Club 7 Cinema

Ha arribat l’hora d’entrar-hi a fons. Ara que Salvador (Puig Antich) ja s’ha estrenat a Andorra, Catalunya, les Illes i el País Valencià i per tant, que molts de vosaltres ja la podeu veure, em sembla el moment adequat per a desenvolupar algunes notes tot just esbossades fins ara, en aquest bloc, i de passada tocar-ne algun aspecte nou.

(Si us interessa llegir-ho, aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

La pel·lícula no aporta res de nou sobre la figura i el cas de Salvador Puig Antich.

D’entrada, és ben legítim i necessari que s’evoquin aquells esdeveniments, perquè, si bé és cert que força gent els coneixem, n’hi ha molta que els ignorava. Ara bé, s’imposa una primera reflexió: quins fets mostra i com els presenta?

El Puig Antich de Salvador és essencialment un noi de la seva època. Inquiet contra la dictadura i contra la injustícia, que es mou amb gent compromesa, que s’implica en el combat per la llibertat. Un bon germà i un fill potser rebel, però amb bon cor. Amb una xicota diguem-ne formal ?Cuca (Leonor Watling)? i després amb una amant ?Margalida (Ingrid Rúbio)?. La ideologia de Puig Antich i de les corresponents tensions dialèctiques, però, queden tan sols com  dibuixades superficialment: res, quatre discussions de jovenalla bona fe i embolicada a "fer la revolució", editant llibres i pamflets conscienciadors i assaltant bancs a cop de pistola, per la causa obrera. Tot i que no comparteixo en absolut ni els presupòsits ni el mètode del MIL, em resulta ofensiu que se’ls descrigui com a simples nois eixelebrats, si més no, perquè això és reduccionisme (encara que fos cert, em sembla que eren alguna cosa més). Que poc "revolucionària" és la relació de Puig Antich amb les seves dones: per què el lligam amb Margalida queda com poca cosa més que una trobada de discoteca/club?

Puc entendre que s’hagi volgut remarcar el costat humà i "bon xicot" de l’activista condemnat a mort i executat pel franquisme, ja que pot ajudar en la revisió del procés judicial, pel que malden de valent les germanes de Salvador Puig Antich. Si més no, em sembla que els responsables de la pel·lícula han filat prim perquè res no es giri en contra d’aquesta noble i justíssima reclamació. Això, però, no els excusa els dèficits artístics.

Les contradiccions socials i polítiques del moment en què va viure ?i sobretot morir? Puig Antich se les treuen del damunt amb algunes fugaces referències a les màximes llibertàries i a les diferències amb l’oposició política al règim. No tocant-les més a fons, no tractant-les temàticament les han convertides ?les contradiccions socials i polítiques? en simple decorat narratiu, han rebaixat la pel·lícula al nivell de la il·lustració factual i han negligit l’oportunitat d’ajudar a comprendre millor el personatge i el cas, l’època i les circumstàncies. Efectivament, tampoc no s’emmarca la criminalitat legal d’aquesta concreta pena de mort en la denúncia universal de la pena de mort, en si mateixa. De fet, em sembla recordar que ni tan sols es diu res del pobre Heinz Hetch ?la torna? (o com a molt, l’esmenten d’esquitllantes).

Així doncs, no es profunditza en els fets; però, en canvi, se’ls explota intencionadament de manera sentimentalista. Durant els darrers 45 minuts, s’aconsegueix persistentment convocar les llàgrimes de l’espectador i la versió musical de l’I si canto trist, de Lluís Llach, al moment de l’execució, ho acaba de reblar. És una opció que cal respectar; però discutible artísticament i èticament. Perquè s’ha apostat no pas per fer comprendre millor, sinó per tocar la fibra. La solidaritat amb la víctima, amb la família i amb les víctimes del franquisme i la impotència per la cafrada de l’Estat, ens sacsegen les emocions, quan se’ns evoca el cas; però d’una obra d’art cal esperar-ne alguna cosa més. Tanmateix, Manuel Huerga ja ho va reconèixer a Canes: "no és una pel·lícula d’autor, sinó de productor"

Abans de parlar de Jaume Roures, el productor, de Salvador, permeteu-me una breu digressió sobre el que acabo de parlar:

