Etziba Balutxo...

Amb gran desplegament dels mitjans de comunicació espanyols, l’abril de 2010 es va esbombar la notícia que la catalana Maria Hernández, doctora en filologia hispànica, havia descobert a la biblioteca d’Évora a Portugal poemes inèdits de Quevedo. Per televisió va llegir en castellà uns versos que jo recitava de memòria feia trenta anys en català: el conegut sonet En apreci d’estar enamorat, atribuït popularment al doctor Francesc Vicenç Garcia, el famós Rector de Vallfogona.

Vaig esperar que algú repliqués aquell descobriment que, d’inèdit, no en tenia res de res. Ha estat de bades. Ningú no n’ha dit pruna. Així, amb la complicitat tàcita del silenci, Quevedo, un escarni dels catalans i de Catalunya, encara en fa de les seves post mortem. En canvi, de Francesc Vicenç es posa en solfa tot; fins i tot si va existir o no. Com així?

*     *     *

QUEVEDO VERSUS FRANCESC VICENÇ

1. QUEVEDO

Nascut a Madrid l’any 1580, Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas va estudiar Teologia a Alcalà sense arribar a ordenar-se sacerdot. Durant l’estada de la Cort a Valladolid va guanyar fama amb una novel·la picaresca, La vida del Buscón, de la qual renegaria anys després. Va fer amistat i es posà al servei del Duque de Osuna amb qui va anar a Itàlia quan l’anomenaren Virrei de Nàpols, procedent del domini de la corona d’Aragó. Arran de la caiguda del seu senyor, l’any 1620 va ser desterrat fins que, dos anys després, Felip IV fou entronitzat. Aleshores, l’any 1922, tornà a la Cort, on participà de les tertúlies poètiques que organitzà el nou rei i on podria haver coincidit amb Francesc Vicens. En 10 anys i amb una llarga campanya va aconseguir, l’any 1632, ser nomenat secretari personal del monarca, tot i mantenir enfrontaments amb el Conde-Duque de Olivares. Contra aquest, l’any 1639, es diposità un escrit davall del plat del rei que va propiciar que Quevedo fos tancat a un convent, coincidint amb el doble enfrontament de Felip IV amb Portugal (que s’alliberà del jou) i Catalunya. S’ha dit que l’anticatalanisme de Quevedo obeïa a una estratègia per recobrar el favor del rei i ser alliberat, com va passar l’any 1643, dos anys abans de morir. No obstant, les invectives de l’escriptor contra els catalans són anteriors i no es pot descartar que fes ús d’elles en els combats verbals que hipotèticament va mantenir amb Francesc Vicenç.

Cal admetre que Quevedo atresorava més condicions de comediant i de glosador que no de poeta. Era punyent i sarcàstic, dominava el joc de l’escarni i la burla, s’entretenia en la imitació i la paròdia… La seva fama va néixer de les manipulacions que, sota el pseudònim Miguel de Musa, feia dels poemes de Luis de Góngora (1561-1627). Aquest, en veure que el jove provocador guanyava prestigi a costa de manipular els seus poemes, va respondre i, a banda d’establir una enemistat eterna, encara el va fer més famós. Així i tot, com a poetes, la comparança no té color. No debades els escriptors espanyols de la generació del 27 no varen tenir dubtes a l’hora d’adoptar Góngora com a referent.

Quevedo va tenir sempre vocació de bufó de la cort. Va copiar i atacar sense manies tots quants li podien fer ombra. En dona fe el pamflet que es va publicar a València contra ell l’any 1635, com es desprèn del títol: El tribunal de la justa venganza, erigido contra los escritos de Francisco de Quevedo, maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres. En Quebebo, com l’anomenava Góngora que l’acusava d’alcohòlic, era un anticatalanista i un racista. Frases seves són: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, “Son los catalanes el ladrón de tres manos”, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, “Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido”, “El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo”, “En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Amb aquesta manera de pensar, sembla bona de deduir la relació que hauria mantingut amb el seu rival en els possibles combats de l’any 1622 a la Cort de Madrid.

