Etziba Balutxo...

Una altra història que ens ha estat ocultada i manipulada deliberadament: el segrest del vaixell Santa Maria, rebatejat com Santa Liberdade. Una acció, adreçada contra Franco i Salazar, realitzada per independentistes gallecs. Serveixi aquest article com a modest desgreuge contra un nou oblit gens innocent. Al cap a la fi, com va dir sant Pau (plagiat per la CIA en el seu lema): només la veritat ens farà lliures!

***

Dia 22 de gener de 1961, militants del Directorio Revolucionário Ibèrico de Libertaçao segrestaren el transatlàntic portuguès Santa Maria i l’anomenaren Santa Liberdade.

El vaixell feia la ruta Caracas-Lisboa, amb 586 viatgers (molts d’ells nord-americans) i una tripulació de 350 mariners. L’objectiu, aprofitant el sentiment favorable a l’emancipació de les colònies, era anar a Fernando Poo i a Angola i instar la revolta contra Franco i Salazar. El cap de l’acció va ser Henrique Galvao, capità portuguès que ja havia intentar derrocar la dictadura i havia estat empresonat a Angola, on publicà treballs sobre flora i fauna africana. Va fugir, s’exilià a Veneçuela i l’any 1959 va crear el DRIL amb exiliats gallecs com Jorge Soutomaior, exmilitant del partit comunista i excomandant de la marina republicana durant la guerra incivil, i Xosé Velo Mosquera, fundador de les Mocedades Galeguistas i de la Unión de Combatientes Antifranquistas Nacionalistas Gallegos.

EL DRIL ja havia realitzat altres accions silenciades sempre pel franquisme. Cal destacar les bombes que feren esclatar el febrer de 1960 a Madrid. A la que esclatà als locals de Falange Española va morir l’antifeixista José Ramón Pérez Jurado i fou detingut Antonio Abad Donoso, al qual, després d’una pantomima de judici, varen afusellar dia 8 de març, just un mes després de l’explosió. Un crim d’estat més de Franco, poc o gens recordat, comès passats més de 20 anys de l’hipotètic final de la guerra incivil que provocà amb la seva insurrecció armada feixista-militar beneïda per l’església catòlica.

El segrest del vaixell va servir per divulgar internacionalment el DRIL i, sobretot, denunciar el caràcter feixista dels règims espanyol i portuguès, malgrat la confusió generada a plena consciència per la premsa dels dos estats ibèrics.

El segrest del vaixell no va anar com s’havia planificat. Quan els membres del DRIL ocuparen el pont de comandament, es va produir un intercanvi de trets que provocaren la mort del tercer oficial i dos ferits. El pla previst es va haver de canviar quan un vaixell danès els va localitzar camí de les costes africanes. L’endemà, el buc insígnia de la marina franquista, el destructor Canarias, va iniciar la persecució del Santa Liberdade amb autorització de Portugal d’enfonsar el transatlàntic si no es rendia. Calia escalivar els autors i, sobretot, evitar la crítica internacional als règims de Salazar i Franco. El mateix dia, les ràdios portugueses inventaven que els segrestadors amenaçaven de volar el vaixell. Fins i tot, per embullar la troca, Portugal intoxicava amb la noticia que “la persecució” la feien vaixells d’altres països.

Quan la tragèdia combinada amb la mentida semblaven inevitables, va aparèixer el destructor Gearing dels Estats Units. Just dos dies abans del segrest, John F. Kennedy, crític amb la política colonial de Portugal i Espanya a Àfrica, havia jurat com a president. L’almirall Allen Smith va pujar al Santa Liberdade a negociar i brindà escolta al vaixell que emproà cap a Brasil. Per tal d’evitar la intervenció dels destructors espanyols i portuguesos, sol·licità la protecció aèria que, irònicament, va ser objecte de burla de la premsa dels respectius règims feixistes.

El mateix dia de l’arribada al Brasil, dia 3 de febrer, Janio Quadros que també acabava d’accedir a la presidència, concedí asil polític als segrestadors (10 gallecs, 6 portuguesos, 4 veneçolans i 4 espanyols), tot i la protesta oficial de Portugal i Espanya que es tornaren a posar en evidència. Si els primers dies ja havien deixat caure que els segrestadors farien explotar el vaixell, ara, en protesta contra l’asil polític del Brasil, el diari Arriba escrivia: “Conforme a las leyes del mar, los piratas deben ser colgados del palo más alto sin juicio alguno”.

Al llarg dels 13 dies, la censura franquista va ser absoluta. Sense esmentar la presència dels antifeixistes gallecs i espanyols, l’acció es qualificà de terrorista. Després va ser atribuïda a una conspiració comunista i, quan es posaren de relleu les contradiccions, ho presentaren com un problema de Portugal amb els independentistes de les seves colònies africanes. Ningú no va aclarir què havia passat. Arreu del món, la farsa es desemmascarà.Als dos dies de l’ocupació del vaixell, en sospitar que les marines portuguesa i espanyola tenien per objectiu volar el Santa Liberdade, París-Match va enviar el periodista Gil Delamare que es llençà en paracaigudes i pujà al vaixell per fer la crònica d’aquella acció. La revista dedicà la portada i un reportatge als “pirates de la révolution” i, a nivell internacional, va desacreditar els règims de Salazar i de Franco. També la revista mexicana Aventuras de la vida real va fer un còmic sobre l’esdeveniment. Paradoxalment, des de l’exili, el partit comunista espanyol condemnà l’acció dels antifeixistes. No eren dels seus, evidentment.

Ha transcorregut més de mig segle. A Portugal, arran de la revolta dels clavells d’abril de 1974, es va retre homenatge al DRIL i el desembre de 2009 s’estrenà una pel·lícula sobre els fets.

Quan es compliren els 50 anys dels fets, es va aixecar un memorial en record dels antifeixistes i novament es feren actes commemoratius a Portugal.

Espanya no ha fet altra cosa que amagar i manipular la història i gairebé ningú no sap el sentit d’aquella acció. El DRIL no ha rebut el record que mereixen unes persones que posaren en risc la vida per lluitar contra dos dictadors assassins. Tant la dreta com l’esquerra espanyoles han tirat terra damunt. Tot ja és mort i enterrat. Amb el temps, els mecanismes de poder s’han blindat i, en paral·lel, han afeblit les ideologies. Com a tants d’episodis, la memòria històrica molesta, perquè no es vol exercir justícia històrica. Se sap que la documentació oficial sobre el cas va passar de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, on deneguen l’accés, amb pobres excuses, als qui volen consultar la paperassa. La família de Jorge Soutomaior, nom de guerra de José Fernández, cap de l’aparell militar del DRIL i ideòleg de l’acció del Santa Liberdade, va llegar els arxius personals a l’Arquivo da Emigración Galega de Sant Jaume de Galícia. Poca cosa davant l’eixordador silenci i desmemòria de la història i la histèria d’Espanya.

L’ideari del DRIL està publicat i es fonamentava sobre 47 aforismes en gallec, la gran majoria relacionats metafòricament amb la vida del mar. El primer (Aprovietar o vento e non esquecer o rumbo…) instava a mantenir sempre el nord i a no claudicar. El darrer, advertia que cal estar sempre preparats tant per guanyar com per perdre i, tant una cosa com l’altra, saber-la fer sense retre mai la dignitat. L’objectiu d’aquella acció és l’essència que definia el Directori Revolucionari Ibèric: L’ALLIBERAMENT!

SANTA LIBERDADE!