Fins al dia 20 de juliol de 1969 la Lluna havia estat la germana mítica del Sol, el sol de la nit que es deixa mirar de fit a fit, que juga el joc d’amagar, la reina del mar i dels cicles del temps. L’estimada de profetes i poetes, "el tall de lluna mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel", "la lluna gelosa", "la lluna bruna", la lluna de mel.
Des del 3 de setembre, ara fa un mes, ella esguarda el gran disc de manera diferent.
Fou el dia que Europa "tocà" la lluna per primer cop amb la petita sonda Smart1 (la numeració anuncia que d’altres sondes repetiran el viatge), una mena de dau d’1m. cúbic de volum i 365 Kgs. de pes. El "xoc" fou un èxit. Fou també el dia que l’encant màgic s’esvaí.
S’assabentà que la sonda romandrà per sempre allà on l’òrbita la deixà xocar. (És clar, no hi havia parat esment : a la lluna no hi ha atmosfera ni erosió). Les petjades de l’home no hi deixen cicatrius sinó objectes abandonats per les missions Apol·lo, artefactes robotitzats inerts, xatarra preciosa, més de 20 sondes … La lluna és un immens abocador estel·lar.
L’èxtasi ha acabat. I a desgrat de tot, les deixalles del progrés ni l’han feta menys fascinant ni han interromput el cíclic retorn del pàl·lid-argent al terra-cremant. Però ja no és la mateixa . Flota en l’aire la inquietant cançó de la infantesa, "la lluna, la pruna, vestida de dol…"
Sabem on abocar les deixalles, però … on es gronxaran els nostres somnis ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada com ho expliques. Mentre hi hagi persones que es mirin el món amb els teus ulls, no s’acaba, afortunadament, l’éxtasi. La lluna com una pruna immensa, vestida de dol, és una bona imatge per a un somni.