Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

2 de setembre de 2006
2 comentaris

La noia de l’aigua / Lady in the water / La joven del agua / La jeune fille de l’eau

Shyamalan assegura que l’origen de Lady in the water rau en un conte infantil que va empescar-se, sobre la marxa, per als seus propis fills i, certament, la pel·lícula és un conte fantàstic, que per moments resulta pueril, ridículament pueril. Recaragoladíssima (rebuscadíssima) argumentalment i amb un guió que fa entrar en calçador tot el que pot, arriba a una mena de delirant artifici fantasiós, al servei d’una religiositat primària que suplanta l’espiritualitat explorada pel mateix cineasta en els seus films més exitosos i més interessants: El sisè sentit i Unbreakable.

(Si us interessa, us recomano que en llegiu la resta de l’escrit anant a "Vull llegir la resta de l’article")

 

No se li pot negar, a M. Night Shyamalan, el talent per crear atmosferes intrigants, de donar-nos imatges neguitejadorament atractives ?la pell esblaïmada de la narf, la piscina en forma de… cor (?), la vista noctura i des d’arran de piscina de l’edifici d’apartaments, l’acumulació contrastada de la diversa fauna humana que viuen a "The Cove"…?. De posar la càmera, en sap moltíssim ?i aquí, a més, compta la col·laboració de l’operador habitual de Wong Kar-wai, Christopher Doyle?: no és tant Paul Giamatti el que ens arriba, com la manera amb què Shyamalan ens el fa mirar; no són tant les cares dels veïns d’aquell bloc d’apartaments el que trobem a pantalla, com la distància o proximitat, angulació i caracterització amb què ens els mostra; no és tan la fragilitat de Bryce Dallas Howard, reforçada amb el maquillatge, el vestuari i la interpretació, com la indefensió que ens en transmet la càmera, sensible i aixoplugadora.

La llibertat i eficàcia narratives que Shyamalan ha acreditat al llarg de la seva filmografia, es fan ostensibles fins en una pel·lícula com Lady in the water, en la qual empantanega el relat amb les anades i vingudes del protagonista (Gimatti) de casa una àvia coreana, per anar-li traient l’entrellat profètic d’un conte oriental sobre les "narf".

La ironia habitual d’aquest cineasta, el seu subtil i sorneguer sentit de l’humor, a Lady in the water va de bracet amb pinzellades divertides pròpies d’un comic costumista. Caricaturesca és la manera com perfila els personatges i la seva convivència. Les germanes brasileres, el nen avesat a la lectura semiòtica dels paquets de Kellog’s, l’hispà mig liret que es muscula tan sols una part del cos, la colla de fumats, l’home que ho sap tot i mai no surt del pis, el crític tibat a qui molesta el xivarri i a qui plau la dona que va escriure un llibre… Tot plegat i cadascu en particular, fa la seva gràcia; però la ironia, Shyamalan la gasta amb altres coses. Parlem-ne.

L’ scrunt, la bèstia que sotja i encalça la narf: criatura creada digitalment, hagués pogut ser d’una gran sofisticació i tanmateix sembla un rudimentari ninot de palla. Per què l’exhibeix tan poc? Per què a penes li veiem res més que el cos en ombra, els temibles ulls vermells i un difús aspecte de tiges herbàcies? La resposta no la tinc, però això em deixa clara alguna cosa i me’n suggereix d’altres. Evidentment, és perquè Shyamalan no vol, que la bestiola no s’avingui a la iconografia dels monstres habituals del cinema occidental i dels videojocs. No sé si la manera com la presenta té res a veure amb la tradició hindú ?cap indici no ho assenyala?, però, en qualsevol cas, la representa d’acord amb una figura universal, de llarguíssima i arcana tradició arreu: l’scrunt que veiem i sentim resulta una fera ferotge ?és a dir, el pànic humà davant la bestialitat salvatge, no domesticada, agressiva?. Però l’animalot, el fa sortir de la privilegiada herba del lleure, de la gespa! Murri, en Shyamalan!

