Quan passaven pel davant d’aquella plaça buida, d’aquell forat urbà fosc, trist i brut, la mama deia sempre “Aquí hi havia la presó de les dones”. I la nena no girava el cap, no mirava cap allà, sentia una esgarrifança de por.
“La presó de les dones”… quines dones hi eren tancades?, les imaginava endolades, el cabell recollit en un monyo, un davantal fosc, les mitges gruixudes negres i estripades, dones grans i velles de rostre adust. Eren dones dolentes?, potser havien robat uns nens per treure’ls la sang, potser eren males dones… La nena no mirava cap a la plaça buida. No preguntava. No sabia. “Aquí hi havia la presó de les dones”, aquelles paraules dites amb veu baixa l’atemorien.
Feia pocs anys que el casalot sinistre havia estat enderrocat i que el Pati de Corders era oblidat, les fotografies de les cel·les de càstig, els ceps, la cruel brutícia que publicaren els diaris ompliren d’horror i consternació els barcelonins. Moltes de les dones recloses els últims anys ho eren per motius polítics o morals, convivien , malvivien amb d’altres dones, totes malaurades, pobres, castigades per la vida sense possibilitat de gaudir d’un bri de felicitat dins de la infamant presó. Sotmeses al règim carcerari despietat i a una moral catòlica opressiva… “Las malas obras son castigadas”havien de cantar, obligades a resar i a penedir-se fins i tot del pecat no comès. Forçades a fregar, a treballar de franc als telers, a no pensar, a emmudir.
“La presó de les dones” . En sentir-ho la nena tancava els ulls en un intent estèril de conjurar la tristesa que surava espessa per l’espai que deixà buit la presó vella, la presó Amàlia.