Club 7 Cinema

El títol de l’últim film de Ken Loach ?guanyador de la Palma d’Or, a Canes? ve d’una cançó tradicional irlandesa, amb lletra de Robert Dwyer Joyce, i fa referència als que se n’anaven a la muntanya, armats, per lluitar contra la tirania i la ocupació anglesa:

Twas hard for mournful words to frame

To break the ties that bound us,

Ah but harder still to bear the shame

Of foreign chains around us.

And so I said: the mountain glen

I?ll seek at morning early

And join the brave united men

While soft winds shake the barley.

     Robert Dwyer Joyce (1830 ? 1883)

     ?The Wind that Shakes the Barley?

(Traducció voluntariosa a càrrec meu, amb l’ajut del Traductor de Mesvilaweb ?perdoneu-nos-en la imperfecció):

Va ser dur per les paraules afligides de pronunciar

Per trencar els vincles que ens unien,

Ah però més dur encara d’aguantar la vergonya

De les cadenes estrangeres que ens travaven.

I així deia: la vall estreta de la muntanya

L’aniré a buscar de bon matí

I m’afegiré als homes valents que s’han unit

Mentre el vent suau belluga l’ordi

(Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article")

El text que acabo de reproduir, l’he tret del material publicitari que acompanyà la presentació del film al Festival de Canes, en el qual també s’hi reprodueixen frases com aquestes (que tradueixo de la versió francesa de què disposo):

"Trencar el lligam amb Anglaterra, font inesgotable de totes les nostres dissorts polítiques, reivindicar la independència del meu país: heus aquí el meu objectiu""

             Theobald Wolfe Tone (1763-1798) – Fundador de la United Irish Men Society.

"La plena possessió espiritual i material d’aquest país d’Irlanda, des del sol i fins a les entranyes, pertoca al poble d’Irlanda. Ell i només ell és l’amo i legislador d’aquesta illa"

             James Fintan Lalor (1807-1849) – Periodista i revolucionari irlandès

"Declarem el dret del poble irlandès al ple usdefruit de la terra d’Irlanda i al domini sense reserva del propi destí (..) Generació rere generació, el poble irlandès ha reivindicat el seu dret a la llibertat i a la sobirania. Al decurs dels tres-cents últims anys, sis vegades ha près les armes per a recuperar-les"

             Proclamació de la Républica d?Irlanda, 1916

El vent que belluga l’ordi se situa a la Irlanda de 1920, quan gent de tot el país s’uní per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles "Black and Tans".

Permeteu que fem una mica d’Història. Si més no, tal i com ens la presenta ?des d’una ostensible perspectiva ideològica? el material promocional de la pel·lícula, en la introducció dels qual s’explica:

"Al segle XII, els anglesos envaeixen per primer cop Irlanda. En aquella època, conformaven el país les propietats feudals governades pels barons locals. Al llarg dels segles, els propietaris anglesos van enriquir-se a costa del poble irlandès.

Tot de colons s’hi van instal·lar per dirigir el país en nom dels anglesos. Les lleis mantenien els irlandesos en estat de servilisme. A més dels guanys pels lloguers i dels impostos, Irlanda proveia Anglaterra de productes alimentaris i de mà d’obra barata. Fam, expulsion i misèria és el que en treia la població rural.

Al marc de la Revolució Francesa, l’associació dels United Irishmen brega per la independència del seu país. Al segle XIX, el moviment Fenian Brotherhood reprèn aquesta lluita. A l’alba del segle XX, l’aspiració a la independència ja no pot ser ignorada, mal sigui tothora combatuda pel poder britànic."

Afegim-hi encara, un article de Donall Ó Drisceoil, que he tret de la mateixa font:

"La revolució irlandesa: de la guerra de la independència a la guerra civil (1916-1921)

En plena Gran Guerra, en què milers d’irlandesos combatien a les ordres dels caps de fila nacionalistes ?moderats?, l?Irish Republican Brotherhood (la Fraternitat Republicana Irlandesa), els Irish Volunteers i l’Irish Citizen Army se subleven amb armes contra l’ocupant britànic, a Dublin, el dia de Pasqua de 1916. Els britànics tarden a respondre, però mobilutzen unes forces esclafadores. Els insurgents han de rendir-se al cap d’una setmana, però la seva revolta esdevé un símbol el ressó del qual s’escampa per tot l’illa. La condemna a mort dels instigadors ?entre els quals, el socialista James Connolly? i la repressió militar que se’n segueix duen la població d’un nacionalisme moderat cap al moviment separatista, primer encarnat pels Irish Volunteers, després pel reviscolat partit Sinn Féin.

