Coc Ràpid

Ho ha dit més d’un cop, acostuma a dir-ho els dissabtes, el dia pont que li permet, de vegades, badocar una bona estona. Avui , dissabte, ho tornarà a dir, n’està segura, és un impuls irrefrenable.
 
Els núvos la fascinen, l’atrauen. Una reminiscència dels temps d’infantesa?. Potser. Asseguda al terra del balcó mirava els núvols passar pel cel, imaginant contes fantàstics, les seves formes li eren familiars:

Les grans lents que el vent dibuixa i retalla sense cap rebava per a gegants invisibles. Les cabretes que caminen sempre en ramat, pilotes de llana rilxada, per un prat de color blau, disciplinades i dòcils. Els brins dels cabells de cristalls de gel de les fades vigilants. Els castells de coliflors de cotó fluix i els castells merletats on viuen les princeses dorments. Els vels grisos de dol de les animetes i els grops negres, els exèrcits dels cavallers de fosques armadures amenaçadors.

Captivada ahir i avui pel cel ennuvolat .