L'Aleix a ca la Toca

El passat dia 3 d’octubre, convocats pel pastor d’Olost, Josep Salvans, el Cuca, vaig ser a la mobilització per reclamar el dret de pas en el tram del camí ramader de Vic a Berga, al pas per Olost, en el punt que el càmping d’Olost hi té muntada una tanca que impedeix la continuïtat del camí. Des de fa una colla d’anys, el tema està damunt la taula i ha portat tensions, incomunicacions, desqualificacions, menyspreus i actituds impròpies. Ha fet córrer força tinta, ha mostrat el tarannà de cadascú i ha portat una mica més de carbó a la vida política local i comarcal. Ha fet aparèixer la hipocresia, la incomprensió. Ha donat mostres de solidaritat, de compromís i de coneixement, d’aposta pel present pensant en el futur, d’estima pel país. Tot plegat, però, no ha resolt el problema. El camí continua tallat, l’agressivitat de part del càmping ben viva i la manca d’autoritat des de l’ajuntament d’Olost ben present -autoritat que no és sinònim de mà dura i d’ordenoymando, sinó ben al contrari, de capacitat de diàleg, d’entesa i de gestió dels temes locals en benefici col·lectiu.

(Continua)
I és aquí on vull remarcar el meu reconeixement, respecte i compromís amb el Cuca. Ell, com tots, té coses bones, d’altres de no tan i potser alguna de dolenta. Com tots, estem d’acord en part, en desacord en altra part i en discussió en una altra. I com tots, sense excepció, amb el Cuca es pot coincidir en la manera de veure la vida i d’interpretar-la o no. Ni més ni menys que com ens passa a tots amb tothom.
Però si una cosa no es pot negar – o jo no li puc negar- és el seu compromís amb el poble, amb la comarca, amb el país i amb la gent que ho estima, tot això. El Cuca, com a professional, pastor, defensa els seus interessos, com fan els mestres, els empresaris turístics, els d’indústries tèxtils o agroalimentàries, els comerciants, els músics o qui sigui. Però també, i amb la mateixa fermesa, el patrimoni col·lectiu, allò que no es compra -o no s’hauria de poder comprar!-, allò que es comparteix i que ens enriqueix com a persones.
La defensa dels camins ramaders, en una societat que silencia el món rural quan no en pot treure un rendiment immediat i que no té cura del patrimoni col·lectiu si no en treu un rendiment tangible, és feina dels pastors, però també de la gent que vivim al món rural i hauria de ser-ho per als qui no hi viuen i, encara més, per als qui governen, sigui a la Generalitat, a la Diputació, al Consell Comarcal de torn, a la Mancomunitat o Consorci que sigui i, òbviament, al municipi.
La trajectòria del Cuca, impulsant el Grup de Treball de Transhumància de Solc, junt al Jep i al Jordi, col·laborant en múltiples iniciatives culturals a Olost i al Lluçanès, portant el sentit d’aquest indret arreu del món, o mantenint amb orgull, dignitat i alegria -i alguna pena i enrabiada també- la feina honorable de pastor, ens fa sentir vius i ens engresca. Ens fa sentir importants en saber-nos amics de la seva rialla, de la lluentor dels seus ulls, de la seva retòrica a voltes raonada, a voltes impulsiva. D’aquella aguda bonhomia. D’aquella olor de ramat, que tan remarca la Queta per disculpar-lo; d’aquella malfiança personal i tants cops encertada; d’aquella raresa inherent a ser pastor i a voler conèixer els racons més inversemblants del planeta.
Moltes bestieses s’han escrit en fòrums anònims. Moltes mentides.  Molts silencis ens han eixordat davant de vés a saber quines històries. Massa soroll de passadissos. Massa poca alçada davant la realitat. Avui, el Cuca, pot mostrar satisfet i amb senzillesa, la imatge que s’ha volgut amagada. El camí ramader de Vic a Berga, passa per Olost i ho fa per on hi ha el càmping. Ja ho sabíem, els uns i els altres. La solució, l’entesa és més a prop. Ningú ha de guanyar particularment. És el moment que guanyi Olost, el Lluçanès, el país i la gent. Els camins ramaders són de tots i tots tenim dret de pas.
Enhorabona i gràcies, Cuca!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!