Etziba Balutxo...

Amb motiu de l’inici de les festes de LA REAL de Palma, al clastre del monestir es va fer un concert commemoratiu dels 18 anys, com a parella musical, dels germans Pere Joan i Manel Martorell, fills d’aquella contrada i col·laboradors habituals de les activitats que s’hi fan i, molt concretament, de la campanya SALVEM LA REAL! A continuació podeu llegir la proclama que vaig llegir abans d’encetar el concert.

Bon vespre a tothom.

Som aquí avui vespre per fer un aturada breu, brufar un aniversari i cobrar coratge per reprendre la caminada amb il·lusió. Per aquestes saons, l’any 1993, Pere Joan i Manel Martorell començaren a sonar en públic i, d’aleshores ençà, no han deixat de fer-ho, tant com a parella, com amb les diverses agrupacions musicals de les quals han fet i fan part. No m’entretindré a fer un panegíric hagiogràfic de les coses que han fet aquests dos músics populars, ni per quants d’indrets han passejat la nostra cultura al llarg dels 18 anys que avui commemoram. En canvi, vull fer esment a les seves arrels, als seus orígens, als seus antecedents i als seus referents, perquè un tret distintiu de la nostra cultura és que, gairebé tant com el dret a decidir el futur, ens convé saber qui som i d’on venim.

En Manel i en Pere fan part de la primera generació de joves nascuts després de la mort de Franco; la primera fornada que va recobrar, si no totes les llibertats en plenitud, sí almenys l’accés a una millor formació cultural, amb més facilitat per escoltar música sense censura, amb més oportunitats per accedir al coneixement de la nostra amagada història i, sobretot, amb més opció a tenir mestres. Els Germans Martorell són dels primers que han tengut la sort de beure en bones fonts, de tenir fites clares, d’accedir al testimoni i l’empenta animada dels seus predecessors i rebre la flama del relleu. El primer referent a assenyalar, per força, ha de ser el de son pare, Antoni Martorell i Tugores, Antoni el gran de Ca Ses blanques, que va néixer, viure i morir a La Real. Un home descrit unànimement per quants el varen tractar i, per tant, estimar, com a ambaixador de l’alegria, de la festa, de la bonhomia, de l’honestedat… d’uns valors que va saber transmetre als seus fills, tallats de bona lluna. El segon referent clau i imprescindible, en el món de la música, però també en l’àmbit humanista i el del compromís i la reivindicació, és Antoni Roig i Sierra, lluitador infatigable, un trobador exemplar dels nostres dies que va creure, amb paraules i fets, que defensar la terra no és cap delicte. Ambdós Tonis, Martorell i Roig, moriren joves i això fa que encara siguin més enyorats, però feren la seva feina i sembraren a lloc fèrtil la llavor d’uns principis ètics fonamentats en l’estima de la nostra cultura. Després vindrien altres referents (Biel Majoral, Titot…). No es tracta de minvar els mèrits a Pere Joan i a Manel, però l’exemple que han tengut davant dels seus ulls, ha estat com un far que els ha servit de guia per no perdre mai el nord.

És sabut que els qui saben on som i d’on venim, tenen avantatge a l’hora de decidir cap a on volen anar. Aquests dos jovençans ho certifiquen i ara, amb 18 anys de música i compromís amb el país a l’esquena, ja ho tenen per mà i són reconeguts com a moderns defensors de la terra. Parlem-ne, de la terra!

Som a l’entorn de la font d’en Baster i la de la Vila. En aquest paratge, els darrers dies de 1229, com a darrera estació abans d’entrar a la ciutat de Mallorca, acampaven les tropes del rei En Jaume amb gents vingudes d’Albis, Alcover, Alenyà, Amer, Arbós, Balaguer, Begur, Berga, Bisbal, Blanes, Cabanelles, Cabrera, Calafell, Campins, Canet, Cantallops, Canyelles, Cardona, Cervera, Corbera, Estelrich, Figueres, Llofriu, Manresa, Massanet, Montcada, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès, Perelló, Prats, Reus, Ribes, Ripoll, Rubí, Sureda, Terrades, Terrassa, Torelló, Vallbona, Vallès, Valls, Vic, Vilanova i, entre molts d’altres indrets que defineixen la nissaga i brinden testimoni de quines egües venim, de Martorell. El setembre de 1232, quan encara no feia tres anys de la gesta, Jaume I aprovà que en aquest espai s’aixecàs un monestir, afillat del de Poblet. Aquí, a La Real, s’instal·là Ramon Llull, docte il·luminat de l’Art i la Ciència, referent de la catalanitat i símbol de resistència. Al llarg de més de 750 anys aquest lloc ha estat testimoni silent de les vicissituds que ha patit el nostre poble. La darrera peripècia, ben present encara a la memòria dels qui avui som aquí.

