Avi Pep

Durant una pila d’anys, ens han anat inculcant que si volem ser algú, si volem ser importants i volem ser ben considerats pels altres, hem de “figurar”, hem d’aconseguir no nomes que parlin de nosaltres, si no ser el mirall on els altres es puguin reflectir. I es clar, al final som milions de personetes que desitgem el mateix, ser visibles, ser importants.

Avui llegia que el lloguer de la moda de luxe es dispara, i posaven com a exemple una coneguda persona del nostre país, que per una vetllada concreta, va portar un vestit d’un reconegut dissenyador que costava quasi dos mil euros, però com que el va llogar, el va poder portar un dia per menys de tres-cents euros.

A veure, tot i que ja fa un cert temps que vaig plegar, tota la meva vida professional la vaig passar vinculat al mon financer, al costat de les famílies, els emprenedors i les empreses, i comercialment entenc totes les opcions legals que es poden desenvolupar per aconseguir el màxim exponent empresarial, fer beneficis.

Dit això, i llegint la pregunta que es feia a l’article del luxe, “perquè gastar un munt de diners en un look de festa que segurament no tornes a posar-te? al cap i a la fi del que es tracta es de que aristòcrates, artistes i altres persones amb presencia televisiva, volen i puguin lluir tendència i models diferents en les seves cites més importants, i no ens enganyem això també es trasllada a la resta de mortals.

Això de llogar peces de roba per un temps limitat, com tantes altres idees empresarials, va néixer ara fa una dècada als EUA, i després de passar pel Regne Unit, va acabar saltant al nostre país. La gent te ganes d’anar a esdeveniments, això es el que ens han inculcat com a important, anar de festa, com deia tenim ganes d’anar a esdeveniments diversos, i això significa comprar molta roba perquè el fet de penjar-ho a les xarxes, implica que si no volem fer el ridícul, no podem repetir look.

Entenc la vessant empresarial d’aquesta idea, entenc que es tracta de continuar fent rodar, i valgui la redundància, la roda del consumisme en un entorn capitalista, i reconec que hi ha gent que te un cap ben despert a l’hora de trobar nous nínxols de mercat, el que no entenc es tota aquesta veneració que com a societat acabem assumint del que es important a les nostres vides, encara que sigui d’una falsa importància, segur que no som capaços de distingir quines coses son realment importants per a nosaltres i el nostre entorn més proper, sigui nomes familiar o fins i tot social? Imatge de livingframes a pixabay.