2. EL RECTOR DE VALLFOGONA

Nota biogràfica

Nascut el 1578 o 1579 a Tortosa, Francesc Vicenç Garcia i Torres estudià en el seminar de Barcelona i s’ordenà sacerdot a Vic l’any 1605. L’any següent s’incorporà a la rectoria de Vallfogona de Riucorb i va ser secretari particular de Pere de Montcada, bisbe de Girona. El 1622 es doctorà en Teologia. Segons la part més controvertida de la seva biografia, hauria estat convidat a la Cort espanyola a participar de les reunions literàries, on hauria destacat i provocat la gelosia d’altres poetes que l’amenaçaren de mort i provocaren la seva fugida. L’any 1623 va morir a Vallfogona.

Igual que en el cas de Quevedo, molt poques obres seves varen ser publicades en vida, amb la qual cosa es fa molt difícil assegurar l’autoria de les obres atribuïdes. Es coneix el sermó que va fer a Girona amb motiu de la mort de Felip III. Fins molts d’anys després de la mort, el 1703, no es varen publicar una part de les seves poesies. La Inquisició espanyola prohibí la seva obra, però el poble senzill la va mantenir ben viva a la memòria i feren protagonista l’autor d’una gran quantitat de facècies i d’acudits. La gran quantitat de biografies d’època que se li dedicaren, al llarg del s. xviii i bona part del s. xix, són una prova del nivell de popularitat que va assolir. (1) Al llarg del s. xix abundaren les auques i les publicacions humorístiques sobre la figura del Rector de Vallfogona. (2)

L’excessiva popularitat atapeí d’anècdotes la vida del rector i li atribuïren versos apòcrifs. A la segona meitat del s. xx i en plena Renaixença, fins i tot es posà en qüestió una part de la biografia. En concret, l’etapa que hauria estat a la Cort de Madrid, la fugida i el possible enverinament. Cal observar que els il·lustrats de la Renaixença acusaven Francesc Vicenç d’haver castellanitzat la poesia catalana. Fins molts d’anys després no es va revisar i suavitzar l’acusació, quan al contrari del que s’havia percebut, l’allau uniformitzadora de Castella en plena eufòria literària, incrementada amb els efectes de la Guerra dels Segadors (1640), hauria estat més nociva de no topar amb el prestigi popular d’un autor que havia escrit en català i amb una gran personalitat.

Un glosador de combat

L’any 1610 el rector va adreçar-se a un jove que va trobar en el camí: “D’on vens? Cap a on vas? Com et dius? Amb qui estàs?”. El jove respongué: “Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.” La resposta rimada del jove, va fer que li demanés per ser el seu escolà. Una altra facècia, confirma el caràcter de glosador improvisat del rector i, alhora, del seu gran enginy i ocurrència. (3) Quan, durant l’estada a Madrid, anava a trobar-se amb Lope de Vega (1562-1635) que el volia conèixer, el va veure que mirava un nin que dormia sobre un banc de pedra i deia: “O el niño es de bronce, o la piedra es de lana”. El rector va respondre: “Qué más bronce, que no tener años once? Y, ¿qué más lana, que no pensar que hay mañana”. Davant l’enginy de la resposta, ajudat per l’accent català i la sotana, Lope l’abraçà: “Vuesa merced debe de ser sin duda el doctor don Vicente García”.

Tot i que no estan descrites les normes amb tot detall, és sabut i conegut que els primers jocs florals consistien en enfrontaments orals. Són nombroses les referències. Està documentat, per exemple, que el doctor Francesc Vicenç, ja molt malalt com a resultat de l’enverinament del seu enemic, en no poder participar a un “torneig poètich”, convocat amb cartells penjats a tots els pobles, que se celebraria a Girona dia 24 de juliol de 1623, va enviar-hi un dels seus deixebles. A Castella també eren freqüents les conegudes “justas literarias”. D’aquella època, estan ben documentades la de 1612 a Toledo o la de 1614 dedicada a santa Teresa de Jesús.

