CalWeb

AGRAÏMENTS:

M’ho han demanat… buff!! Literalment han d’haver estat milers de vegades. Segurament de totes les formes que crec poden ser possibles. Fent apel·lacions a: la solidaritat, la pena, l’entusiasme, el punt d’equilibri financer, a arribar a un objectiu de persones, a què el cel es caurà!, o simplement demanant que em necessiten. M’ho han fet a l’editorial i a altres bandes. Amb educació i sense molestar l’experiència de llegir. Sols demanant-ho.

Gràcies per no deixar-ho d’intentar que finalment m’he registrat com a un nou i voluntariós subscriptor bàsic a VilaWeb.

Aquí em trobo, ja soc aquí! Sense el perdó d’un ni de cap de tots els deus! Ja que la primera vegada que vaig tenir constància del projecte hauria de ser… a “Infovia”, si fa o no fa, la notícia que uns joves periodistes volien fer un diari de caràcter catalanista i en línia, amb qui sempre he simpatitzat.

Com diu la cançó, la memòria millora amb els anys, però crec recordar perfectament que vàreu ser dels primers dels quals jo vaig tenir constància de mudar sorprenentment el servidor de la web a l’estranger obrint així aquesta nova porta. Aquest fet significava molt encara que ara ens pugui semblar del més normal. Espero no equivocar-me amb aquesta dada, que he cercat i no he trobat, però, així i tot, m’arrisco a dir-ho per què estic bastant convençut que era així. La modernitat sempre ha estat el motor.

I com si fos ahir em va fer saltar una llàgrima una foto ben trobada i una editorial emocionant que tinc gravada darrere l’ull, al cap, del primer d’octubre.

Bé, “punts”. El que vull dir en general és que a mi personalment VilaWeb m’ha tocat transversalment en molts punts importants al llarg dels anys de la meva revoltada vida.

Així que voldria aprofitar l’avinentesa, almenys de la meva novetat. Per fer un brindis d’agraïment per vosaltres. La meva admiració personal per la gran generositat de fer un diari obert a tothom. Resistent a la idea que l’economia és el sentit de les empreses i VilaWeb ho fa dels pocs que al més pur estil del que representava l’Internet primigeni. Amb el seu nom, VilaWeb, que explica tot d’aquesta fantàstica idea. Perquè soc testimoni que sou dels pocs que segueixen d’en peus d’aquell món emocionant que ens va obrir els ulls com a plats a tota la humanitat i encara sou aquí. Per la vostra tossuderia que no sempre deu haver estat fàcil de mantenir en aquesta flama: de ser honest, amb identitat dels fantàstics valors del catalanisme democràtic i descentralitzat. De l’economia com a mitjà i que heu aconseguit defugint heroicament de fer d’aquesta la finalitat, tan sols per ser-hi. Perquè no hi ha dubte que es mol millor que hi sigueu.

Molta gent ha perdut el nord quan els gurús ens van explicar per aquelles contrades temporals dels 90 que les empreses eren fetes per guanyar diners i no pas per afegir alguna cosa extra que li pot caldre a la gent. Que van convertir a moltes en Zombis sense ànima, en esclaus sense sortida. Tractant sense sentit de fer-se rics sense adonar-se’l de fer immensament rics a uns pocs.

Espero sincerament en alguna volta poder estrènyer la mà d’en Vicent Partal al que no he conegut, però del que en sé tot de la seva manera de pensar per les seves editorials i que espero això passi en algun dels moments de les nostres vides.

 

MOTIUS DEL BLOC:

Després de deixar dit que quedo superagraït i si fem un salt temporal. En aquells moments de benvinguda a la idea d’un diari a Internet tampoc em sobtava especialment, ja que en aquells moments sorgien moltes propostes. Parlem força abans del que es coneixeria com “la crisi de les empreses punt com”.

En aquells pretèrits moments de formidable explosió del coneixement humà, tothom estava ben convençut que a la “Xarxa de xarxes”, com dèiem a la primigènia Internet, no tenia portes, ni límits. Que qualsevol persona amb una pàgina web podia competir amb una multinacional, ja que en realitat una i l’altra competien amb una web molt similar a la pestanya del costat. Parlem d’una època en què qualsevol editor de textos ens servia per fer una pàgina web i encara més, fer el mateix navegador cent per cent compatible per llegir html es podia muntar a casa amb unes poques línies de codi que alhora també podies extreure del mateix internet. Ara navegadors que sempre funcionin a totes les pàgines?, les galetes, les SSL… hi han tres navegadors mundialment mal comptats que no paren de tocar els nassos amb les actualitzacions?

