Fa anys, quan la higiene i el marketing no anaven de la mà, al colmado d’en Tonet es venia a granel tota classe de productes, l’arròs, farina, fideus, vinagre, sabons, caramels, galetes, mongetes, cigrons… en Tonet, que des que era un nen hi despatxava, embolicava el que venia amb un tros més o menys gran de paper, un paper aspre, groguenc, que la mare , en arribar a cas, plegava curosament i guardava per a penjar-lo del ganxo del costat de la tassa del vàter. Quan ja no hi havia paper del colmado o paper de seda d’algun regal, els fulls de “La Vanguardia” partits per la meitat penjaven del ganxo.
El pare cada dia comprava el diari, el dilluns la “Hoja del Lunes”, els altres dies “La Vanguardia Española”, que era incòmoda de llegir per la grandària dels fulls, i el diumenge s’hi afegia el “Diario de Barcelona”. En un viatge de l’Institut la nena passà per un poblet segovià, pararen a la plaça, a la porxada hi havia una petita tenda, una mena de colmado on es venia de tot, la nena hi veié un munt de diaris, amb estranyesa veié que eren pàgines de “La Vanguardia”, preguntà a la dona de darrera del taulell “Ustedes leen “La Vanguardia”?” i la dona respongué “Oh!, no!, lo tenemos para envolver las compras, es el diario que tiene las páginas más grandes”.
Embolicar productes amb paper de diari o penjar-lo del ganxo era la signatura testimonial d’uns temps de pobresa i misèria, més tard diaris i ampolles buides de vidre-quan el plàstic encara no hi era i el “reciclatge” era paraula desconeguda- anaven a raure a ca’l drapaire per a treure’n uns cèntims.
Ara els diaris en paper són herois supervivents , recordatoris d’un altre segle i de nosaltres mateixos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!