També està prou documentat que el rector no es limitava a participar als actes de caràcter religiós, sinó que bona part de la seva fama la va guanyar en els combats dialèctics més profans i, tal com acrediten moltes de les poesies que se salvaren de la cremadissa que en va fer poc abans de morir, la condició de sacerdot no va impedir que tractés temes eròtics i escatològics.

Les enveges de Madrid, persecució i enverinament

Encara que un poc llarg, és molt interessant llegir aquest fragment de la llegendària tragèdia de Francesc Vicenç escrita per un estudiós madrileny (4):

“La visita que el Rey Felipe IV hizo al principado de Cataluña en 1622, fue triste suceso para nuestro poeta, que a consecuencia de ella perdió la envidiable quietud de que gozaba, y por último la vida. Llegado el Rey a Barcelona, deseó, llevado de su afición a las letras conocer a los más señalados ingenios que ilustraban aquel país, y entre ellos al buen párroco de Vallfogona. Recibió éste orden de presentarse a S. M.; y lo verificó en una especie de audiencia académica, donde el monarca, rodeado de poetas castellanos y catalanes, le sujetó (dicen los biógrafos) a la más rigorosa prueba de sus talentos, habiendo dispuesto que todos los concurrentes le dirigiesen cuantas preguntas y cuestiones, serias y jocosas, les pudiese inspirar la más fina sutileza. Con la misma contestó a todos el doctor García (…) y el Rey quedó tan complacido y prendado de él, que le continuó sus favores, y al partir ordenó que se trasladase a Madrid, y allí se le presentase cuanto antes.

Recibió el Rey al doctor García con nuevas muestras de estimación; y desde luego le mandó concurrir á las reuniones poéticas de palacio. En la improvisación de comedias, frecuente en aquella academia de ingenios, sobresalía muy particularmente el ingenioso, fácil y agudo García. Los aplausos de que era objeto, y, sobre todo, las pruebas de aprecio que le prodigaba el joven monarca, le suscitaron envidiosos émulos que procuraron desconceptuarle, esparciendo papeles en que se le satirizaba y calificaba de ignorante coplero. La réplica que escribió a estos vejámenes irritó más a los libelistas; llegaba la encarnizada querella al mayor grado, cuando, noticioso el Rey, interpuso su autoridad manifestando muy expresamente su disgusto a los agresores; de los cuales algunos más señalados hubieron de reconciliarse aparentemente con el ofendido. Conociendo García lo mentido de aquellas amistades, combatido de recelos y alhagado con el recuerdo de su pacífica soledad, resolvió dejar la corte, y lo ejecutó secretamente, acompañado de su criado, dirigiéndose a Zaragoza, donde quiso descansar algunos días. Escribió a Lope los motivos de su determinación y la que había tomado de morir retirado y tranquilo en Vallfogona. Desgraciadamente, a los tres días de su estancia en Zaragoza, fueron (después de haber comido) atacados él y su fiel criado de un violentísimo cólico, acompañado de ardor y sed insoportables. El criado sucumbió; García pudo salvarse provocando el vómito. Las reticencias de sus primeros biógrafos son, acerca de este caso, bastante significativas; y a la verdad todos los indicios y antecedentes concurren a presentarle, como debido a un intento criminal.

Llegado a Vallfogona, los cuidados y auxilios médicos, el descanso y las condiciones de salubridad que allí le rodeaban, contribuyeron a restablecerle temporalmente. Vivió algunos meses ocupado en sus sagrados deberes. Pero habiéndose agravado su padecimiento con grave complicación, a primeros de agosto siguiente quiso prepararse para la muerte con ejemplo notable de piedad en un intervalo de mejoría que le proporcionaron los recursos médicos. Hizo escrutinio de sus papeles y entregó a las llamas la mayor parte de sus escritos. Cayó de nuevo en cama a los últimos de agosto, y rodeado de sus amigos, falleció el 6 de setiembre con la más ejemplar resignación, siendo de edad de solos cuarenta a cuarenta y tres años.”