En un article publicat no fa gaire dies ?em sembla que era a El Periódico?, Joan Barril remarcava el fet que Salvador mostri el caire assassí de la dictadura, del franquisme. I, si no em falla la memòria, Albert Om ?a l’ Avui? ha subratllat també fa poc que la pel·lícula fa present que el franquisme va ser molt més que el llançament del sis-cents. Hi estic molt d’acord i tanmateix, mantinc tot el que he dit fins ara. Perquè Manuel Huerga, mal sigui amb el seu superficial cinema d’estètica videoclipera i publicitària, fa primer una "pintura de la lluita contra Mal i del Mal mateix" d’aquelles que convoquen unanimitats: els grisos, les "manis", la clandestinitat, la fatxenderia grollera dels feixistes, la impunitat parapolicial… I ho completa amb la descripció de l’esfereïdora i glacial maquinària repressiva del poder militar. Ara bé, a part de la fins ara poc mostrada contumàcia venjativa del règim, la resta s’avé perfectament a les imatges homologades de la transició política. Per tant, tot i que sigui d’agrair que algú ho segueixi mostrant aquestes coses a les generacions noves, Salvador és, en aquest sentit, poca cosa més que un estèril pòster satinat per a complaença de progres.

Un producte de Jaume Roures

Tot i que Manuel Huerga ?segons que ha declarat? se senti plenament identificat amb Salvador, no pot sinó reconèixer que es tracta d’un film de productor. És a dir, de Jaume Roures, el d’èxits com Princesas, de Fernando León, i La vida secreta de les paraules, d’Isabel Coixet. Astut com ell sol, converteix la reconstrucció del cas Puig Antich en un artefacte lacrimogen d’altíssim voltatge. Així com a Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa, transformava els aturats en carn de drama, a base tòpics populistes, i a Princesas, també de León de Aranoa, instrumentalitzava la qüestió de la immigració il·legal al servei d’un producte fàcil i rendible, a l’emotiva i commovedora Salvador tracta Puig Antich com a màrtir de devocionari popular.  Però no només això. Hi ha, en Roures com en tots els productors d’arreu, una indiscutible vocació econòmica, però també una vocació ideològica.

En un moment de la pel·lícula, Puig Antich (Daniel Brühl) rebutja la intermediació dels polítics amb l’argument que no els vol fer el joc, que no vol convertir-se en una pintada a la paret, que vol viure. Doncs bé, ara l’establishment de casa nostra, amb Salvador, l’ha convertit en un simple producte de Roures. La pel·lícula, per l’esbiaix dels nois del MIL, reflecteix, de l’oposició al règim, la imatge que n’ha conformat precisament l’ establishment eixit de la transició i ?amb tota la barra? aquells xicots els pinten com a joves descordats, arrossegats candorosament per la passió posada en el que "tots" volíem. Arribats en aquest punt, ja es veu que les opcions ?abans comentades? Manuel Huerga / Jaume Roures són pregonament ideològiques, fruit d’una determinada manera de veure les coses (per tant, d’innocents, res). Cal dir que Roures és ara mateix un dels homes forts de l’univers mediàtic espanyol, gràcies ?en bona mesura? als seus vincles boníssims amb els entorns sociovergents catalans i amb els manaires de l’Estat?

Bo i aprofitant que he esmentat algunes de les produccions més exitoses de Jaume Roures, remarquem una diferència important entre aquelles en què ha tingut com a directors Isabel Coixet i Fernando León de Aranoa i Salvador.  Les primeres, són pel·lícules d’autor; en les quals podem notar la petja, la marca de fàbrica del productor, però responen en molt bona mesura al cinema dels cineastes que les han fetes. En canvi ?com ja hem comentat? a Salvador és a l’inrevés: notes que l’ha fet en Huerga (sobretot a la primera part), però l’estil del director s’acaba esvaint, al servei del que vol el productor.

Un guió deplorable i televisiu

Efectivament, la pel·lícula està dividida en dues parts ben diferenciades. A la primera, més narrativa, el protagonista relata al seu advocat, la vida i lluita que ha menat fins que l’han detingut. A la segona, més dramàtica, Puig Antich és a la presó i, a fora -gairebé el·lípticament-, tenen lloc el judici, la resposta dels amics i els esforços per salvar-li la vida, fins que arriba l’execució.

El guió de Lluís Arcarazo, escrit a partir del llibre de Francesc Escribano, deixa ben clara la intenció il·lustrativa del film, sobretot en la primera part. És un recurs acceptable, fer que un personatge li expliqui a un altre una història i deixar que la narració avanci en flash backs; però cal fer-ho bé. I aquí s’ha fet malament. De manera anodina, se’ns va reconstruint audiovisualment el que Puig Antich explica a Oriol Arau (Tristán Ulloa). Els diàlegs, els posen tant al servei del relat oral, que cauen en la inversemblança ?l’un conta coses a l’altre, que l’altre ha de saber, però les hi ha de dir perquè les imatges puguin il·lustrar-les…?. Pura funcionalitat televisiva, de telesèrie. I ho sento, no és cap prejudici pel fet que Arcarazo vingui d’ El cor de la ciutat, de Secrets de família, etc. No, no és prejudici, sinó decepció i indignació, en constatar la pobresa esfereïdora del guió, el seu decandiment, la impotència creativa per mor dels mals vicis adquirits en la pràctica televisiva.

