a l’art cinematogràfic, ha estat guardonat amb un César, homenatjat a Rotterdam, admirat per la crítica internacional -té 2 premis FIPRESCI a Montréal-, ha participat en ´moltíssimes ocasions a Canes, en 1 a Venècia…
Vídeo Misteris de Lisboa, de Raúl Ruiz
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!