(Nota: malgrat els elogis que abans he dedicat a l’aspecte visual d’aquest film, he de matisar que no m’acaba de convèncer la transformació ?tramposa?? del paisatge al voltant de la piscina, en aparèixer l’ Scrunt: una cosa és que s’enlairi la bèstia i l’altra que creixin les herbes i que el decorat es percebi com desplaçat cap al cantó del bosc…)

Seguim amb el tractament irònic. Enderiat per ajudar la "narf", Cleveland ?el personatge de Paul Giamatti? atorga un valor profètic a un simple conte infantil oriental i ell i els veïns assabentats del cas es converteixen en intèrprets del text ?sagrat?? que els ha de guiar cap a la salvació de la noia de l’aigua i de tota la Terra ?per allò de l’alineació planetària?. Atrafegat, en Cleveland en va molt, per aconseguir que la iaia coreana li vagi revelant el contingut del conte. En la reiteració, hi ha una caricatura. A més, quan sembla que en té la interpretació definitiva, n’apareixen aspectes nous que l’il·luminen en la foscor. Això passa tants cops, que queda reduït a l’absurd. I, al moment culminant, resulta que ho ha llegit malament, que no l’ha encertada en repartir els diversos papers salvífics als veïns que s’hi avenien perfectament: nova giragonsa sorneguera, amb el canvi de rols a darrera hora. I encara, quan ja sembla que res pot canviar, una última rúbrica. Shyamalan desautoritza els oracles, els intèrprets de la divinitat. En clau d’humor, però contundentment ?mentre pels diversos televisors casolans que van apareixen al llarg del film, ens arriben reportatges i telenotícies sobre la guerra d’Irak, una guerra de confrontació entre dos poders emparats en la respectiva pretensió de ser oracles?.

Hindú nascut a l’Índia i format en escoles catòliques de la societat benestant de Filadèlfia, M. Night Shyamalan ha fet sempre palès el seu interés per l’espiritualitat. Tot primer, de manera implícita en films de gènere, com és el cas d’ El sisè sentit i Unbreakable. Després, a Senyals, ja ho va tractar explícitament, per bé que esbiaixant-se cap a una certa religiositat. I, a The Village, la desviació ja fou lamentablement total. A Lady in the water, certament es carrega els que es prenen per intermediaris de les creences, però no pas la fe en una salvació i, atenció, defensa els que en són de debò, d’intermediaris. Exposa que hi ha elegits a qui s’ha assignat una funció salvadora i explicitament remarca que aquests elegits desconeixen que en són, que ho descobreixen… És a dir, posat a desautoritzat els impostors, reconeix que n’hi ha que no en són. Cleveland i la resta de veïns que intervenen finalment per ajudar la "narf" descobreixen quin era el seu paper en la Història: el tenien i no ho sabien. Segurament, hi ha molt de la tradició hindú en aquest plantejament sobre el paper que tots tenim en el camí cap a Déu; podem subratllar-ne fins i tot el caràcter diguem-ne democràtic, però aquesta dèria pels profetes i sants respon més a una religiositat primària que a cap neguit espiritual. I aquí rau, al meu entendre, el pitjor problema de Lady in the water, que la ironia desemboqui en la mateixa carcància que alimenta la impostura sobre la qual ironitza: cercle viciós que enxampa del tot Shyamalan.

Si bé és cert que, a la manera d’Alfred Hitchcock, M. Night Shyamalan sol sortir sempre a les seves pròpies pel·lícules, a Lady in the water no hi fa tan sols de figurant ni un petit paper. Hi té una presència que cal comentar. Incorpora el personatge de Vick, un veí de "The Cove", que comparteix apartament amb la seva germana i està enllestint un llibre de mai acabar, sobre el nostre món. Entre ell i la "narf" s’estableix un vincle especial, des del primer cop que es veuen ?i no cal dir que Cleveland ho interpreta de seguida en clau del conte oriental que guia la salvació de la noia de l’aigua?. Ella es diu "Story" (sic). Ell escriu. Fugaçment, sembla que hagi una relació entre que ell escrigui i que a la "narf" li passin coses. Però la pel·lícula, en això, no hi insisteix. Ara bé, així com el text de Vick busca canviar el món, la "narf" ?que és vident? li fa saber que hi haurà un noi que se l’hi llegirà, el prendrà com a referència i serà qui provocarà les grans transformacions; però que ell, en Vick, no ho veurà, perquè morirà ben aviat. I en Vick és en Shyamalan. Pregunto: ell, en Shyamalan, està parlant o ironitzant sobre la capacitat dels autors ?o cineastes? de canviar res, al món? La predicció de la "narf", no és que el text de Vick esdevindrà profètic i que generarà un nou "intèrpret de divinitats"? No s’està enfotent de si mateix i de la pròpia pel·lícula, Shyamalan? Què en quedarà d’ell, segons la "narf"? Ell, mort, i la seva obra, en mans d’algú que li farà realitat el somni per a ell inabastable ?per cert, pel que es veu, aquest Vick queda com en Moisès, sense arribar a la terra promesa del món millor, prenem-ne nota!?. I quina cara hi posa el personatge, mentre li fan aquestes prediccions? D’encurosida incredulitat! Em reconeixereu que el munyoc irònic li queda ben espès, que juga a l’ambigüitat i em temo que no té cap interés a resoldre’n les paradoxes, perquè són les que viu, les que no sap com resoldre i tan sols pot representar-les.