Com a complement de la nota transcrita, a la biografia que escriviren els rectors de Banys i Pitalluga l’any 1700, encara es fa més èmfasi en les amenaces rebudes a Madrid i en els libels escampats contra Francesc Vicenç per alguns adversaris de les reunions poètiques de la Cort a qui el rei hauria recriminat. Segons la crònica, la fugida de Madrid s’hauria produït devers el mes de juny. La mort del criat a una fonda a Saragossa, va alertar el rector que s’hauria salvat d’una mort immediata, en purgar-se amb oli de ricí. Això no obstant, moriria tres mesos després. (5) Aquesta part de la biografia del rector es va donar per bona fins que, a partir de la Renaixença, en comptes d’un enverinament intencionat, s’apuntà que la causa de la mort del criat i de la seva malaltia podia ser un menjar en mal estat.

EL DESCOBRIMENT… MA NON TROPPO

La notícia referenciada al començament d’aquest article, va ocupar cridaners reportatges a les televisions espanyoles (6) i als diaris El Mundo, El País, La Razón, El Norte de Castilla, El Correo Español, ABC, Libertad Digital… Quina festassa d’espanyolitat es varen pegar! Provocava vergonya aliena llegir tants i tans de panegírics i hagiografies del “siglo de oro español” sense el més mínim pudor ni sentit del ridícul. Em recordava el divertit fragment dedicat, mireu les coses!, als filòlegs que exposa Erasme de Rotterdam (1466-1536) a L’elogi de la follia:

“Ai, els gramàtics! Estan d’allò més satisfets quan creuen descobrir en un pergamí una parauleta que la gent desconeix, o quan creuen desenterrar una inscripció mutilada, o un enllaç a una baula perduda. No cal ni parlar de quan fan ostentació d’unes poesies de mal gust, sobretot quan troben algú a qui agraden. Se senten posseïdors de la glòria i l’ànima de Virgili. En canvi, si un s’ha equivocat en el sentit d’un mot i, per atzar, un altre ho descobreix, per Hèrcules!, quina gran tragèdia i disputa, quantes i quantes invectives!”

L’espectacle contrastava amb el silenci de la premsa catalana. Ingenuament esperava que, a un moment o a l’altre, es desemmascararia aquell frau. Passaren els dies i les setmanes i ningú no va dir absolutament res. Me’n feia creus! No me’n sabia avenir! Com era possible? Vaig escampar la notícia, acompanyada de referències anteriors al poema en qüestió i només vaig rebre una resposta de Jordi Bilbeny. Han passat mesos i anys i encara ara ningú no ha desdit ni desfet el caràcter d’una troballa tan antiga, ja publicada i ben manyuclada. Passa d’hora d’aclarir les coses.

A una conferència que va fer a Palma, Harold Bloom va dir que a internet hi ha informació, però no hi ha saviesa. Avui internet és la biblioteca oberta més gran del món i una font d’erudicció que raja, cada dia amb més cabdal, sense aturar. Els cercadors han millorat la investigació i, tot i perdre moltíssimes hores de manera infrucuosa, permet aclarir històries amagades de manera deliberada. En el cas que ens ocupa, el gran descobriment no va resistir una mínima recerca i es va esvair en un alè. El poema en qüestió era conegut i ja s’havia analitzat feia mig segle per acreditats experts que havien descartat l’autoria de Quevedo. Fins i tot, Albert Rossich (Girona, 1952), ja havia analitzat i comparat les dues versions a La poesia eròtica del barroc (7) l’any 1987, més de vint anys abans de la tan celebrada notícia.

L’EUFÒRIA ES DESINFLA

De tot el rebombori del descobriment, allò que és indiscutible és la valentia agosarada de la jove investigadora i l’atreviment de l’editorial Libros del Silencio de publicar Francisco de Quevedo. Poesia inédita. Atribuciones del manuscrito de Évora.

