Etziba Balutxo...

Al final del regnat d’Isabel II, es publicà Los Borbones en pelota, crítica mordaç a la regalada vida de la viciosa dinastia. L’any 2007 un acudit sobre la mateixa família va ser penalitzat amb el segrest de la revista El Jueves. El contrast certifica que la “democràcia parlamentària” de la restauració franquista no ha millorat les llibertats civils, ans el contrari.

El peu de la més puritana de les aquarel·les del llibre esmentat, diu: Pio nono agradecido a los dones de Isabel/ le da bula singularia para que pueda joder.

*   *   *

SEM era el pseudònim que feren servir el poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà pintor, Valeriano, per elaborar Los Borbones en pelota, un retrat de les orgies d’Isabel II, exponent de la hipòcritament ocultada addicció al sexe que defineix tan singular família. Malgrat els esforços d’eliminar-ne el record, el llibre es va salvar gràcies a un catàleg publicat als Estats Units que hauria posat en evidència la censura dels descendents de la protagonista. Els cercadors d’internet faciliten la instructiva visió de les 89 sucoses aquarel·les (1) que retraten, amb els rodolins corresponents, la vida dissoluta d’aquella reina, casada als 16 anys per força amb un cosí homosexual, zoofílic, voyeur i carregat de manies, del qual la seva dona arribaria a dir: ¿Qué puede esperarse de un hombre que la noche de bodas llevaba encima más encajes que yo?

Isabel II, a banda de nombrosos avortaments, va parir deu vegades de, com a mínim, sis relacions fructíferes. És sabut, i fins i tot reconegut oficiosament, que Alfons XII era fill del tinent d’enginyers valencià Enric Puigmoltó i Maians. Per això el poble anomenà l’infant el puigmolteño, atenent la gran semblança física a son pare. Òbviament, va desaparèixer gairebé tota la documentació dels arxius referida al militar, tot i que gaudia de títols nobiliaris i que vivia a la cort reial. L’Espanya jacobina no resistiria mai un rei amb un llinatge català que ni tan sols no sabria pronunciar.

Les bacanals organitzades a palau, segons les cròniques de l’època, gaudien de molta participació de nobles i de militars, però també de clergues. Entre aquests, Antoni Maria Claret, el mallorquí Francesc Valldemossa, professor de cant de la família, o Sor Patrocinio, una estafadora que al·legava tenir les nafres de Jesús als peus i a les mans per, així, recaptar almoines i enriquir-se. Finalment, en demostrar-se la farsa que acabà confessant, va ser condemnada.

La gran presència de religiosos corruptes a la cort espanyola va tenir un alt rendiment pràctic: el generós concordat que concedí Isabel II al Papa que supeditava drets civils a l’església catòlica i que condicionaria, i condiciona encara, la llibertat religiosa i el laicisme a tots els àmbits de la vida ciutadana, especialment el de l’educació. Pius IX, agraït, concedí a la reina la “Rosa d’Or”, una medalla pontifícia destinada a les persones distingides per la seva vida cristiana. Quan els cardenals italians explicaren al bisbe de Roma que no només no era cap model de vida cristiana, sinó que era reconeguda la intemperància i lascívia de la reina espanyola, el Papa pensant en els regals rebuts d’ella, amollà la famosa frase: E puttana, ma pia! Posteriorment es va destapar que aquell mateix dia, Isabel II havia regalat a Pius IX un Murillo, a plena consciència que era un quadre fals. D’haver-ho sabut, segurament aquell Papa no hauria instruït, a instància de la puta, però beata reina, un doble expedient per santificar Cristòfol Colom i Isabel de Castella per haver incorporat Amèrica a la fe cristiana. Segurament tampoc no hauria instat, per compensar el fracàs cantat d’ambdues canonitzacions rebutjades de pla per l’advocat del diable, la del pare Claret, confessor de la reina, protegit i possiblement amant del rei consort. Aquesta canonització sí que va quallar, per la mateixa via pietosa i dinerària que va seguir un segle més endavant el procés finançat (molt ben patrocinat) d’un altre sant: Josemaría Escrivá Albàs (que no, de cap manera, “de Balaguer”, en tot cas de Barbastro!).

