CalWeb

PER A ON ANAVA?

Fins ara, he tractat de mostrar que el concepte de: «globalització» vol dir centralitzar, i plantejo que «planetarització» equival a diversificar. Alguns mots associats a «centralitzar», són: agrupar, concentrar, uniformar, intermediar, interceptar, monopolitzar, etc. Que sonen molt menys naturals que els meus referents de «diversificar». Que podrien ser: ramificar, proliferar, disseminar, estendre’s, diferenciar-se, reproduir-se, i etcètera també.

Quan tractem d’organitzar-nos de millor manera, parlem de tot allò que té a veure amb la gestió dels recursos naturals. A hores d’ara no crec que ningú discuteixi que la globalització no és el millor pel planeta. El dilema és si n’és l’única manera, si cal fer-hi front mirant a altra banda, augmentant l’artificialitat com inevitable.

Però es pot fer un tomb que ha de ser des de la gestió d’una manera més semblant a com ho ha fet la natura al llarg de milions d’anys, on nosaltres som uns nouvinguts. És un canvi que ha de ser sobretot cultural. Estic convençut que altra manera de viure, basades en una millor planetarització, també han de ser possibles.

Caldrà anar baixant de la planeratització en direcció a les nostres realitats actuals. Definint idees, conceptes, objectius. De les idees abstractes que ja hem apuntat sense gaire detall, ja que aquest text forma part d’un esborrany, ja hi haurà temps.

 

ELS NOSTRES PUNTS FORTS

A la natura tot està entrelligat com sabeu. Què existeixi una planta és vital per a un insecte, i alhora aquest per a un ocell, i de tots plegat en depenem nosaltres. I, de la mateixa manera que no es pot deslligar les idees que tenim de: economia, treball, govern, salut o tecnologia. Tot allò que fem. Tota la nostra evolució pivota sobre la propietat natural dels recursos, i les nostres capacitats d’especialització col·laborativa. Una característica humana, no tan accentuada a la resta d’éssers vius, i que m’atreviria a dir que n’és la base de la sofisticació del nostre llenguatge parlat i escrit. Hem après a fer moltes coses, però especialment en aquest primer quart del segle XXI hem acceptat premisses que a vegades són il·lògiques per abastir-se’n d’acord amb el que els nous temps de telemàtica, que ens permeten fer canvis significatius en les comunicacions, el nostre major punt fort com a espècie.

Tot està entrelligat i per un lloc o altre he de començar, finalment he triat fer-ho per la propietat de les coses. El que dirè potser sobtaràn de primer xoc, podran ser torbadores, però crec que s’acabaràn veient lògiques i raonables. De fret al llarg del temps ja hem vist que han succeït moltes coses que ens semblaven impossibles, en sentit privatiu, així que segur el que diré tambè ho sabrem veure.

 

PROPIETARIS D’UN MATEIX

No sé si ho veieu igual, però sorprèn força què, per exemple, un diari no pugui publicar segons què: la cara d’un nen, la foto d’una persona a dins de casa seva, etc. Sense un permís explícit. I al canvi no hi hagi cap mena de problema que aquestes mateixes fotografies, volades, les publiqui qualsevol persona anònima, a cada moment, a una web 2.0. O xarxa social. On potser la imatge a la pràctica tindrà inclús més audiència, o en qualsevol cas una atenció més important, més segmentada, la més propera a aquestes persones que hi apareixen, de fet superiors a les que pot arribar aquell mateix diari.

I si pensem en aquest desajust, i en valor que té, en la propietat, crec que podrien sorgir fàcilment certes preguntes: Les imatges de la persona anònima no val res? La imatge pròpia de qui és? No us trieu vosaltres la roba segons qui us ha de veure i invertiu en pentinat o tall del cabell per fer una impressió o un altre? És igual el que pugui pensar algú que et vegi fent el borinot, com per exemple una persona d’altres bandes del món al qual mai coneixeràs; als teus amics, la teva família, o els teus companys de feina? No es corre un risc major d’assetjament, d’impressió personal, o professional, quan algú fa un mal ús d’aquestes dades o informació rebudes per proximitat?

