Per a la nena la / v / mai no fou una / b / escurçada, petita, curta o baixa, fou l’ / u.v /; més tard quan estudià llatí considerà que l’ u.v era una redundància de l’ / u /, ja que en la lectura dels textos llatins (clàssics majoritàriament) la pronuncià sempre u.
Ja que ha dit u.v des del sempre cal entendre que l’abecedari l’aprengué en castellà i que la duplicava quan deia “doble u.v” , lletra estranya al romànic i que per aquesta raó aportava glamur a la nena quan pronunciava el nom dels actors de cinema de Hollywood, com William Holden, John Wayne i un llarg etcètera i ho contradeia quan el got Wamba era Bamba. A part d’aquesta raó, diguem-ne acadèmica, n’hi ha una altra de molta importància, n’és la raó original (com el pecat) o genètica : la nena engendrada a Barcelona i nascuda al poble de la Ribera del gran riu on hi visqué la primera setmana de la seva vida, distingia i durant tota la seva vida ha distingit en la seva pronunciació la B de la V, com sa mare i els parlants del poble feien. Qui l’escolti no confondrà “veure” amb “beure”, “vola” amb ” bola”, “vela” amb “bela”… No és una qüestió banal del tot la no diferenciació de la B amb la V, de la labial oclusiva amb la labial fricativa, no és només una amenaça constant quant a l’ortografia sinó un senyal de diferenciació mil·lenària entre pobles, betacistes o no.
Betacista era el poble a qui suposadament el poeta Marcial, al s.I, dedicà el famós epigrama “Beati Hispani quibus vivere est bibere” (“Feliços els hispans per als qual viure és beure”), fins i tot el betacisme fou un tema que interessà el gran Erasme de Rotterdam que li dedicà un tractat: “Aquesta peculiaritat (pronunciar com “B” la consonant “V”) es dóna a certa regió de les Espanyes… aquella Felix natio ubi vivere est bibere”.
Bascònia i Castella eren pobles betacistes. Els catalans no ho eren. Ella no és betacista, fricar o no fricar s’ha convertit en un dilema.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!