Va d'educació

Era l’estiu del 2011 que per primera vegada anàvem amb el Programa Vacances en Família a un Alberg de Joventut. Compartir espais amb altres famílies és enriquidor per observar altres dinàmiques familiars i aprendre’n de l’experiència. Recordo especialment el moment dels àpats perquè el menjador era tot un mostrari de petits conflictes familiars i sobretot, de «rondinades» de nens i nenes cansats que es podien queixar del menjar o del germà/na que suposadament els «molestava». I això em feia aixecar els ànims perquè podia comprovar que no només nosaltres teníem aquests moments quotidians d’estrès. Vam tenir la sort de repetir durant diversos anys i era un estiu del 2014, que vam comprovar que el menjador ja no se sentien nens i nenes queixosos sinó sons de tota mena que provenien de tauletes i mòbils molt ben disposats damunt la taula que mostraven dibuixos animats per entretenir a les criatures durant l’àpat. En aquell moment em vaig adonar de la magnitud de la tragèdia: els adults havíem après que les pantalles «amansen» les criatures.

I des d’aquell dia, vaig comprovar com aquesta pràctica començava a estendre’s com una taca d’oli. Vaig començar a fixar-me en la gran quantitat de nens i nenes petits (i no tan petits) que tenien un mòbil a la mà per evitar que ploressin, cridessin o interferissin en les converses dels adults. Educar els fills i filles és una tasca certament esgotadora, però si els donem el mòbil o la tauleta per evitar conflictes, estem perdent oportunitats úniques de fer-ho.

A través dels meus fills també he pogut experimentar com, els nens i nenes tenen el seu el primer mòbil a una edat cada vegada més primerenca, fet que també ho confirmen tota mena d’experts. Quan el meu fill gran feia sisè, només un nen de la classe tenia mòbil. Quan el meu fill mitjà va fer sisè, ja eren cinc els que en tenien. I no sé quina estadística m’espera quan el meu fill petit arribi a sisè, però puc intuir que la cosa no millorarà gaire. Però el canvi més important, es dona en el pas de sisè a primer d’ESO, ja que pràcticament tots els nens i nenes ja en tenen el seu primer mòbil. I són molt poques famílies les que, com la nostra, decidim esperar fins als catorze anys, que per alguns experts sembla una edat més apropiada.

I aquesta espera dels 12 fins als 14 anys ha estat molt llarga. I molt dura. I hem hagut de perseverar i de dubtar molt perquè hi ha molta pressió social per tenir el mòbil. El nostre fill gran ens demanava el mòbil cada dia, a cada moment i aportava milions d’arguments per aconseguir-lo. I parlàvem i contraargumentàvem i discutíem molt i molt. Ens feia dubtar sovint i no podíem evitar preguntar-nos constantment si ho estàvem fent bé, si no el perjudicaríem amb les seves relacions socials, si quedaria al marge de moltes coses importants que acabarien passant a través del mòbil. Però vam persistir i ara amb la distància, pensem que va valdre la pena, perquè durant les converses vam exposar arguments i vam anar cedint en petites coses per trobar maneres d’estar connectat amb els companys/es sense tenir un mòbil i per finalment, acabar tenint, en primer lloc, una targeta i uns mesos després, un mòbil «vell».

No va ser fàcil fer aquest procés. Moltes famílies compren un primer mòbil molt bo als seus fills i l’hi faciliten sense cap mena de limitació ni sistema de control parental instal·lat. No era fàcil explicar a un adolescent que aquesta no era una bona opció per a nosaltres i sobretot per ell. No era fàcil explicar que entenem l’educació d’una altra manera i que, des de l’amor i l’estima, pensàvem que aquesta era la millor opció.

Cal dir, que la pressió social també arribava de l’institut perquè sovint el professorat demanava «treure els mòbils» per fer alguna activitat de la classe. De fet, he de confessar que jo, quan havia impartit classes a batxillerat, també ho havia fet. Sovint es parlava de l’ús educatiu o pedagògic dels mòbils a les aules, però a la pràctica aquest ús -sobretot fa uns anys- es demanava per suplir una mancança bàsica del sistema educatiu públic. I és que molts centres públics -com a mínim el dels meus fills fins al curs 2022-2023- encara no estaven ben equipats amb una xarxa de wifi i no tenien ordinadors en préstec pels estudiants. Per tant, la solució passava per demanar el consum de dades del mòbil de l’alumnat per fer una tasca que s’hauria de fer amb un material proveït pel centre. Això genera grans contradiccions: com és possible que el professorat demani consumir dades dels mòbils si els experts en addiccions i pantalles demanen a les famílies limitar les dades del seu fill/a? Com es pot demanar a tot l’alumnat de dotze anys que porti el mòbil a la classe de 1^r d’ESO per fer una activitat si molts experts recomanen que fins als setze anys no el tinguin? Demanar el mòbil per a fer Kahoots és fer un ús pedagògic d’aquesta eina?