Si les respostes són semblants a: Sí que ha de valdre, un mateix, és clar que sí, no és el mateix, i òbviament es corren més riscos. Llavors crec que valdrà la pena seguir amb la lectura del que diré.

Per què no hauria de ser valuosa la imatge pròpia de la persona normal? No ho és per les persones properes? No és valuosa perquè no podeu fer-hi res per a evitar que us «difusionin» sense que ho sabeu o no? És per això ja no és pas vostre, la vostra imatge?

 

EL PRINCIPI GLOBAL D’ORIENTACIÓ DEL NEGOCI INTERMEDIARI

Si considereu que el que feu en mostrar als altres el que podeu, del que teniu, sí que pot ser valuós, i seguint aquesta mateixa reflexió. Si una web o xarxa social es construeix amb una viabilitat econòmica, o tècnica, partint per exemple de les vostres imatges. No per la producció pròpia sinó més no la dels seus clients-productors, o usuaris. Sigui per la compravenda d’anunciants o als mercaders de galetes digitals, sobre la base del contingut. És a dir, aprofitant-se igualment, o en grau més alt, dels rendiments tant si aquesta fotografia d’exemple, l’ha fet una cosina anònima, o bé un fotògraf professional de qui entenem ha de cobrar per la seva feina. No fora el just, doncs, obtindre beneficis alhora, ja que la producció no és vostra i no d’aquests llocs fets de bites?

Ni tan sols malgrat que les plataformes globalitzades tenen aquests beneficis tan estratosfèrics? Molt superiors als dels diaris productors en general, i amb un poder gairebé il·limitat sobre el contingut? Per quina raó deu ser que ells guanyen tant, mentre es podria pensar que us entreteniu a anar passant fotografies de gent o llocs, de no se sap on?

Succeeix perquè és lògic entendre que les plataformes intermediaries de la globalització no consideren que n’és pas el vostre negoci, sinó el d’ells. I miren pels seus interessos abans que pels vostres que tan sols sou productors, i n’hi ha molts productors, d’una manera o altra gairebé la major part de la humanitat. Jo ara mateix estic produint.

Així que com les vostres obres es fan secundàries, es considera directament propietat d’aquestes plataformes, i així ho signeu el·lípticament. Per això és que poden treure o modificar per exemple el vostre contingut, o el vostre compte, treure la vostra foto que heu volgut mostrar, tot al seu criteri, sense que pugueu dir ni ase, ni bèstia. I fins i tot tancar-vos l’accés a allò que construïu. Estic segur que coneixeu casos, de la mateixa manera que jo, de gent que han basat el seu negoci a una plataforma en línia i aquesta ha decidit tancar-li el compte amb la pèrdua total del negoci disposat allà, i reputació. O que aparegui el que voleu mostrar vosaltres no de la mateixa manera a tots els dispositius. Per exemple ficant-li publicitat d’un competidor a qui vegi el vostre contingut. O insinuant que sou el pitjor per l’associació d’idees del que es veurà just després, que no controleu, sigui pagant o no.

Per tal de mantenir el contacte continu amb les persones que estimem, o amb qui volem socialitzar, hem de cedir gratuïtament els drets a la imatge que en realitat és un bé humà inalienable. El pròpiament intermediari, és fàcil que vagi en contra dels interessos productors. I que «ens deixin» publicar o vendre el contingut del qual fem gairebé en temps real a les nostres vides, que es representa com a un favor que ens fan els nous mitjans, normalment en règim d’oligopoli. Concepte que si ho mireu bé és semblant al que pot aplicar al camp, com a qualsevol producte o servei. D’aquí el títol d’aquest paràgraf.