A les eleccions generals de desembre de 1918, el Sinn Féin obté una àmplia majoria a tot el país, llevat del nord-est, on els Unionistes ?contraris a qualsevol canvi sobre la unió amb la Gran Bretanya? mantenen la seva influència. El Sinn Féin instaura a Dublin un parlament irlandès amb el nom de Dáil Eireann (Assemblea d’Irlanda) i proclama al món sencer la independència irlandesa. Tanmateix, aquesta declaració no rep cap suport internacional i el govern britànic la rebutja. Declaren il·legal la Dáil Eireann, la República d’Irlanda esdevé clandestina i els Irish Volunteers es transformen en Irish Republican Army (IRA).

Els voluntaris que s’allisten en l’IRA són principalment nois, entre 18 i 30 anys. Són aprenents, venedors, fillls de grangers, peons agrícoles, ferroviaires o obrers. Alguns han lluitat a la Guerra del 14 i la seva experiència militar esdevé clau en l’èxit de l’organització. La majoria s’hi incorporen mitjançant familiars, veïns o coneguts.

Es tracta d’un autèntic contrapoder que s’instaura, amb la seva pròpia justícia i els seus propis tribunals. Els ferroviaires es neguen a transportar el material militar o les tropes britàniques. L’IRA ataca pertot arreu la força militar i policíaca britàniques ?els Royal Irish Constabulary (RIC)?. És una lluita despietada i salvatge, d’una i altra part. Com a refprç, els britànics hi envien dues policies especials: una, "els auxiliars", formada per antics oficials; l’altra, reclutada entre soldats desmobilitzats, els tristement famosos Black and Tans ?el seu uniforme era de colors negre i torrat?. Tant els Auxis com els Balck and Tans, sotmesos a una permanent amenaça de mort, es lliuren a represàlies abominables contra la gent sospitosa de donar suport a l’IRA. Un reguitzell de detencions i de batudes duen l’IRA a formar noves unitats de combat, mòbils i més ben preparades, les Flying Columns, que actuen sobretot a base d’emboscades, als camps. Els Britànics contesten amb més batudes, cremant i saquejant habitatges o poblets sencers. Una inacabable espiral de violència i represàlia. La guerra s’embrut cada cop més, cada dia que passa.

L’organització de les dones, Cumann na mBan, juga un paper decisiu en la xarxa d’informació de l’IRA, una estructura temiblement eficaç. Sovint, també són les dones que imparteixen justícia als tribunals de la Dáil Eireann.

La guerra civil esclata definitivament a final de l’estiu de 1920. Sobretot al sud, especialment per la zona de Cork, és on esdevé més intensa. L’estiu de l’any següent s’arriba a un autèntic atzucac i el juliol de 1921 es declara la treva. El tractat signat el desembre de 1921 entre Britànics i Irlandesos dóna a la Irlanda del Sud, denominada Estat Lliure, l’estatus de "Dominion de la British Commonwealth of Nations". Lluny de complaure les aspiracions del Sinn Féin, aquest tractat consagra la divisió d’Irlanda, ja que sis comtats unionistes de l’Ulster queden en el Regne Unit, que ara passa a denominar-se "de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord". Els Britànics mantenen el control sobre els principals ports irlandesos. I els diputats electes del nou parlament de l’Estat Lliure d’Irlanda (Irish Free State) han de jurar fidelitat a la corona britànica, que segueix representat per un governador general.

Aquest tractat provoca una violenta escissió en el moviment revolucionari. Els que l’accepten, consideren que aquest acord és el millor que es podia aconseguir en aquell estat avançat del conflicte i l’única alternativa a l’ultimatum britànic: "una guerra immediata i terrible". Per tant, prenen el poder, amb el suport dels britànics, però també de l’ establishment irlandès. El republicans contraris al tractat passen a la resistència i aleshores comença una ferotge guerra civil. Aquesta nova batalla encara cruelment antics camarades. Divideix famílies. Tanmateix, encara que els republicans contraris al tractat són d’entrada més nombrosos, l’exèrcit de l’Estat Lliure els derrota, en menys d’un any.

El comandant britànic Bernard Montgomery ?que més tard seria el famós mariscal?, llavors destinat a Cork, defensa el 1923 que alguna mena d’independència es dóni als irlandesos, perquè "així ells mateixos controlin la seva rebel·lió, que són els únics que realment la poden erradicar". I així va ser."