Tot i que la cosa millora a la segona part, els personatges segueixen sent plans i la narració excessivament expeditiva. Tanmateix, la intensitat dramàtica de les diverses escenes reviscolen la pel·lícula i ?just és reconèixer-ho? Arcarazo ha aprofitat bé la seva experiència en les tremendes sèries abans esmentades, per dotar aquestes seqüències del film de la força emotiva que atresoren. Cal tenir en compte, però, que la remarcable interpretació dels actors, el tremp de la càmera de Huerga i la mateixa claustrofòbia de la presó contribueixen tant o més que el guió a crear l’efecte sobre els sentiments dels espectadors.

Els actors

Sobre tot en la part que transcorre a la presó, Daniel Brühl incorpora amb gran complexitat el personatge de Salvador Puig Antich. Potser en el que va abans, el que podem anomenar com els "episodis juvenils" del protagonista, l’alemany Brühl potser resulta massa tou i, malgrat que s’hi posa a consciència, no acaba de traspuar el tremp d’un jove revolucionari llatí. Tot i així, el grandíssim treball interpretatiu que acaba fent compensa de llarg aquestes mancances prèvies. I bona mostra del seu talent i professionalitat és la qualitat amb què parla el català, a les escenes que així li han assignat de fer-ho (nascut a Barcelona, Daniel Brühl  ha explicat que entén el català, perquè ha passat molts estius de vacances a Catalunya i els nens amb què jugava li parlaven en la nostra llengua. Habitualment no el parla, perquè amb la mare es relaciona en castellà).

Manuel Huerga s’ha declarat sorprès per la maduresa que Daniel Brühl demostra a la segona part del film i el mateix actor ha manifestat: "La primera part, que correspon a les accions del MIL, és més lleugera i té un caire d’aventura; però la part de la presó, és forta. La reclusió al plató m’ajudà a entrar-hi i, sovint, em costava aguantar-me les llàgrimes. No podia plorar i me les havia de retenir. Normalment, quan actues és al revés, has de plorar i et costa; aquí, va ser al contrari". Per cert, a la roda de premsa que van donar a Canes, Huerga va puntualitzar a Brül que "Les llàgrimes han de caure a l’espectador, no a l’actor". Dels ideals de Puig Antich, Brühl considera que els poden entendre perfectament fins aquells que no van viure la dictadura. "El seu coratge i la seva dignitat, segueixen sorprenent-me". Per a preparar-se el paper, va llegir el llibre d’Escribano, va estudiar-se documentals i va comptar amb les germanes, tot que "per a mi, era massa responsabilitat, conèixer-les" ?ha dit?. Se’n fa creus, Brühl, que la Barcelona brillant que ell ara vol compartir amb Berlín per a viure-hi, hagués estat mai la Barcelona grisa del franquisme que la seva mare li explica. Tot i així, de testimonis sobre la vida en dictadura, l’actor n’ha conegut força, tant a la seva pròpia família, com a l’Alemanya comunista, de quan es preparà per al film que el féu famós ?Goodbye, Lenin?.

Leonardo Sbaraglia, que encarna el guàrdia de la presó que passa d’odiar a comprendre Puig Antich, fins a revoltar-se ran de l’execució, hi aporta no tan sols la seva notable presència, marcada per una mirada profunda, neguitosament serena; sinó també el seu bregat talent dramàtic. No obstant això, pateix de debò les mancances del guió, que no treballa prou la complexitat en l’evolució del personatge. L’actor argentí, per la seva banda,s’ha manifestat totalment identificat en pel·lícules de la mena de Salvador, perquè "cal trasmetre generació rere generació, aquestes històries, per ser més cultes i evitar de tornar a caure en situacions com aquelles, que a vegades una societat tol·lera, se’n fa còmplice, com era aquella Espanya o Argentina".

