Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
El que en diríes d’ella…(del director de 9 vides / 9 lifes / 9 vidas / 9 vite da donna)
Pel que em diuen els amics que hi entenen, 9 vides / 9 lifes / 9 vidas / 9 vite da donna ha tingut un èxit fulgurant, ran de l’estrena, si més no a Catalunya. Friso per veure-la i parlar-ne. Mentrestant, em sembla que pot ser útil recuperar un film anterior del seu director, Rodrigo García (per cert, fill de Gabriel García Márquez): El que en podries dir, d’ella… només que la miressis / Things You Can Tell Just by Looking at Her / Cosas que diría con sólo mirarla / Le cose che so di lei.
(Si us interessa llegir-ne la meva crítica, aneu a “Vull llegir la resta de l’artcle“)
El que en podries dir, d’ella… només que la miressis / Things You Can Tell Just by Looking at Her / Cosas que diría con sólo mirarla / Le cose che so di lei.
Director i guionista: Rodrigo García. Intèrprets: Glenn Close (Dra. Elaine Keener), Holly Hunter (Rebecca), Calista Flockhart (Christine), Cameron Díaz (Carol), Kathy Baker (Rose), Valeria Golino (Lilly), Amy Brenneman (Kathy), Gregory Hines (Robert), Noah Fleiss (Jay).
Sinopsi: Los Ángeles. Cinc històries de dones: els seus desitjos, dubtes i angoixes. Cinc vides que transcorren a prop les unes de les altres, que a vegades es troben, mentre van fent camí o, justament, quan s’aturen. La pregunta és: de debò, què en podem saber d’una dona, si la mirem?
La primera sorpresa d’aquesta pel·lícula és que la protagonitzin actrius de prestigi com Glenn Close (Atracció fatal, Les amistats perilloses, El misteri Von Büllow) o Holly Hunter (El piano, Broadcast News) i famoses com Cameron Díaz (La màscara, Algo pasa con Mary), Calista Flockhart (Ally McBeal –TV–) o Amy Brenneman (Frasier –TV–). La segona sorpresa, que la dirigeixi el fill de Gabriel García Márquez, Rodrigo García. La tercera sorpresa, que sigui un dels millors estudis sobre els sentiments de la dona fets al cinema en les darreres dècades.
Al cinema nord-americà actual hi ha pocs papers femenins que estiguin a l’alçada de les seves magnífiques actrius. Normalment els ofereix ser simples comparses dels protagonistes masculins o posar la cara i el cos a estereotips superficials –fer de bleda assolellada, noia esbojarrada…– i la cosa empitjora amb els anys: cada vegada hi ha menys personatges de dona madura que siguin el centre de gravetat de les pel·lícules. D’això, el Teatre en diu bé –Glenn Close triomfa a Broadway– i la televisió, també –convertida en refugi de veteranes i plataforma de novelles. El que en podries dir, d’ella… només que la miressis, doncs, constitueix una gran excepció a la regla.
En aquest film, una metgessa gran encara somia amb l’home impossible; la veterana directora d’un banc pateix del mal d’amor, per un home casat; la mare d’un noiet, soltera, retroba l’erotisme que gairebé havia oblidat, al cap d’anys de maternitat solitària; una noia es debat entre el seu anhel de llibertat vital i el lligam amb la persona estimada, malalta terminal; una policia jove treballa intensament en un cas i sa germana, cega, potser encarrila la vida amorosa. Són diverses situacions argumentals amb què Rodrigo Garcia s’acosta a la complexitat emocional femenina –amb gran sensibilitat, certament.
La comparació entre les cinc històries de la pel·lícula matisa i enriqueix aquestes aproximacions a la condició de la dona: la protagonista d’una, avorta per no ser mare soltera i, en canvi, la d’una altra, fa anys que n’és; la d’una història es corseca per l’home idealitzat i la d’una altra, paga l’experiència amb un home tangible; la protagonista d’una història té cura de la mare senil i la d’una altra, cuida una dona condemnada a morir massa jove… Similituds contrastades, que completen aquest fresc cinematogràfic sobre la generositat afectiva i la disponibilitat emocional de la dona. Per cert, el lligam entre els cinc episodis els reforça Rodrigo Garcia a base de fer que personatges d’un relat apareguin en un altre –la metgessa de l’home quimèric és la ginecòloga que atén la dona que avorta; l’amant adúlter de la directora bancària és el pare que du la filla a ca la noia cega…
A El que en podries dir, d’ella… només que la miressis s’integra la diferència. Dues noies cegues, un nan, una rodamon amb ràfegues de follia els tracta amb mirada igualitària, com si reivindiqués la normalitat de la diferència. De la mateixa manera, tracta amb normalitat les opcions –personals, vitals, sexuals– dels diversos personatges, sense deixar marge a moralismes. Extrapolant força, en aquesta integració de la diversitat podem trobar-hi la petja remota del realisme màgic de Gabriel García Márquez; a qui s’esmenta al film –se’n cita Cien años de soledad, com a homenatge.
Rodrigo Garcia arrodoneix el seu guió encertat amb una talentosa posada en escena. Prometedor debut com a director de llargmetratges, doncs, gràcies a com ha treballat cada història. En la de la metgessa, els espais són amplis i buits; els silencis, ostensibles. En l’episodi de la directora del banc, els espais són àmbits merament funcionals. En el de mare soltera, l’espai és l’entorn tranquil i confortable de les bones cases, on es malda per acabar amb la soledat. En la història de la noia malalta, la seva habitació engabia les ànsies de volar de la companya…
Nota: el 02.01.2007, un cop he creat la categoria FILMOTECA CLUB 7 en aquest bloc, he passat aquest article antic a la nova categoria, perquè hi es cau més.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel.lícula sense concessions fàcils a l’espectador i no gens fàcil de seguir, però amb una gran planificació, en això dels plans-seqüència amb una única presa i càmera a l’espatlla. En Rodrigo García ens mostra d’universos femenins a l’estil dels que ens va mostrar a "Coses que diria amb només mirar-la". Però fa un notable retrat de diversos personatges, tots amb les seves frustacions, i d’algunes interpretacions magnífiques.
El millor retrat va ser al tanatori.