Filla de la quarta esposa de Ferran VII, Isabel havia accedit al tron espanyol gràcies a la derogació de la masclista Llei Sàlica que excloïa les dones de poder regnar, tal com ara estableix la vigent constitució espanyola. Aquella disposició legal va ser la causa de les guerres carlines, amb un conflicte dinàstic mai no resolt pels borbons. La vida llicenciosa de la cort, la corrupció electoral (sempre guanyaren els partits que convocaven les eleccions), els obstacles contra la participació ciutadana, les absurdes guerres colonials i les contínues intervencions de la reina en política (fins al punt de postular-se com a presidenta del govern), l’arrossegaren a un descrèdit que, accentuat per la situació econòmica que va enfonsar la indústria naviliera mallorquina, desembocà en la revolució de 1868, la Gloriosa, iniciada a Cadis, amb l’adhesió immediata de Barcelona i de tots els territoris catalans que feren inútil la resistència monàrquica. La reina, destronada, va refugiar-se a París.

Vuit anys abans, el setembre de 1860, amb motiu de la seva visita a Palma, Isabel II havia inaugurat la “plaça de la Reina” allà on fins aleshores hi havia el convent i l’església de Sant Francesc de Paula. Enmig de la nova plaça, mirant cap al passeig del Born, el novembre de 1863 s’instal·là un majestuós monument que, tanmateix, no va durar cinc anys, perquè dia 1 d’octubre de 1868, arran de la Gloriosa, els republicans procediren a decapitar i destruir l’escultura de la infausta reina i substituir la placa amb el seu el nom pel de “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge (2) va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

El cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. De la resta del monument, una petita part va ser venuda per decorar un panteó del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que l’acompanyaven, es varen fer les sumptuoses escales de marbre del Teatre Principal que donaven accés al pati de butaques. Misteriosament, la luxosa escala amb les dues làmpades laterals corresponents varen desaparèixer durant la reforma del teatre, entre l’any 2005 i 2007 (3). Ateses les irregularitats detectades, posteriorment es va iniciar una investigació fins que, hores d’ara, no s’hagi esbrinat la destinació d’aquella part espoliada de l’antic monument. La recerca, de moment, no ha obtingut l’èxit desitjat, però una persona em va dir crípticament que aquell marbre “era monàrquic i potser qualque dia el tornarem a veure”.

Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover ens torna a recordar la reina destronada. Dit encara millor: “la reina” va destronar “la llibertat”. L’Associació de Memòria Històrica, ARCA i d’altres entitats culturals, davant de la desídia dels partits polítics i molt més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de la gent conscient i condreta, tal com ho feia, fins fa no res, el monument als Jinetes de Alcalá o com fa, encara ara, el monòlit feixista de la Feixina, gràcies a la negligència o la complicitat de totes, absolutament totes, les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979.

Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la puta pietosa borbona que només ens generà misèria i dolor, disposi de nou, a partir del franquisme, d’una plaça emblemàtica (4). Sembla mentida que ningú no apel·li a la dignitat i miri d’inquietar els polítics de saló, amb els seus corresponents bufons il·lustrats, vertaders responsables de mantenir l’endemesa d’haver bescanviat de nou “la llibertat” per “la reina” que el poble va decapitar.

(1) http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Los_Borbones_en_pelota

(2) Vg. en arxius adjunts tres il·lustracions. La primera, de quan s’aixecà el monument i les altres dues del moment de la demolició.

(3) Sobre aquesta sospitosa desaparició, vaig rebre notícies de Joan Arrom, l’honest director i gestor del teatre que, abans de doblegar-se als atacs dels adversaris i a les pressions polítiques “dels seus”, dimití dignament el càrrec.

(4) Fa tanta de nosa o més que La Rambla profanada amb el complement d’uns ducs, d’uns cucs o d’uns rucs!