I és tot un altre tema explicar allò que acaba passant amb el mòbil fora de les aules, especialment durant el pati. Recordo un dia del curs 2017-2018 que em tocava vigilància de pati a l’institut on treballava llavors. La veritat és que aquell pati era una bassa d’oli perquè mai hi havia conflictes. Sempre uns nens (els mateixos) passaven l’estona jugant a ultimate o futbol mentre que uns altres, restaven asseguts amb el mòbil. Un dia em vaig preguntar quants alumnes tenien el mòbil a la mà i vaig comptabilitzar fins a 70 persones. Moltes estaven soles amb el mòbil i d’altres en grup perquè jugaven a jocs en línia entre ells. En aquell moment també em vaig alertar: quantes coses deixaven de passar als patis de l’institut si els joves tenien a la mà aquells dispositius.

D’això ja fa una bona colla d’anys. Així que el tema del mòbil no és un tema nou, el problema és que tots plegats hem mirat cap a una altra banda durant massa temps.

El curs següent vaig tenir la sort de formar part d’un equip que havia de crear un nou centre de secundària. Una de les coses que vam tenir clar des del primer moment és que seríem un centre lliure de mòbils, que no és el mateix que ser un centre que els prohibeix. Només amb aquest missatge ja estem comunicant una idea: els mòbils els hem d’utilitzar correctament i això no s’aprèn prohibint-los sinó regulant el seu ús. Els mòbils són una eina fantàstica per a moltes coses, però a l’institut no els necessitem (perquè ja tenim els ordinadors i la xarxa wifi) i, per tant, no cal portar-los. I així ho recomanem a les famílies. Tanmateix, també aclarim que si alguna família necessita que el seu fill el porti pel motiu que sigui, ho pot fer amb la condició que el mòbil no pot sortir de la motxilla. I normalment, la major part de l’alumnat ho compleix i no tenim gaires problemes relacionats amb aquest tema. A més a més, abans de començar l’ESO (sigui a les portes obertes o a les reunions informatives) expliquem a les famílies que no cal que avancin la compra del mòbil per a venir a l’institut. Això ens ha permès detectar que en els darrers anys hi ha un nombre més gran d’alumnat de primer que no té mòbil. No utilitzar el mòbil a l’aula ens redueix moltes possibles problemàtiques: trencament de mòbils o pèrdues (i l’aparició de conflictes deguts això), la realització de fotografies a companys/es o professorat sense permís (que poden acabar convertint-se amb mems i sobretot, té un impacte molt positiu: l’alumnat parla, juga i se socialitza amb la resta de companys i companyes durant les estones de pati.

Però en el curs passat va saltar una nova alarma. En el marc d’un projecte sobre els mòbils, vam fer una petita diagnosi sobre el seu l’ús entre l’alumnat de segon d’ESO. Vam demanar de comprovar, a través de l’opció «benestar digital», el temps d’ús d’aquests aparells. Ens imaginàvem obtenir unes dades preocupants, però vam obtenir unes dades encara més que preocupants. En alguns alumnes vam detectar consums de més de 10 hores en un dia festiu centrats en continguts d’Instagram i TikTok, diversos alumnes a les 8 h del matí ja portaven 2 i 3 hores de consum de pantalles (havien anat a dormir ben tard a causa del mòbil) i d’altres, van arribar a comptabilitzar més de 24 h d’ús del Whatsapp durant tota una setmana!

Això ja no és només preocupant, és realment un perill per a la salut i pel futur dels nostres joves. La diagnosi va ser motiu de conversa amb l’alumnat i d’adonar-nos de la importància d’aprendre a regular el seu ús. Com a mesura per contribuir a conscienciar sobre aquesta qüestió, enguany a l’agenda escolar facilitada a tot l’alumnat hem incorporat una pàgina titulada «12 coses per desconnectar dels mòbils» que també hem analitzat des de les tutories i a les entrevistes i reunions amb les famílies.

Aquest inici de curs, els centres educatius hem estat força presents als mitjans de comunicació amb el debat sobre la prohibició dels mòbils. Hi ha veus de docents i famílies que expressen la necessitat de prohibir els mòbils als centres i n’hi ha que són partidàries de no fer-ho per posar la mirada en educar en el seu bon ús. La meva opinió, com he explicat en aquestes línies, es trobaria enmig d’aquestes dues visions: els centres han de ser lliures de mòbils (no cal prohibir-los perquè podem explicar-ne bé els motius) i penso que és imprescindible que el professorat donem eines de reflexió per regular el temps d’ús dels dispositius mòbils, per fer un bon ús de les xarxes socials i acompanyar a les famílies en aquesta qüestió facilitant eines i informació. I sobretot, i això ja ens costa més, també hauríem de predicar més amb l’exemple amb els nostres fills i filles i amb el nostre alumnat. Hem de fer un exercici d’autocrítica amb el propi ús del mòbil i intentar millorar hàbits en el nostre dia a dia perquè ben segur que tots i totes tenim coses a millorar per desconnectar més de les pantalles.