Coc Ràpid

Ressona pel record de l’edat de la innocència el fragment d’una cançó que es cantava a la parròquia en els actes del mes de Maria, el mes de maig,

“Venid y vamos todos
con flores a María,
con flores a porfía
que Madre nuestra es…”

A l’altar de la Verge de mantell blau hi havia sempre, al mes de maig, un gerro de vidre amb  un lliri blanc.

Nota mitgera : La nena no era superdotada, no entenia el significat de “a porfía” ni sabia pas com s’escrivia la locució i si es posés en pla sincer tampoc no sap ara  ben bé perquè calia anar amb “flors a porfia” o si la lletra de la cançoneta era aquella.

El lliri, encara que blanc, tenia el color trencat. El lliri blanc d’aquell gerro de l’altar era un lliri d’aigua, el lliri càndid d’Etiòpia. El lliri és una flor tan estranya que no és una flor, una raresa sense pètals amb el toc del vellut i una forma senzilla i elegant, de perfum subtil. Una flor enigmàtica de bellesa perversa.

No pot ésser acaronat, els llavis no poden fregar-lo, el lliri blanc és tòxic,  perillós, produeix vòmits i fins i tot una dolça somnolència que pot ocasionar el coma i la mort.

La nena sentia fascinació pel blanc lliri de línies perfectes i freda bellesa. Intuïa que aquella estranya flor del gerro de vidre de l’altar era la sublimació de la innocència i de la mort.