L'Aleix a ca la Toca

Un cop més, l’Infern ens obrí la porta i ens acostà al cel, a la mar, a la humanitat. Va ser un vespre apretat. Baixàrem de Prats de Lluçanès a Massalfassar, i ja de nit, vam reprendre la ruta i ens atansàrem a Xàbia. A casa del Pep Bas. Ens esperava una nit inimaginable. Un sopar de peix en mans de Tolo, el cuiner, exquisit. I un assaig de la Romàntica Alternativa del Saladar, amb molt i molt grau, que agombolà l’anada al llit i una nit de somnis.
L’acollida del Pep ens inicià en un camí que, amb el pas dels anys, no ha fet més que créixer, fer-se més i més ample, més i més sentit, més i més compartit, en una xarxa cada cop més ferma i més sabuda. Han estat moments i vetllades impossibles d’oblidar, impossibles de comparar, viscudes de cap a cap. Em vénen al cap tantes imatges, tants instants… Al Solc, al Lluçanès. Al ras de Massalfassar. Vora mar en nit de lluna plena d’agost, a la Marina. Moments únics, com el dur viatge i concert, l’any 1998, al pavelló de Prats, tancant amb amistat i ofici la nit del premi nacional de cultura de Solc. O pels carrers de Prats, volgut regal del Pep i tota la RAS, per festejar la complicitat. Un sopar a l’Estudi de Lluçà -on el Pep em recordà les meves “habilitats” sonadores. O la meravellosa cloenda del quinzè aniversari de Solc, amb Urbàlia Rurana, a la plaça d’Oristà, mudats i de colors, després d’una jornada extraordinària. Al Lluçanès, encara, recordo la descoberta de l’esperit tot fent aiguardent a Cal Vilardell, o a Sagàs, en una celebració de Caramella.

(Segueix)
Recordo les panses, els aiguardents, les mistel·les o el moscatell. Recordo les coques del forn morú de casa del Pep o els melons de l’hort…
I les seves mans, i la seva veu, i la seva mirada i uns braços acollidors i una proximitat que només arriba quan algú la té en essència.
No tinc el més mínim dubte que en aquella anada a casa del Pep, a Xàbia, on se’ns destapà el secret, la meravella, de la mà del Toni, del Vicent o de l’Oriol, un autèntic privilegi que, com les coses de veritat, es fan més gran amb el temps, es van somoure els fonaments i esclataren els vincles.
La personalitat del Pep Bas, la seva voluntat permanent de fer-te saber les coses, les seves raons, els seus arguments…, i també la ràbia front la bestiesa, la manca de raó, la pèrdua d’identitat. I també, l’estimació a la terra, a la vida amb l’arrel activa, tot i les mil-i-una mostres de menyspreu al país, un país que s’estimava complet, veritable, senzill, afable. Com ell i la relació enganxadissa que facilitava.
De la seva mà, mestra i companya, vaig descobrir el pregon secret de la destil·lació, amb els seus alambins, amunt i avall, amb la seva passió i precisió, amb els seus ulls menuts i aguts amb què mirava transparent l’esperit que passava de la putrefacció a la liquació immaculada, després d’haver-se fet fonedís en el trànsit total.
Amb ell i la resta d’amics de la RAS hem conegut les calmes al so dels vents, i les ironies gruixudes pel cant; hem bastit encontres i retrobaments; he ballat -sí, he ballat!- endut, com diu la Núria Cuadrada, per l’ànima que no et pot deixar d’acompanyar en els passos de la dansa quan sona la RAS.
El Saladar de Xàbia, imatge feta del Pep i de la RAS, ens ha omplert de brises, marineres i espirituoses. Ens ha il·lusionat i ens ha fet créixer. I aquests dies ens ha fet plorar, omplint de llàgrimes l’ànima. De ràbia, sí, de dolor, també, i d’un pregon enyor de tu, Pep, amic, que ja mai res ni ningú ens farà oblidar.

Foto: A Oristà, el 29 de juliol del 2007. Teresa Parareda

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!