La filòloga, amb només 28 anys, però més viva que una alatxa, explicava a les entrevistes que va acudir al manuscrit de la biblioteca d’Évora quan cercava material per a la seva tesi doctoral sobre el teatre del segle d’or espanyol. El manuscrit en qüestió, el codi CXIV/1-3, ja era conegut i motiu de referències i treballs anteriors d’Eugenio Asensio i, sobretot, de José Manuel Blecua (1913-2003), una autoritat acadèmica (Premi Sant Jordi 1983) i bon coneixedor del manuscrit abans de publicar l’obra completa de Quevedo l’any 1969.

La feinada de la filòloga va ser purgar els milers de fulls del codi. Va eliminar les falses atribucions a Quevedo de poemes d’altres autors (Bances Candamo, Cepeda y Guzmán, Juan de Salinas, Góngora, Figueroa, Lope de Vega) i, de la resta, va deixar només aquells que no apareixien a l’obra esmentada de Blecua. Aquí potser rau l’error principal, ja que si el recopilador de l’obra coneixia el codi i no havia volgut incorporar-hi aquells poemes, qualsevol atribució posterior havia de ser molt mesurada i raonada. Pablo Jauralde, un dels experts actuals sobre Quevedo, recomanà a la investigadora – tal com ella explica a una entrevista – que fos “cautelosa”, perquè les atribucions “siempre son muy discutibles”. Jauralde, en el pròleg del llibre, no s’està d’advertir-ho: “Cierto es que en algunos casos la valentía atribuidora de María Hernández es notable”.

ELS PLAGIS I LES PARÒDIES

El concepte d’autoria a la Castella dels segles XVI i XVII no tenia res a veure amb l’actual. En una època que no existien els drets d’autor, era molt habitual veure com els autors es plagiaven sense miraments. Se sap que Calderón de la Barca (1601-1681) va plagiar una obra de Carlos Alberto Cepeda y Guzmán (1640-1690), curiosament un dels autors a qui s’atribueix el sonet objecte d’aquest comentari.

Hi ha alguns casos de plagis demostrats de manera fefaent i indiscutible. És el cas del portuguès Francisco de Moraes que l’any 1567 publicà a nom seu Palmerín de Inglaterra, un llibre publicat a Toledo l’any 1528, amb un acròstic format per les inicials de les primeres quatre octaves del llibre, que deien: “Luis Hurtado, autor, al lector da saludos”. Clar que, per acabar d’embullar la cosa, el llibre no era altra cosa que una traducció castellana de l’anglès d’una altra obra que, alhora, era una versió de l’Amadís de Gaula. L’exemple demostra com la propietat intel·lectual no prové d’aquell temps.

A banda dels plagis intencionats dels mateixos autors, també era habitual de l’època atribuir falsament per part de tercers diverses autories d’una obra. En algun cas, eren errors intencionats dels editors que s’aprofitaven del nom d’alguns autors populars, morts feia poc, per vendre millor les obres d’altres autors poc coneguts. Fins i tot, hi havia falsificacions dels llibreters que manipulaven les caràtules dels llibres per promocionar-ne la venda. Finalment, hi havia adjudicacions errònies de lectors que confonien les obres. Tot plegat, conforma un món de confusions que també s’ha vist en el cas de les obres de William Shakespeare,(1564-1616), contemporani de Quevedo i de Francesc Vicenç.

EL SONET “INÈDIT”…

Descripción de la hermosura

Piojos cría el cabello más dorado,

lagañas hace el ojo más vistoso,

en la nariz del rostro más hermoso

el asqueroso moco está enredado.

La boca de clavel más encarnado

tal vez regüelda a hálito fatigoso,

y la mano más blanca es muy forzoso

que al culo de su dueño haya llegado.

El mejor papo de la dama mea

y dos dedos del culo vive y mora,

y cuando aquesta caga, es mierda pura.

Esto tiene la hermosa y más la fea,

veis aquí el muladar que os enamora,

cágome en el Amor y en su hermosura.

…I EL SONET CONEGUT (8)

En apreci d’estar enamorat

Sarna i polls cria lo cabell daurat,

lleganyes cria l’ull que és més cristós

i en lo nas del rostre més hermós

lo moc, que és verd i negre, està encollat.