En el meu segon comentari a VilaWeb tractava d’explicar a la Núria Cadenes que ens parlava d’un aspecte d’Internet que ella expressa molt bé i no sols en la seva última entrada al diari. Va lligat, segons el meu parer les unes amb les altres. I que jo segurament una mica mig regular, ja que no soc escriptor, ni m’expresso tan bé com ella, comentava on són les línies mestres d’on rau el problema mundial, segons jo, i per a on començar a revertir-ho. Que crec mereix ser explicar o esposat.

Tinc la percepció que vivim dins d’un problema polièdric, amb moltes arestes i besants que s’han de desbrollar una a una per entendre-les. De fet, crec que hem caigut en la majoria de tot el que ens deien que no seria “Internet” a uns nivells insòlits en aquells moments. Completament allunyats del que pretenia la gent per saber alguna cosa o connectar amb altres gents.

Així que us vull parlar de la diferència entre Planetarització i Globalització des d’una plana amb una interfície com WP, amb Google Analitics, botons de X… pling i plang que ja no es pot evitar que hi siguin a un servidor de fora, incontroladament, no és opcional. I no tan sols d’això; tanmateix, us vull parlar de solucions, de com podria evolucionar la pel·lícula en el pla almenys intel·lectual i teòric per veure el què podem fer i com es pot tenir un altre final de trajectòria diferent. En l’imprevisible però mesurable bé de la humanitat.

Tan sols tracto de mostrar en aquest projecte que les coses es poden fer d’altres maneres, d’altres vies, hi ha altres maneres de fer, altres mitjans, hi ha solucions, coses que es poden provar.

Dit d’altra manera aquest és un esborrany de bloc-llibre en veu alta, per si us interessa o voleu dir la vostra mentrestant arribem a les conclusions.

Per què aquí i perquè en català?  Perquè ambdós simbolitzen per a mi uns valors que m’agraden. Resiliència, cultura, respecte, veracitat.

També escric per descansar, mentalment. És teràpia crec i bo per tothom i a més sempre m’ha agradat. Em cal sortir una mica de mi mateix del meu dia a dia i alhora aportar si puc res que serveixi als altres, que és el que millor em fa sentir.

CalWeb és simplement un indret, una masia a on dirigir-se a VilaWeb, amb un veí que llegeix normalment sempre el que passa a la vila i tracta de dir la seva en aquells temes que pot dir alguna cosa. Sols dir la meva a aquells que crec els pot resultar interessant i m’escoltin. Res més, encara que no ho sembli no tracto de cridar.

 

PRESENTACIÓ:

Rafel o Rafael es pot dir i escriure indistintament en català. A Igualada, abans segurament més que no pas ara les persones que no em coneixien em deien normalment Rafel. Em venen al cap algunes que llavors ja eren grans i que he admirat sempre, potser alguns mestres. Per a hisenda i per allò que és més formal soc Rafael. Rafa és com em diuen família i amics normalment, tant aquells que es dirigeixen a mi en català com en castellà. És a dir, personalment no ho considero un castellanisme. Rafalin, aquest sí, també m’ho deien de petit… Que hi farem! El porter de l’edifici on vivia per exemple. De nen hi havia una nena molt simpàtica amiga de la meva germana que em ve ara al cap que em deia Ra-fa-e-li-i-inn amb sorna i musicalitat per cridar la meva atenció en els anys imagino. A la Macaronèsia des d’on escric ara ningú em diu normalment Rafel, soc un clar Rafael.

Darrere d’aquesta crisi d’identitat, digueu-me com vulgueu i no patiu per fallar o per què em falteu al respecte.

No em considero ningú especial com per donar lliçons, ni us escric per impressionar o fer-me notori, encara que segurament ho faré per què penso que tinc molta facilitat per l’anàlisi.

No és el cas, però imagineu-me com una persona d’una alçada estranya, o bé molt alt o bé molt baix, condició que li fa tenir una perspectiva de les coses diferent tan sols pel punt d’observació diferent. Res especial.

Si ajuntant dades es fan les informacions, i amb el contrast les conclusions. De l’encreuament de les conclusions, surt el coneixement. Així que amb més dades i informació, més difícil és caure en desconeixements o en coneixement errats.

NOTES ADHESIVES

Vaig llegir a alguna banda que una bona tècnica per escriure un llibre és compondre les idees dins de notes adhesives, per tal de no reiterar-se’n i simplificar el procés.

Aquestes poden ser les primeres malgrat que al cap en tinc almenys, quaranta més.