Es pot entendre una mica com que algú s’ha apropiat de la plaça on anem a passejar el gos, on són els bancs per a seure a parlar o a lligar amb les altres persones, per satisfer la necessitat tan humana de comunicar-nos amb els altres. I fer la major fortuna amb les vostres imatges, i de les vostres converses. No ha d’haver-hi cap responsabilitat móral o social en això?

El que vull significar és que la globalització ens diu que «produir» és un esglaó inferior a «revendre», i la planetarització just ha de ser a l’inrevés.

 

ELS INGRESSOS PERSONALS

Per què és tan difícil obtenir guanys les persones normals? Per què per a la majoria de persones l’hi és difícil arribar a finals del mes?

Les persones adultes, que poden, majoritàriament tenen com a única font d’ingressos habituals els rendiments del treball, la feina, o la prestació per l’atur. En canvi, les despeses que ha d’afrontar qualsevol persona són tremendament diversificades. Els impostos directes i indirectes, l’hipoteca o lloguer, menjar, la llum, l’aigua, el mòbil, el contingut de la tele, les vacances, etc. A més sent solidaris a dins de la família, amb les persones que no tenen guanys o menys, com per exemple amb els nens.

Però on comença i on acaba la diferència del que és o no «feina»? Del que és o no activitat intel·lectual o física que ha de ser al servei dels altres? Cuidar al nadó petit o la persona gran a casa, o malalta, o estudiar no és pas feina?

A la natura de les cèl·lules això no està globalitzat. Elles fan servir el transport fàcil de nutrients, molècules i substàncies, a gradient cap a dins quan a fora hi ha abundància del tot els que els hi cal, es quan poden entrar amb facilitat. És a dir, les cèl·lules tenen a disposició el que els hi cal quan és abundant. Alhora hi ha un transport actiu, un treball quan no es així. No hi ha cap grapat en especial al cervell que mengin, o s’aprofitin més que d’altres. El sistema és harmònic per a tots els individus, perdó, cèl·lules. I cadascuna fa, i se centra, a la seva funció.

S’hauria de pagar a les persones un a un per la propietat segons la quantitat d’imatges pujades, o de les vegades que apareixen a una foto, o als «m’agrada» que s’hagin dit? Jo crec que no, no tots tenen el mateix interès. Em sembla que les empreses tenen una raó de ser social, i econòmica. Totes ajuden a abastir a la gent d’una manera o d’altre, i alhora a elles mateixes. Qualsevol desequilibri n’és una distorsió que provoca que acabin defallint.

El just és que aquests intermediaris globals haguessin de pagar una indemnització social i col·lectiva per fer servir la producció d’altres en el seu propi benefici econòmic o tècnic. Ja que les persones no poden saber on surten, i tampoc se les pot perseguir sistemàticament. Tot perquè la gent pugui millorar els seus ingresos personals i fer la seva feina. Ja que es lucren d’això.

És una renda que crec moralment els hi pertoca. Però en aquest cas, no estic parlant que un polític ens digui que es pot fer una renda universal bàsica, que de tant en tant es planteja, i que tampoc és cap bogeria, a agegir, fora un altre, directament ens podrien retornar d’aquesta manera els excedents d’impostos que són monumentals dels quals no saben ni què fe, o no s’apliquen, com hem vist aquests dies. De manera que el sistema fos harmònic per a totes les cèl·lules, perdó, individus. I que cadascú es pugui centrar millor en la seva funció natural, en la seva feina, sense que hagin d’estar patint tant a cada mes.

La globalització ens proposa l’estrès per a mantenir el sistema, que pretén augmentar l’eficiència per la necessitat imperiosa de les persones a obtenir diners que els hi cal per pagar coses. Però els paradigmes sobre el treball o l’educació ja han canviat, i de manera natural per les possibilitats de la comunicació  haurien de canviar encara més. La planetarització ha d’anar més enllà del que se’ns va presentar com: «l’estat del benestar». O a l’equilibri natural que seria una definició més adient.