M’ha semblat que aquests textos poden ajudar a comprendre millor el context històric en què transcorre l’acció de la pel·lícula i per això m’he entretingut a reproduir-los. Ara, però, toca que ja passi a comentar-la.

(Us recomano que, abans de seguir llegint, primer veieu la pel·lícula)

De protagonistes, Ken Loach i el seu guionista, Paul Laverty, trien dos germans irlandesos força contraposats. El gran (Pádraic Délaney), taciturn, de posat més aviat ferreny, polititzat i bregat en la lluita contra els britànics. El petit (Cillian Murphy) , jove, amb un caire innocent, bonhomiós, delerós de fer la seva vida ?estudiar? i a qui les circumstàncies i sobretot el sentiment de justícia i solidaritat duen al combat. Així doncs, els camins dels dos germans acaben trobant-se; però la diferència tornarà a posar-se de manifest. L’un té el cap i el cor a la política; l’altre, en la gent, pel biaix dels ideals que els ajudin realment.

Aquest contrast fraternal esdevé un recurs didàctic ?potser massa fàcil?, que permet exposar de manera excessivament esquemàtica les contradiccions humanes i ideològiques al si de la lluita independentista irlandesa. D’una banda, a la manera dialèctica que Loach ja va posar en pràctica entre els milicians de Terra i llibertat, es converteix aquests germans ?Damien i Teddy? en emblema de la diversitat de motius dels que tanmateix compartien les penes del combat i el somni de foragitar l’ocupant britànic. I finalment, quan s’esdevé l’escissió ran de l’acord de pau,  Damien personificarà la dissidència socialista ? els que denunciaven l’acord de pau com un pacte en què la Gran Bretanya concedia el nou estat "lliure" a canvi de mantenir les diferències de classe? i Teddy encarnarà el nou poder de l’Estat Lliure d’Irlanda.

No cal dir que l’esquerranós, trostkista, Ken Loach pren partit per Damien, per la causa dels ideals i en contra dels polítics que "venen" als poderosos els drets legítims del poble castigat. Certament, ho planteja amb una èpica conscient que la batalla està perduda. Tot i que no s’està de representar un rebuig popular important a l’acord de pau, els republicans que tornen a la muntanya els mostra tan decidits com voluntariosos, mal equipats i no pas gaire nombrosos; mentre que els nous soldats del flamant exèrcit irlandès, encara maldestres, compten amb l’herència que els han deixat els britànics ?i la pròpia experiència d’anys de guerra?. De fet, Loach ja ho posa en boca d’un personatge: "sempre és més fàcil lluitar contra la ignomínia que no pas per una creença"

Discrepo, doncs, dels que acusen El vent que belluga l’ordi i Ken Loach de maniqueu pel fet de mostrar les barbaritats, la selvatgia dels britànics "Black and Tan". Certament, els representa com a bèsties sanguinàries. Però, per molt que això sàpiga greu, n’eren: la fama se la van guanyar a pols. Loach, això ja no ho discuteix, ho converteix en context ?i, de passada, hi projecta l’ombra de la prepotència militar "colonitzadora" que ara mateix la Gran Bretanya i els Estats Units desfermen a l’Iraq, per exemple?. La dialèctica no l’estableix entre britànics i irlandesos, sinó entre els mateixos irlandesos. Per tant, de maniqueisme, el podríem acusar en la mesura que parla de republicans ?socialistes? "bons" i d’irlandesos  "dolents"?avinguts als interessos de l’establishment?; però, en aquesta ocasió, em sembla més encertat titllar-lo de didactista, d’excessivament esquemàtic, amb el seu habitual esbiaixament ideològic.