Ens trobam, doncs, en companyia d’uns defensors de la terra i en el millor dels escenaris possibles. Cal aprofitar la coincidència i, a més de la festa commemorativa, conxorxar-nos a favor d’una nova Germania, establir un pacte tàcit col·lectiu i fer una crida a la resistència! La Resistència no és únicament un moviment passiu. És un crit de reacció contra les envestides, una convidada a la indignació, una convocatòria a la mobilització i al compromís de denunciar les malifetes, d’assenyalar-ne els autors i els còmplices, de combatre els atacs. La Résistence és el nom que adoptà el moviment que va lluitar contra l’ocupació nazi de França durant la segona Guerra Mundial. Varen començar grups minúsculs de persones que, a poc, a poc, s’obriren a la participació d’homes i dones de les més diverses procedències socials i de totes les edats. Hi varen prendre part dotzenes de compatriotes nostres del Conflent, del Vallespir, del Rosselló, però també n’hi va haver alguns d’aquí mateix, fugitius del franquisme exiliats a unes terres que feren part del regne de Mallorca. Allà va ser on molts d’ells descobriren la història que ens han usurpat.

Bona gent de la Real i de la resistència, amics i amigues de Pere Joan i de Manel Martorell, ENS HAN DECLARAT LA GUERRA!

Una guerra bruta. Feta gota a gota, per dissimular. Una guerra injusta, il·lícita i abusiva que encalça amb violència la destrucció del patrimoni, la degradació mediambiental del territori, l’espoli fiscal, l’etnocidi cultural, el genocidi lingüístic. Una guerra oculta per intensificar els gairebé tres segles d’ocupació colonial, d’oprobi, de cadena, de condemna sense judici. Una guerra que cerca sotmetre, subjugar, esclafar i exterminar la nostra identitat. Algú creu que no és així?

Quan ens furten TV3 i ens endossen un succedani, ens declaren la guerra! Quan roden clau i ens silencien Radiotelevisió de Mallorca, ens declaren la guerra! Quan maltracten joves per expressar-se en català, ens declaren la guerra! Quan ens retallen drets laborals, quan ens fan compartir símbols feixistes, quan ens malvenen el territori, quan ens sembren de sal la memòria, quan el coneixement de la llengua del país, passa de ser un deure cívic a un mèrit inservible, quan ens eliminen els dinamitzadors lingüístics, quan volen cimentar-nos Es Guix al costat de Lluc, com feren aquí a banda i banda, quan el virrei envia soldats per entrar a porrades a La Real, quan expulsen dos tamborers de la Sala per haver resistit l’envestida, quan ens furten les caixes d’estalvis, quan ens priven de conèixer el passat, quan ens impedeixen autodeterminar-nos i ens furten el dret a decidir, quan ens fan malbé els recursos naturals, quan volen rompre la convivència i segregar les persones en funció del seu origen, quan uns agitadors violents juguen a “conquistadores” al poble de Sineu, mentre els qui han de vetllar per la pau social fan els ulls grossos, quan els correligionaris dels qui comanden no mouen un dit en defensa de la nostra cultura i la nostra terra, quan els il·lustrats i els creadors d’opinió callen davant de les malifetes, quan digiten per alts càrrecs lerrouxistes execrables que inciten a l’extermini de la llengua i del poble, quan no respecten ni els morts i atempten contra els espais de la memòria dedicats a les víctimes de la repressió, quan agents exteriors de mala llet i mala lluna s’afuen contra les nostres entitats cíviques, ens declaren la guerra! No ho fan formalment, perquè són uns caragirats, però ens declaren la guerra!

No hem de menysprear els enemics. Són poderosos. Estan patrocinats. Disposen de la força bruta. Són els amos de les fàbriques de lleis a mida i conveniència. Ens furten la tresoreria i l’administren malament. Tenen poques manies. Solen camuflar-se i infiltrar-se per dividir-nos. Se senten segurs i protegits per atacar-nos. Ens volen súbdits domesticats.

