Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
El cóc dels mots perduts : “el nom de pila”
Quan la nena era petita tots els catalans teníem nom de pila, fins i tot gosaria de dir que era l’única cosa de propietat que alguns teníem; tots o gairebé tots havíem estat batejats a l’església davant d’una gran pila d’aigua beneita, ruixats amb aquesta i adquirit per sempre un nom del santoral catòlic , el “nom de pila”.
El “nom de pila” arraconà el “nom de bateig” o “de baptisme” i féu oblidar el “nom de fonts”, el més antic, el que es troba als manuscrits il·luminats del segle V i avui és reclòs el seu ús a l’àmbit de l’estudi arqueològic i culte.
Pocs nens tenen avui “nom de pila” si ens atenem a les dades estadístiques de l’any 2009, que ens diuen que més d’un 75% dels casaments són civils i que ens fan suposar que el nombre de nens batejats és escàs. Els nens no batejats tenen prenom o nom i per a ells el “nom de pila” no té significat.
El “nom de pila” no és encara un mot mort del tot, però és una expressió sense traducció actual significativa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolguda Carme-Laura,
El meu pare no era del segle V, sinó del 1925, i sempre deia “nom de fonts”.
Doncs ja sé que està en desús, però jo també demano el ‘nom de fonts’ al servei públic on treballo; la gent a vegades dubta o queda sobtada, però responen amb claredat. Qui sap … de més verdes en maduren. Ho faig perquè m’agrada l’expressivitat de la locució: a més a més, batejats o no, té un sentit extensiu a qualsevol nom de persona per contraposició als cognoms. Sí-sí, nom de fonts.
La meva Mare hi tenia com a nom legal Mercedes, desig d’imposició de la dictadura espanyola de torn.
La meva Mare va anar al registre per a treure’s el nom imposat per la dictadura espanyola i utilitzar i deixar constància del seu nom de fonts, el natural i escollit per llurs pares; el registre va cercar la fitxa feta abans de l’última dictadura espanyola on deia “Maria Mercè”…