Avi Pep

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.