Nosaltres, però, comptam amb moltes d’armes de defensa popular. Tenim, i avui ho podem personalitar en els Germans Martorell, la paraula i la música, les dues millors armes dels demòcrates contra l’amnèsia i el silenci. Tenim també la tenacitat i la constància per no defallir mai; per mantenir-nos lleials, per a sempre més, al servei d’aquest poble. I tenim una arma de salvació massiva: la vivor! Sempre he dit que som vius, perquè som molt vius. A les ocupades illes Canàries abunden els monuments que recorden l’extinció dels guanches quan, a finals del S. XV, preferiren tirar-se per un penya-segat abans de ser esclaus dels castellans. Aquesta no és la nostra cultura. Molt pocs anys abans de l’extermini dels aborígens canaris, Ausiàs March ens va donar la recepta:

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert…

Són temps de resistència! És hora que la gent condreta mostri cara, perquè qui cara veu, cara honora! No hem de recular davant l’atac barroer dels enemics de la nostra terra! I si, per estratègia, qualque vegada hem de retrocedir una passa, que sigui com indica el poema d’Ausiàs March: per cobrar força, prendre fua i, amb l’envestida, fer tres passes endavant!

Mirau, si la terra i la llengua només fossin nostres, tendríem dret fins i tot a claudicar. Però no és així. Som simples usufructuaris temporals d’una llengua i d’una terra que hem de llegar als fills, al futur i al món. El català és patrimoni de la humanitat. No és, com ens volen fer creure, una simple eina de comunicació. És una forma d’expressió, una manera de viure, un codi per entendre el món. Per això no consentirem que ningú assassini la llengua de Ramon Llull, Anselm Turmeda, Pons i Gallarza, Salvat Papasseït, Salvador Espriu, Pere Capellà, Salvador Galmés, Pere Quart, Sanchis Guarner, Tisner, Blai Bonet, Joan Brossa, Miquel Bauçà, Joan Fuster, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Joan Coromines, Joan Vinyoli, Palau i Fabra, Bartomeu Fiol…

En aquest esquarterat país català nostre, fa molts d’anys que sabem el significat de la resistència, perquè resistir ha estat i és garantia de salvació. De resistents, n’hem tengut a rompre al llarg de la nostra història, farcida d’èpoques d’opressió més dures que la que patim ara. Cada vegada que ens declaren la guerra i ens ruixen amb una ponentada, cada vegada que ens amenacen que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran… hem de reclamar que torni Serrallonga!

Hem d’invocar l’esperit de foners, almogàvers, agermanats, angelets de la terra, segadors, indignats i compromesos. Hem de convocar l’exemple de Simó “lo tort” Ballester, de Joanot Colom, de Bac de Roda, del general Moragues, de Carrasclet, de Prat de la Riba, d’Antoni Gaudí, de Francesc Macià, d’Emili Darder, de Nadal Batle, d’Ovidi Montllor, de Guillem d’Efak, de Xirinachs, d’Antoni Roig, de gairebé la totalitat de mares mallorquines, valencianes i catalanes del segle passat, però també de molta de gent d’avui que fa anys i panys que ha dotat la seva vida d’una raó de ser, en l’esperança de viure lliures i en pau. Cada vegada que ens declarin la guerra hem d’organitzar la resistència i respondre l’atac amb la paraula, amb la convicció i amb la veritat! Així Ghandi va esbaldregar un imperi.

Vosaltres dos, Manel i Pere Joan, sou dos homes de combat, dos defensors de la terra, dos resistents experimentats. Heu de saber que sou uns entre tants! Hi ha molts més agermanats per fer-vos costat: Maria Ramis, Biel Majoral, Antoni Artigues, Miquel Brunet, Miquel Carbonell, Gaspar Jaume, Andreu Julià, Joan Francesc March, Titot, Mateu Xurí… i na Dolors, i na Neus, i en Joan, i en Ricard, i n’Eduard, i en Pere, i en Bernat, i en Carles i tota la gent que ens acompanya avui aquí! No. No estau sols, Pere i Manel, perquè els resistents som molts més dels que ells volen i diuen!

Avui, és dia de celebració, de flabiols i tamborinos, de xeremies i guiterrons, de guitarra i piano i flauta i contrabaix… Amb balls i poesia festejarem 18 anys de música i revalidarem un compromís de futur. La flama continuarà, ben encesa, el seu camí. Tenim la raó contra bords i lladres! No retrem la lluita. Són temps de revolta, de reivindicació i de resistència! Que ho sàpiguen els agressors! No ens fareu callar!

Que comenci la festa! Per molts d’anys Pere Joan i Manel! Visca la música, visca la paraula i visca la Terra! Lliure!

Dat a Son Menut (Felanitx, Catalunya), 16 d’agost de 2011, per ser llegit a La Real el vespre d’aquest dia.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo