Etziba Balutxo...

El jugador de l’AEK d’Atenes Giorgios Katidis, ha estat suspès de per vida de jugar amb la selecció grega per haver celebrat un gol amb la salutació nazi. (Vilaweb, 17 de març de 2013). El jugador de futbol, amb només 20 anys, va veure com el seu gest era qualificat d’apologia del feixisme a tots els països civilitzats. Algunes televisions de la meseta castellana varen voler ensucrar la imatge i disculpar el jugador amb qualificatius com infantil o innocent.

Si Espanya, en comptes de l’èpica, tingués sentit de l’ètica, faria dècades que un bon estol d’individus haurien estat foragitats de la vida pública. Spanish is diferent – va dir l’assassí de Montejurra –, quan, més que diferent és indiferent. Tantes n’hi diguis! Ben poc li importa l’apologia del feixisme. És més, si l’enaltiment prové de catalans renegats, botiflers o quintacolumnistes, aleshores els tributa honors i guardons a mans plenes. Al cap i a la fi, sempre paguem els catalans!

*     *     *

MADRÍD SÍ QUE PAGA!

Allò tan abanderat del “Roma no paga traïdors” no fa part de la cultura espanyola. Madrid (la Casa Reial espanyola) sí que paga. Ho ha fet amb molt de gust i, a costa nostra, tan generosament com li permet l’espoliació econòmica. L’anàlisi de les recompenses botifleres als més declarats franquistes de Catalunya, a més de certificar el tractament colonial, posa en solfa el sentit crític dels catalans (com ja denunciava Carles M. Espinalt), perquè tota la cúpula de poder catalana (en especial la classe política) evita la més petita censura, amaga els fets, protegeix els protagonistes, els enlaira i participa activament del lliurament d’honors als enemics de la terra. El dèficit democràtic és d’envergadura. Vegem-ne alguns exemples.

1. SAMARANCH

La fotografia superior correspon a un acte públic d’enaltiment guerracivilista. És el 18 de juliol de 1974 i els hipòcrites que s’omplien la boca de “reconciliación nacional” i de predicar que s’havia d’oblidar la guerra, encara celebren el dia del “alzamiento”. Tot això passa entre pena de mort i pena de mort. Encara no ha passat mig any des de l’assassinat al garrot vil de Salvador Puig Antich i, un any després, el consell de ministres avalarà els assassinats d’altres cinc lluitadors antifeixistes: José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Ángel Otaegui i Juan Paredes Manot, Txiqui. Tant els hi fa als qui, aquell 18 de juliol, davant de l’Arc de Triomf de Barcelona enalteixen el franquisme amb el braç alçat. Entre d’altres, fan la salutació feixista Martín Villa i Juan Antonio Samaranch (1920-2010). Aquest falangista hàbil i ambiciós ja és, des de 1964, procurador a les corts franquistes i, com a lleial servidor de la dictadura, rebrà suport a una meteòrica carrera carregada de recompenses. (1)

Els guardons, però, no s’aturaran amb la mort del dictador. Al contrari, amb el seu hereu els honors seran majors. L’any 1988 rebrà el premi Príncipe de Asturias i, el 1991, el Borbó el farà Marquès de Samaranch. En morir, l’any 2010, se li retran honors gairebé de cap d’estat. El funeral serà presidit per Felip VI espera-ser, la seva germana Cristina i el seu cunyat Undargarín. Els elogis a la premsa esmussen les víctimes de la barbàrie franquista. En els panegírics i les hagiografies, hom hi posa unes gotes de folklòrica catalanitat i, sobretot, recorden que ell va ser clau en la designació de Barcelona com a seu dels jocs olímpics. Ningú no recorda que els jocs olímpics pretenien fomentar l’espanyolitat de Catalunya. Entre tant d’oblit, la classe política catalana compareix a retre vassallatge (2).

No cal passar llista; hi són tots! Tampoc no cal perdonar res, perquè no hi ha consciència de cap mal. Els mecanismes de poder han fet oblidar o amagar el passat feixista del mort. Fins i tot, ha desaparegut del curriculum vitae del finat l’escàndol de corrupció al Comitè Olímpic Internacional, sota la seva presidència, que l’obligà a abandonar. No només això, sinó que tothom accepta com a fet normal que aquest organisme mantingui una estructura de tipus dinàstic i hereditari. La seva filla Maria Teresa, ara nova Marquesa de Samaranch, presidirà la Federación Española de Deportes de Hielo, el seu fill Juan Antonio serà membre del COI i podrà treballar a les totes per aconseguir que Madrid sigui seu olímpica. Han fracassat un parell de vegades, però ho arribaran a assolir… costi el que costi i pagui qui pagui! No ve d’això!

2. LARA

Un altre cas digne de franquista recompensat és el de José Manuel Lara Hernández (1914-2003). Nascut a Sevilla, va ser un negat pels estudis i va abandonar l’escola per provar sort en distints oficis, sense èxit en cap disciplina: ni com a pintor ni com a ballarí de revista. La seva sort va canviar arran de la guerra incivil on, per les seves actuacions en el bàndol franquista, l’ascendiren per mèrits a capità de la Legió. Amb ella, sempre presidida per una cabra, va entrar a Barcelona el gener de 1939 (ell presumia d’haver participat en “la liberación”). Tot i que no llegia gaire, aconsellat per la seva esposa es dedicà a l’edició de llibres i, a diferència d’altres editors que patiren censura i persecució, va gaudir de la protecció del règim franquista i va poder fer una immensa fortuna i, sobretot, convertir-se en un home molt poderós. Planeta és un grup de comunicació, amb editorials, ràdios, televisions i diaris. Convoca el premi de major dotació econòmica en llengua castellana i la cerimònia de lliurament compta amb l’assistència propagandística d’alts càrrecs institucionals, estugosos d’acostar-se a altres editorials més petites catalanes. La pàgina Sevillanos Ilustres diu de Lara quan li fa el retrat: “De lo catalán no se le pegó absolutamente nada y dudo que aprendiera más de media docena de palabras del idioma.” Segurament, aquest és un dels trets que defineixen el seu caràcter. Com a mecenes, per raons de signe ideològic, va patrocinar el Club Deportivo Español. Amb tants de mèrits, era evident que havia de ser recompensat. Així, l’any 1994, va ser nomenat Marqués del Pedroso de Lara.

3. SENTÍS

Un tercer personatge amb dret a figurar en aquestes mostres exemplars és el periodista Carles Sentís i Anfruns (1911-2011). La “rata de claveguera” com el batejà Eugeni Xammar, el “llepaconys” com l’anomenava Ramon Barnils, va ser igual que Joan Estelrich, ambdós a les ordres de Cambó, un espia de Franco. Autor d’informes de delació contra periodistes represaliats i exiliats va dedicar la vida al franquisme i, a la mort del dictador, va tenir l’habilitat de vendre una imatge de demòcrata que alguns s’empassaren. Just és recordar que, per sort, va haver d’escoltar el crit deontològic dels seus companys de professió. Va ser arran de la concessió de la Medalla al Mérito del Trabajo, lliurada amb tota intenció dia 26 de gener de 2009, 70 anys en clau de la data ignominiosa de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona (amb Sentís, Lara, Riquer i d’altres catalans desfilant). Cinquanta periodistes varen recordar la biografia de l’homenatjat, com a informador de Franco, com a autor del tristament famós article ¿Finis Cataloniae?, on qualificava de gàngster al president Lluís Companys que seria afusellat l’any següent. El fet és que Sentís va ser el periodista protegit del règim. Si va poder surar va ser gràcies al mediocre panorama generat per l’extermini dels bons periodistes que s’havien hagut d’exiliar o romandre silents sense poder publicar. Professionals del periodisme, coetanis o posteriors de Sentís i amb major deontologia que ell, han estat contundents en l’anàlisi de la seva tenebrosa conducta. A més de Xammar i Barnils, n’han parlat Quim Torra, Vicent Partal, Just Cabot… Enric Vila escriu: “el cas de Sentís s’explica per una barreja d’insensibilitat i covardia.” Xavier Montanyà rebla el clau: “Tan execrable és inventar-se un passat de víctima, com esborrar un passat de col·laborador del règim.” I, a banda de la protecció i promoció del franquisme, no va rebre cap distinció monàrquica com Samaranch o Lara? Naturalment! L’agost de 1977, Sentís va ser designat membre del Consejo del Reino. L’article 1 diu que és “el órgano supremo del Jefe del Estado” i, l’article 2, que “El Consejo del Reino velará por la Unidad de España.” Vertaderament, Sentís era un conseller ideal. Dos mesos després, segurament pensant en la literalitat de l’article 2 de la seva nova funció (ara ja, en comptes de franquista, borbònica), gestionaria el desembarcament de Tarradelles.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ (final de capítol)

Aquí podria començar un altre article, però no seria gaire diferent. Al cap i a la fi, el president restaurat (regional, catalunyès i exrepublicà) també rebria els honors de la corona espanyola i no rebutjaria morir com a Marquès de Tarradelles. No debades, el borbó d’ara va aprendre del general que li va reinstaurar la monarquia un dels axiomes franquistes més coneguts: tot allò que no es pot desintegrar s’ha d’integrar. Ho varen fer amb l’esport (via Educación y Descanso), amb el lleure (via Frente de Juventudes), amb la cultura popular (via Coros y Danzas)… Fins ara els hi ha anat bé i han pogut surar i trampejar, però la cosa se’ls hi acaba a mesura que es moren els seus amendic, botiflers i quintacolumnistes, i a mesura que es fa evident que rebre els seus honors provoca l’efecte contrari al prestigi i a la dignitat de les persones guardonades.

     (CONTINUARÀ)

(1) Vg. arxiu adjunt Samaranch jurant lleialtat agenollat als peus de Franco

(2) Vg. arxiu adjunt Funeral com a mostra recent de submissió vergonyant de la classe política al postfranquisme vigent i imperant.

IL·LUSTRACIONS DE LA PORTADA: A la foto superior, Samaranch fent la salutació feixista. Al mig, a l’esquerra, el segon de l’esquerra és Martí de Riquer (a qui dedicaré el proper article en curs). A la dreta, Riquer passejant amb Carles Sentís per Barcelona, amdós uniformats. A baix, a l’esquerra, la desfilada de la Legió, amb la qual entraren a Barcelona la cabra i el capità Lara el gener de 1939. A la dreta el segell commemoratiu d’aquella versió franquista de l’11 de setembre, estampant sobre l’arc gòtic de l’Ajuntament el crit “Arriba España”.