Club 7 Cinema

La cinta tailandesa Tropical Malady, d’Apichatpong Weerasethakul, és un cas emblemàtic de fragilitat cinematogràfica i de com es pot fer injustícies de signe divers, a l’hora d’atacar-la o sobreprotegir-la. D’una banda i per exemple, no es mereix l?esbroncada que una part de la critica internacional va etzibar-li al final de la projeccio de premsa, al Festival de Canes 2004. Per altre cantó, el Premi del Jurat que se li va donar en aquell certamen, em sembla excessiu. Tropical Malady resulta una proposta suggerent, que ve d’una cinematografia magre en mitjans i està feta des d’una cultura llunyana, de les profunditats de la qual desconeixem massa coses com per a expulsar-nos-en de sobre una obra que n’és un fruit visible. Tanmateix, la pel·lícula és formalment pobre i el resultat queda lluny de les intencions. Estructurada en dues parts, primer relata la (senzilla i bonica, per la mena de puresa que exhala) historia d?amor entre un soldat i el seu amant, però després capgira la crònica de l?enamorament cap a un relat metaforic, poètic i abstracte de destruccio personal i lliurament total a l?altre. La segona meitat del film treballa una llegenga xamanista, amb què explora la foscor i el misteri de l?ésser humà, des d?una perspectiva animista. Literalment, s?endinsa en la frondositat de la selva, seguint el soldat que malda per retrobar-hi l?amant fugitiu i acaben integrant-s?hi, fonent-s?hi ?la pel·lícula i el personatge!? entre animals, bèsties i plantes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!