Lo llavi del clavell més colorat

és pudent a vegades i asquerós

i la mà, hermosa i blanca, és molt fereós

que al cul de sa senyora hagi arribat.

D’aquest món, lo cony millor se’l veu pixar,

està a dos dits del cul, habita i mora,

del trassero polit ix merda pura

que a la bellesa fea sol deixar.

Est és lo muladar que us enamora?

Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!

LA INDAGACIÓ

Quin va ser primer dels dos sonets? Algun dels dos és original? Pertany a algun dels sis autors a qui, de moment, ja s’ha atribuït? La feina està servida. Sembla clar que la versió catalana, tal com afirma Rossich en el treball abans esmentat, prové d’una versió castellana, però això tampoc no exclouria del tot que l’autor no fos Francesc Vicenç, perquè en els seus combats orals amb poetes forasters, possiblement utilitzava el castellà.

D’altra banda, a la versió espanyola transcrita, això del moc “enredado” és extravagant i, la manca de la preposició a en el vers 10 també denota que, com a màxim, no passa de ser una transcripció. També resulta un contrasentit, en el cas del sonet castellà, el canvi de gènere que fa del personatge que es descriu, passant d’un home a una dona. Molt més coherent, en canvi, el sonet català que, a tot moment, es refereix a una senyora. Els títols també són diferents i, mentre el sonet castellà se’n riu de l’hermosura, el català ridiculitza l’amor.

En el curs de la recerca, he vist una altra dècima de Francesc Vicenç que, per la gran simil·litud amb el missatge del sonet, convida a la reflexió:

Quan veig la cara més bella

m’apar per moltes raons

capsa de destil·lacions

i me la imagino vella:

Dela boca més vermella

ix lo reumàtic gargall,

i la postura i lo tall

de gràcia més peregrina,

una pudenta letrina

porta encoberta davall. (9)

NOTES

(1) Vg. http://ca.wikisource.org/wiki/Protestaci%C3%B3_dels_rectors_dels_Banys_y_Pitalluga http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12583859723477162098435/index.htm

(2) Vg. arxius adjunts REVISTA i AUCA

(3) De l’enginy i capacitat de l’autor vg. http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=ms_vb185 “L’analisi del múltiple acròstic” de Màrius Serra. Molt interessant.

(4) Cayetano Alberto de la Barrera y Leirado (1815-1872), biògraf de Lope de Vega, va publicar un interessant Catálogo bibliográfico y biográfico del teatro antiguo español: desde sus orígenes hasta mediados del Siglo XVIII (Madrid, 1860). A l’extensa biografia de Francesc Vicenç diu: “Nada más sucio que algunos de sus versos; pero en todos ellos chispea el ingenio y resalta la agudeza; en sus obras festivas, García es un Góngora sin la mordacidad. La expresiva sencillez de la lengua catalana realza más la dulzura de algunas composiciones serias, amatorias y filosóficas, en corto número, que encierra el tomo de sus versos.”

(5) La presència a la Cort espanyola del rector, també va ser recollida per Fèlix Torres Amat (1772-1847), bisbe d’Astorga que l’any 1836 va escriure Mermorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. L’autor, del Llobregat, també va ser senador i apostà per reivindicar la llengua i la cultura catalanes.

(6) Podeu veure i escoltar María Hernández llegint el poema:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/television/filologa-catalana-descubre-poemas-ineditos-quevedo/746972/ (TVE, 16 d’abril de 2010) Penjat també a http://www.youtube.com/watch?v=7jHhSaFabTI

(7) Caplletra. Revista de filologia. Núm. 2 València, 1987. Podeu llegir l’article a: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12160545341252617432435/p0000007.htm#I_10

(8) El me va regalar imprès l’amic Biel Camps i Moranta l’any 1983 i el vaig aferrar al suro de la cuina de casa meva. Allà, encara ara, “habita i mora”.

(9) Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara de F. Vicenç Garcia (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987, edició a cura d’A. Massip i J.F. Massip)