Club 7 Cinema

La pel·lícula Indigènes, del director i productor francoalgerià  Rachid Bouchareb s’ha convertit en notícia important aquesta setmana. Coincidint amb l’estrena comercial a França, el consell de ministres de la República va decidir rectificar parcialment la injustícia històrica que han patit els nord-africans excombatents de l’exèrcit francès, a qui es congelà la pensió a començaments dels anys seixanta, arran de la descolonització. Sembla que el president Jacques Chirac, tocat per la visió del film, en una projecció a què va assistir el 5 de setembre de 2006, ha mogut peça (tot i que feia anys que es feia el sord a les recomanacions i dictamens d’altes institucions de la República).

Permeteu-me una breu digressió: populismes al marge, queda clar que, a França, el cinema se’l té en compte com a referent cultural i d’opinió, fins a les més altes instàncies governamentals. Aquí, a casa nostra, quina mena de consideració se li té, fins quan parla de temes seriosos? Un altre botó de mostra: per iniciativa del president de l’Assemblea Nacional,  l’11 d’octubre de 2006, tots els diputats i senadors francesos han estat convidats a la projecció de la pel·lícula Una veritat incòmode / An inconvenient truth / Une vérité qui dérange / Una verdad incómoda / Una scomoda verità, que documenta la campanya de l’exvicepresident nord-americà Al Gore sobre la gravetat del canvi climàtic. Tots els parlamentaris electes… a veure cinema, ni que sigui amb el pretext "polític"? A casa nostra, em sembla que n’hi ha que fa anys que no trepitjen una sala.

Tornant a Indigènes ?ja estrenada a la Catalunya Nord?, no cal que dir que el "Front National" i la dreta més ultra s’han estripat les vestimentes, contra la pel·lícula i contra la decisió governamental.

Al post "Cop d’ull a Canes" ja vaig parlar d’aquest film. Per si us interessa llegir aquell text i voleu accedir-hi ràpidament, us l’he reproduït a continuació (aneu a "Vull legir la resta de l’article")

Sinopsi d’Indigènes

1944-1945, quan França comença a alliberar-se de la dominació nazi, el trajecte de quatre "indígenes", soldats oblidats del primer exèrcit francès reclutat a l’Àfrica. A Abdelkader, Saïd, Messaoud i Yassin, famosos pel seu valor, els envien a primera línia. Diners, amor per França o l’exèrcit francès, fe en la llibertat i la igualtat, els motius d’uns i altres són divergents, però els uneix un mateix combat: alliberar França, amb les armes a la mà.

Comentaris

Concedir el premi d’interpretació masculina al conjunt dels actors d’ Indigènes ha estat una manera de guardonar aquesta reeixida pel·lícula del francoalgerià Rachid Bouchareb, sobre el paper dels africans a l’exèrcit de De Gaulle. Una decisió políticament correcta, però injusta amb Gérard Dépardieu, que  indiscutiblement fa un treball molt millor ?a Quand j’étais chanteur, de Xavier Giannoli? i àmpliament més valorat que no pas l’esplet de respectables, correctes, però limitats actors d’origen nord-africà que han estat premiats.

Indigènes, de Rachid Bouchareb, ha sorprès positivament al Festival de Canes. Es tracta d’un film bèl·lic que reivindica el paper dels africans a l’exèrcit que la França del general De Gaulle va reclutar amb exilats i indígenes de les colònies, per combatre amb els aliats, en l’alliberament d’Itàlia i del seu propi país. El productor i director d’origen algerià, Rachid Bouchareb, hi denuncia el racisme d’aquell exèrcit i de la mateixa societat alliberada. Aprofita la convivència forçosa que colonitzadors i colonitzats van haver de mantenir al mateix bàndol, per retratar-ne les contradiccions i les complexes diferències culturals i religioses. No s’està de mostrar les motivacions diverses i significatives que van dur els soldats a l’allistar-se voluntàriament: sortir de la misèria, aspirar que la metròpolis els reconegués com a ciutadans de debò o defensar, contra el nazisme, els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Però, sobretot, en canta el coratge i sacrifici.

La gran ovació que Indigènes ha recollit i l’emoció palpable la sala tenen molt a veure amb l’acte de justícia històrica que comporta la pel·lícula. Bouchareb busca i aconsegueix l’adhesió solidària dels espectadors envers aquells combatents oblidats per la Història. Se centra sobretot en un petit grup de soldats nord-africans, que certament resulten personatges força arquetípics -el taujà servicial, el d’esperit militar, el rebel heroic…-. Les seves actituds i circumstàncies, les il ·lustra de manera potser massa didàctica i emfàtica. I el conjunt prèn el caire d’una epopeia eficaç, reblada en una darrera i arterosa escena bèl·lica i un final, indiscutiblement deutors de Salveu el soldat Ryan, d’Steven Spielberg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!