Tristan Ulloa, en el rol de l’advocat defensor de Puig Antich, segueix acomboiat per l’aurèola de bona persona, d’individu senzill i alhora carismàtic, que va lligada indissociablement a la seva pròpia persona. A vegades, fins costa una mica trobar-li els personatges que interpreta, per com ell i la seva bonhomia solen imposar-se en pantalla. A Salvador assumeix el paperet d’interlocutor del detingut: a ell li ha d’explicar com ha anat tot i és ell qui ha de dir al condemnat com van les coses. Però, el seu Oriol Arau tragina un problema fonamental: fan que parli en castellà amb Puig Antich. De seguida entraré a parlar d’aquesta qüestió ?i de tot el tractament lingüístic al film?; però ara el que vull subratllar és la inversemblança que això dóna al personatge. Fixem-nos: Tristan Ulloa brega per donar vida a un Oriol Arau que el guió fa servir sobretot com a peó narratiu, a qui li fan preguntar al detingut coses que l’espectador ja sap que ell sap de sobres ?perquè així els flash backs puguin il·lustrar-nos-les? i, al damunt, amb un nom i cognoms tan catalans no té ni accent ni xerra en català amb el seu amic. Val a dir que Tristan Ulloa ve d’una família espanyola exilada a França ran de la Guerra i, segons que ha manifestat,  treballà intensament  aquest personatge de l’advocat, que el va embalar des que va llegir-se el guió en bilingüe.

Leonor Watling broda l’ambigüitat o complexitat que escau al rol de Cuca ?la xicota diguem-ne formal de Puig Antich?. I Íngrid Rúbio, ai, la pobra, li toca fer una molt fugaç Margalida.

El tractament lingüístic

Ja em perdonareu que no m’hi entretingui a parlar-ne gaire, perquè ja ho he tractat en un munt d’articles anteriors en aquest mateix bloc. Tot i així, vull dir-ne unes quantes coses.

Primer. Crec que hem d’agrair els responsables de Salvador ?i felicitar-los? perquè, sense embuts, de manera clara i reiterada denuncien la repressió que ha patit la llengua catalana i com el castellà ha estat element de repressió fins als àmbits més íntims. Pura selvatgia i bestialitat, que passava per impedir que un fill pogués parlar la pròpia llengua amb els pares, i amb les germanes, la xicota, els amics… Ja era hora que algú comencés a posar les coses al seu lloc en el nostre imaginari col·lectiu i… en el dels altres!

Segon. Certament, parlar de la repressió patida pel català durant el franquisme, sent just, cal reconèixer que també ho fan alguns dels actuals repressors de la normalització lingüística. És allò de "durant el franquisme va passar", com si fos un episodi aïllat i no una anella en la cadena històrica castellanitzadora que ells, ara, volen mantenir  i mentenen ben activa. Així doncs, reconegut i agraït el mèrit de Salvador al respecte, cal també valorar-ho en la mesura justa ?i prudent?.

Tercer. Com ja he comentat, em trec el barret pel fet que Daniel Brühl hi parli (i molt bé) en català. Podrien haver triat un actor d’aquí, certament; però, acceptant l’opció presa de fitxar-lo a ell, resulta admirable la professionalitat amb què assumeix el tema de la llengua i la disponibilitat que hi té.

Quart. Observem que, arterosament, se les han engiponat perquè molta part de la pel·lícula, el personatge de Puig Antich hagi de parlar en castellà a l’advocat Oriol Arau. Per molt que hagin insistit que, a la presó, els feien parlar en espanyol, resulta inversemblant que, a les seqüències on no es veu cap guàrdia que els vigili, ells segueixin parlant en castellà. Escolteu: que Puig Antich era, si més no, un rebel! Perdoneu, això no és que sigui inversemblant, sinó covard, especulatiu i poca-vergonya. Fins se m’enfot la possible base històrica: se’ls veu el llautó, d’estalviar-se metratge en català, amb "prextext".

Cinquè. Tot i que la versió original de la pel·lícula és trilingüe ?segons consta al catàleg del Festival de Canes i a IMDB, per aquest ordre: espanyol, català, francès?, s’ha estrenat a Catalunya, Andorra, les Illes i el País Valencià de manera que això s’ha amagat ?a base de posar els tràilers en castellà, no informar que hi ha diàlegs en llengua diferent a la castellana, anunciant-la en castellà com una pel·lícula de les que habitualment són en castellà i sense que s’hagin vist gaire els cartells en català, etc.?, cosa que pot significar l’incompliment de la normativa legal vigent, si més no a Catalunya, un possible dèficit greu d’informació als espectadors ( respecte al que ens tenen acostumats), una gran falta de respecte als catalans i al reconeixement del cinema en la nostra llengua i un acte reiterat de mesellisme cultural i de negligència del cinema fet en català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!