Drets humans a l’institut
Publicat el 14 de desembre de 2007: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/329-drets-humans-a-linstitut
Darrerament, diversos informes situen l’ensenyament a Catalunya en un nivell molt preocupant. Sense saber quina és la causa i quin és l’efecte, es percep una certa desmoralització entre el professorat, l’alumnat i les seves famílies.
Amb tot, la professió docent continua tenint un alt percentatge de professionals vocacionals, idealistes i convençuts de la necessitat d’una bona educació com a mitjà indispensable per al progrés i la superació d’injustícies.
En aquest context, resulten especialment significatives aquelles iniciatives que no es conformen a retenir ordenadament els alumnes a l’aula, sinó que entenen que els joves aprenen allò que viuen i que això, més que un inconvenient, és un estímul.
Un bon exemple de projecte innovador és l’exposició que hi ha instal·lada a l’IES Milà i Fontanals de Barcelona (i també al seu web: http://iesmilabcn.com), que es pot visitar fins al 21 de desembre. Es tracta d’una mostra que repassa la història de la Presó de Dones de Reina Amàlia i de les execucions públiques. La presó es trobava fins al 1936 exactament on hi ha l’institut, a tocar de la Ronda de Sant Pau, i la plaça del davant fou l’emplaçament de les darreres execucions públiques a la ciutat vers el 1896.
En un institut on la majoria dels alumnes pertanyen a famílies immigrades, l’equip docent s’ha empescat un projecte que explica la història del barri als joves, mostra els drets humans a les famílies, moltes de les quals provenen de països on la pena de mort és vigent, i apropa la realitat de l’institut a tothom qui hi estigui interessat.
Dit d’una altra manera, un mateix projecte ajuda a integrar l’institut amb el barri, els nouvinguts amb la resta de la ciutat i els joves amb drets humans. Al meu entendre, la virtut de tot plegat és que els organitzadors han aconseguit amb pocs mitjans fer pujar l’autoestima de tothom en projectar la feina del centre cap a enfora.
L’exposició està ben documentada, és senzilla i s’obre a múltiples lectures. Si em permeteu que comparteixi la meva visita, m’he quedat amb una idea: anem endavant. Amb la perspectiva històrica, la mostra exposa molts avenços: la supressió de la pena capital, l’estupor que causa la simple idea de les execucions públiques, la desapareguda complicitat de l’Església amb el macabre espectacle, la major protecció jurídica dels menors, l’augment de la seguretat laboral, etc.
Tot això m’ha portat a pensar que l’àmbit escolar i l’associacionisme per la pau i els drets humans necessàriament han d’actuar i s’han d’avaluar a llarg termini. El món va molt de pressa, però els progressos cap a la pau es veuen millor de generació en generació.
Ja sé que aquesta opinió és molt particular i força discutible. Un estudiant ha apuntat en el llibre de visites: “M’ha encantat: Campru, ets el millor”. Potser, avui en dia, amb un col·lectiu tan mancat d’autoestima com és l’escolar, aquest elogi d’un alumne cap al seu professor ja és una recompensa prou valuosa.
Des d’aquí el meu agraïment als creadors del “Milà Horror Story” que podeu veure fins al 21 de desembre i el meu encoratjament a tots els educadors conscients que els drets humans només són possibles des de l’esperança i el compromís.