Deia que la comparació entre els germans Damien i Teddy també permet tractar les contradiccions humanes al si de la lluita armada ?independentista, en aquest cas?. Permeteu que em centri en dues seqüències, per parlar-ne. En una, Damien ha d’executar un noi del seu grup, un amic que s’ha vist embolicat en un acte de delació i a qui la cúpula de l’IRA ha decidit eliminar, per traïdor, sense que cap apel·lació sigui possible. Damien ja ha mort persones; però matar aquest xicot li dol molt. Deia algú que el primer pas cap a la guerra és treure al contrari la condició d’ésser humà, reduir-lo a la categoria d’enemic. Damien volia ser metge, salvar vides i no pas escapçar-les. S’ha afegit al combat, mogut per la solidaritat amb la seva gent, com a resposta a la bestialitat britànica de què ha estat personalment i directament testimoni. Matar el company, però, li lleva la bena dels ulls, li esborra el "pretext", li redreça l’esbiaix del llenguatge bèl·lic: al davant de l’arma hi tindrà un ésser humà, sempre hi ha tingut éssers humans. Aquí esclata el Ken Loach gran, quan sap trobar la plena simbiosi entre el drama dels protagonistes, els seus conflictes íntims, i les contradiccions, les injustícies, els conflictes de caràcter col·lectiu en què es veuen embolicats, per les circumstàncies històriques, polítiques i socials. La decisió que acaba prenent Damien ja és una conseqüència, la sortida que pren el personatge per seguir endavant, per anar més enllà d’aquella asfixia ètica en què exploten les diverses tensions.

En prendre la decisió d’acatar l’ordre o salvar la vida del noi, Damien diu enrabiat: "Espero que la Irlanda per què lluitem valgui la pena". En el dubte pregon de Damien, Loach deixa plantejada la vella qüestió del fi i els mitjans ?absolutament pertinent quan es tracta de lluita armada?. El record d’aquesta frase i l’evocació d’aquella execució del company es fan presents al moment de l’escisió final entre combatents irlandesos, a l’hora que Damien dissenteixi de l’acord de pau, juntament amb el testimoni d’antics lluitadors per l’alliberament nacional i de classe. Resulta fins a cert punt inversemblant que Damien, precisament el "no violent" Damien, es rebel·li contra la pau que hauria d’acabar amb allò que el va fer passar a l’acció. Només el pes d’aquella mort, de totes les morts, en la consciència pot explicar ?no pas justificar? que ell se’n torni a la muntanya. Valia la pena matar, per això? En si, la pregunta és perversa, ja que res no justifica llevar la vida a ningú, mai; però, plantejada la qüestió en el context que la fa possible, unes responen que sí, que les morts han estat conseqüències no volgudes d’un estat de coses que s’ha tombat, i altres contesten que no, ja que només "valia la pena, si era per la justícia i la llibertat de tots els homes i dones d’aquella terra". Polítics i pragmàtics, els primers; idealistes o somiatruites, els segons. Loach, aquí, pren partit clarament, en la mesura que representa gairebé com a cínics els partidaris de l’acord de pau i com a gent noble, despresa, agosarada, els republicans que en dissenteixen i continuen la lluita. Certament, ens permet comprendre millor el que ha estat l’IRA que ha arribat fins als nostres dies; però, com passava a Terra i llibertat, diria que allò que més li interessa és representar la derrota de la causa, en mans dels "traïdors" a la causa; en mans dels "comunistes" en el cas de la Guerra Civil Espanyola; en mans dels polítics que pacten amb el capital, en el cas irlandès. Endut per aquesta dèria ideològica, Loach cau en una certa èpica extremesquerranosa de la lluita armada.

L’altra seqüència de què vull parlar, en relació amb les contradiccions humanes al si del combat és la conversa final i tot el que ho envolta, entre Damien i Teddy. Aquí Loach no aconsegueix la força dramàtica ni l’expressivitat assolida en l’anterior seqüència comentada. I en canvi, toca la fibra de l’espectador. Li queda melodramàtic i no pas dramàtic. Els dos germans definitivament enfrontats en hora gravíssima s’han anat convertint en peons del relat, en figures del discurs èpic, tot esvaint-se’n la complexitat íntima que traginaven inicialment. No hi ha un autèntic conflicte ètic en la xerrada carcerària entre ells dos. Certament, Damien fa passar Teddy pel mateix calvari moral que ell va patir en haver d’executar aquell company; però, de Teddy, només se’ns en mostra el disgust, les llàgrimes. És a dir, si projectem aquella execució sobre aquesta, a penes si en deduïm la ceguesa humana del polític. Ras i curt, aquesta seqüència resulta emblemàtica de les limitacions de la pel·lícula i el seu autor.

El vent que belluga l’ordi, tanmateix, té una narrativa eficaç i un classicisme que mantenen viu l’interés durant tot el metratge; compta amb una ambientació acurada, una banda sonora agradable i un boníssim nivell interpretatiu ?caram, en Cillian Murphy!?; atresora una commovedora sensibilitat ?sobretot respecte del personatge de Damien?, una documentada reconstrucció històrica i algun moment de gran força: per tot això, resulta un film plausible, per bé que la Palma d’Or del Festival de Canes és un premi excessiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!