Ara bé, hi ha el personatge del crític de cinema, que ha fugit de la costa Oest ?és a dir, de Hollywood?, que viu com alienígena en l’univers de "The Cove" i que acaba resolent una trobada amb la bèstia, d’acord amb la seva experiència cinematogràfica. A través d’aquest personatge ?interpretat per l’actor, escriptor i director Bob Balaban?, Shyamalan parla del cinema. I del que incorpora ell, també. Sembla que vulgui fer una reflexió sobre la seva posició en el setè art, mirant cap a ell mateix ?el seu personatge? i cap enfora ?el crític?; però no sóc pas capaç d’entendre-li el que, en aquest sentit, voldria dir. Potser si tornés a veure Lady in the water, el comprendria millor i la meva opinió canviaria; però se’m faria difícil tornar-hi, si més no durant una temporada. Ara com ara, a més, tinc la impressió que ha intentat irònitzar sobre el cinema fantàstic i amb el messianisme de moltes produccions al Hollywood actual; que no se n’ha acabt de sortir i finalment ho ha dut cap al relat explícit, mastegat, que ja hem comentat.

No puc acabar sense tocar l’expiació de Cleveland. La publicitat de Lady in the water diu que el personatge de Paul Giamatti arrosega fins a "The Cove" els seus propis dimonis. Francament: perquè ho diuen i ens ho expliquen. Però, bé, acceptem-ho. Em sembla un reaccionari i carregós tòpic de Hollywood, la catarsi exculpadora que Shyamalan li fa passar, com a apologia de la redempció. I, per cert, de la mateixa manera que el passat de Cleveland es fa innecessàriament present ?tot just per justificar-ne l’expiació i per dimensionar el caire de nimfa marina de la "narf", oberta al dolor dels homes?, igualment s’entra en calçador la facilitat amb què els veïns implicats s’empassen l’extraordinària història de la "narf", l’ "scrint", l’"aguila" i els esgarrifosos simis protectors de la llei ?per la via del temor i l’absència dels quals ha provocat la necessària solidaritat humana perquè la salvació sigui possible… valga’m Déu!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Vaig anar a veure-la. Sense moltes esperances ("el bosque" em va deixar fred), però, digue’m ingenu, amb la curisoitat que em despertava el cartell, el tràiler, i el fet de ser una mena de conte…. i quan va acabar vaig sortir del cinema en pau.
    Durant la pel·lícula havia tingut moments de pensar "que bo és en shyamalan, però li falta un punt per arribar a ser bo del tot", però al acabar estava content. M’havia agradat tot i les incongruències. M’agraden les pel·lícules amb molts personatges, m’agrada el paul giamatti, m’agrada l’actriu que fa de narf, i em va agradar l’actriu que fa de germana del director.
    Però després llegint-ne opinions, (la última la teva), me n’adono de la quantitat de coses que havia passat per alt, que un cop acabada ja no recordava. Els films em passen ràpid per davant i al final, com una olor, només me’n queda un record llunyà. Necessito una segona o potser tercera vegada per formar-me una opinió, però llavors penso que ja no la puc jutjar igual, que ja no tinc la ment neta i la jutjo amb imparcialitat o què sé jo… per això no puc fer-me crític!!
    per cert, jo penso que en aquesta pel·lícula tot ho ensenya massa mastegat, massa obvi, no creus? i em cansa ja la manera de que quan ens explica alguna cosa, perque quedi clar, repeteix alguna frase que ja ha dit algun personatge… no sé.
    I l’última, la critica tan simple i contundent que fa del critic (de cinema o del que sigui), quan diu algo aixi com "pero qui pot ser tan tonto de pensar que pot jutjar una persona sense ni coneixe-la?" i després ensenyen el critic i surt la seva escena amb el monstre, amb un monòleg que sembla tret d’una pel·lícula de terror adolescent: "i ara és quan el caràcter secundàri es salva pels pèls" …. és com quan a scream, per exemple, un personatge negre diu: "oh no! sòc l’amic negre del protagonista!! segur que la palmo a la següent escena!!".
    oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!