Va d'educació

El tema dels deures ha generat i genera força debat entre docents i famílies. Per una banda, hi ha docents que pensen que com més deures posem al nostre alumnat més i millor aprendran, ja que podran aplicar coneixements tractats a la classe, ampliar-los o acabar aquells exercicis iniciats a l’aula. Pensen també que els deures els ajudaran a tenir el “nivell” o fins i tot millorar-lo. També moltes famílies tenen la preconcepció que els deures són un indicador d’excel·lència d’una escola (com més deures, millor és l’escola) perquè mostra que es “treballa” i s’exigeix “nivell” dins i fora de l’aula.

A l’altre extrem, hi ha qui opina que no hauríem de posar mai deures perquè els nois i noies ja passen prou temps a l’institut i que han de poder disposar de temps lliure per a fer altres activitats que també els enriqueixi. Això és així en una part dels joves, però en una societat amb tantes desigualtats socials com la nostra, no tots els joves tenen la possibilitat de fer activitats extraescolars i passen les tardes davant de les pantalles dels mòbils o passejant pels carrers i parcs.

Per algunes famílies és important que hi hagi deures o es demanin hàbits de treball a casa perquè els dona arguments per lluitar contra l’addicció a les pantalles o els ajuda a posar límits quan els seus fills i filles només volen sortir al carrer perquè podran dir «no pots sortir si no fas les tasques de l’institut».

Com a docent, m’agrada que l’alumnat tingui tasques concretes i assumibles per a fer a casa perquè els ajuda a assumir responsabilitats, a organitzar-se el temps i adquirir petits hàbits d’estudi (mirar l’agenda, organitzar-se per portar-les el dia acordat). Però com a mare, m’angoixa haver d’ajudar cada dia el meu fill a fer deures. M’angoixa que a cada classe es posin deures pràcticament d’un dia per l’altre i que els adults hàgim d’acompanyar i fer de mestres dels nostres fills per a fer-los. També em sorprèn que mentre el meu fill sempre té un munt de deures per a fer, altres famílies de la classe comenten tot el contrari. I això com és possible? És un tema que no tinc del tot no aclarit, però hi ha diverses explicacions obertes, algunes es relacionen amb la persona (o el meu fill) i d’altres amb el sistema.

I l’organització del sistema educatiu és el punt que m’agradaria aprofundir. I és que bona part dels nens i nenes del nostre país arriben cada dia amb una pila de deures de l’institut perquè han tingut sis matèries diferents, impartides per sis professors diferents i en un horari massa atapeït. A més, cal tenir en compte que cada matèria té menys d’una hora de classe i que aquesta no s’aprofita sencera perquè el professorat també ha de fer canvis d’aula (i és impossible arribar a l’hora exacta a la classe següent) i perquè sempre calen uns quants minuts més per aconseguir l’atenció de l’alumnat i situar el tema d’estudi. Per això, em puc imaginar fàcilment que cada matèria potser només assoleix fer uns 40-45 minuts de classe efectiva i en aquesta situació, per aconseguir avançar temari, l’única opció és posar deures i exigir un treball a casa.

A l’institut on treballo, com també fan molts altres centres amb enfocament globalitzat, el que realment ha ajudat a reduir la càrrega de treball a casa ha estat una organització de les classes gràcies al tractament integrat d’algunes matèries. Això ho fem possible organitzant un horari per l’alumnat amb matèries globalitzades en àmbits, com Llengües, TecnoMat, Medi, STEAM o SocArt. Aquesta estructura permet reduir el nombre de docents que passen per un mateix curs i permet augmentar el nombre d’hores que un docent està amb un grup d’alumnes. A més, aquesta organització afavoreix un treball a l’aula més profund, permet disposar de més temps per introduir continguts i fer activitats d’aprenentatge a l’aula, tenir en compte el cicle d’aprenentatge, regular dificultats o personalitzar millor i sobretot, permet un millor coneixement i acompanyament de l’alumnat. I sí, també hi haurà deures, però ben segur que seran menys quantitat que en una organització horària tradicional perquè tenim prou temps a l’aula per començar i acabar les activitats.

Tot i que en el nostre centre encara ens falta trobar més espais per compartir la qüestió dels deures, en alguns nivells ja hem acordat que cada matèria procurarà posar-ne cada setmana per afavorir rutines de treball i hàbits d’estudi a casa. La idea és que l’alumnat tingui suficients dies per fer-los (fet que implica aprendre a organitzar-se el temps i assumir responsabilitats) i que pugui fer-los amb autonomia (fet que implica que els deures siguin tasques que s’hagin treballat prèviament a la classe, que no siguin complexes o que vagin acompanyades de material de suport per realitzar-les). Posar deures des d’aquesta perspectiva és aprofitar una oportunitat per transmetre exigència a l’alumnat i famílies i afavorir hàbits de treball a casa. A més a més, aquells nois i noies que assisteixen als tallers d’estudi de l’institut o dels espais joves, si tenen tasques per a fer a casa, podran aprofitar millor aquest recurs d’acompanyament en l’estudi fora de l’horari lectiu.

Els deures no s’haurien de posar mai per avançar matèria ni per aconseguir acabar el temari del curs (que pràcticament tampoc acaba mai ningú). Els deures s’haurien de posar amb l’objectiu de promoure hàbits de treball, d’organització i millora de l’autonomia i la responsabilitat. Les famílies no hem de ser «esclaves» dels deures i no hauríem d’assumir la tasca d’ensenyar a casa allò que no s’ha entès a l’escola si no hem d’aprofitar els deures perquè els nostres fills i filles aprenguin a organitzar-se el temps i a ser més responsables. I sobretot en l’època actual, els deures també han de ser un bon argument que ens ajudin a posar límits i regular (i reduir) l’ús dels mòbils o pantalles a favor de la priorització de la seva formació i aprenentatge.