Va d'educació

Quan anava a l’escola, no era gens conscient que la societat just es despertava d’un malson de dictadura que havia durat massa temps. Vaig néixer el desembre del 1978, pocs dies després que s’aprovés la Constitució, un fet que els meus pares sempre em recordaven i que jo encara no sabia ben bé per què. La meva escola, com tantíssimes escoles de Catalunya, era molt lluitadora perquè va néixer en ple franquisme com a alternativa a la «escuela nacional». Va apostar per l’ensenyament en català i va fer una bona feina per recuperar les festes i tradicions que havien estat prohibides durant aquells anys tan foscos que jo mai vaig viure. Tampoc llavors era gens conscient de la increïble tasca que estaven fent.

Quan era petita, el temps a l’escola em passava molt a poc a poc. Recordo que els dies se’m feien molt llargs, les setmanes encara més i acabar un curs era tota una eternitat. No era perquè fos avorrida, sinó perquè segurament llavors la vida anava més lenta perquè no teníem tanta pressa, no teníem tants estímuls ni tants compromisos o activitats fora de l’escola. L’arribada de dates assenyalades en què celebràvem festes i tradicions era un ritual que m’encantava i podia constatar que el temps acabava passat setmana rere setmana, celebració rere celebració, curs rere curs. Diuen que aquestes «rutines» són importants pels infants perquè ajuden a marcar el pas del temps i els donen seguretat, però n’estic segura que també ho són pels joves i adults.

I la Festa de Carnestoltes que celebràvem a la meva escola era una de les més especials. Començava amb l’escenificació de l’arribada del Rei Carnestoltes (que era preciosa) i el seu discurs. Continuava amb la setmana de la disbauxa plena de consignes donades pel Rei -que acabava presidint el vestíbul de l’escola durant uns dies- i una rua de disfresses ben originals que havíem fet nosaltres a la classe. La festa finalitzava amb l’escenificació del judici final del Rei pel caos creat, la lectura del seu testament (que animava a gaudir de la vida) i finalment, la seva crema. Era una celebració que donava entrada a la Quaresma amb el Dimecres de Cendra, l’enterrament de la sardina i l’arribada de la Vella Quaresma que esdevenia la nova protagonista del vestíbul de l’escola amb les seves set cames que n’arrencàvem una cada setmana fins a l’arribada de les vacances (la fi de la Quaresma).

I aquestes dates i festivitats, que s’anirien repetint any rere any marcant el pas del temps, ens recordaven que a cada curs ja érem una mica més grans.

En aquells anys vuitanta, tampoc era gens conscient que pocs anys abans s’havien prohibit tantíssimes festes i tradicions a la societat i, evidentment, també a les escoles. També desconeixia que aquell esforç que feien els centres per recuperar la cultura popular catalana no era envà, sinó que serviria per retornar-les a la societat. Penso amb les celebracions com el Tió, el Carnestoltes o Sant Jordi.

Però un cop aquestes festes han estat recuperades per la societat i són celebrades arreu (places i carrers, esplais i caus, etc.) té sentit que els centres educatius continuem dedicant temps, esforç i energia en organitzar-les de la mateixa manera? Hem de continuar reproduint tot allò que ja té un «espai» a la societat? I com ho fem per acollir la diversitat religiosa o cultural en les nostres celebracions? El professorat sempre ens queixem que «no tenim temps de…», «que ens falta temps per…», «que si tinguéssim més temps, podríem fer…».

A l’institut on treballo, tal com han fet altres centres, vam reflexionar sobre quines festes celebrar en el nostre calendari. No va ser fàcil perquè les vivències viscudes com a docents, ens portaven inicialment a reproduir les mateixes festes i tradicions que havíem viscut. Tot i que això també ens plantejava alguns interrogants, com per exemple: havíem de celebrar una cantada de nadales si una part important del nostre alumnat forma part d’una altra religió? Havíem de celebrar festes noves com Halloween? Tenia sentit organitzar Carnestoltes si l’alumnat ja el pot celebrar a qualsevol racó de la ciutat durant tot el cap de setmana? Si deixem de celebrar alguna cosa, estem perjudicant aquell alumnat que potser només tindrà l’oportunitat de fer-ho a l’institut? Com fem compatible el fet de transmetre les tradicions catalanes que tenen un rerefons religiós amb un alumnat multicultural i d’altres religions?

No és fàcil trobar respostes a aquestes preguntes perquè no hi ha una resposta correcta. Per això vam decidir escollir dates, festes i tradicions sota dos criteris: que ens ajudessin a fer visibles aquells valors que pensem que són rellevants per a construir una societat millor i, en segon lloc, que també esdevinguessin dates assenyalades que ens permetessin per marcar el pas del temps.

Amb aquestes premisses hem organitzat la Festa de la tardor (o Castanyada) que promou les sortides al medi natural proper (el Rodal de Sabadell). La Festa d’hivern que inclou la cloenda del projecte transversal abans de les vacances del primer trimestre. La celebració de dates assenyalades (com el 25N, el DENIP o el 8M) amb activitats especials a l’hora de pati i a les tutories durant aquelles setmanes per promoure la cultura de pau i la no discriminació per motius de gènere. La Festa de l’art de carrer (Carnestoltes) que promou l’art i l’autogestió de l’alumnat. I la Festa de Sant Jordi que inclou una sortida de tots els grups a una llibreria on es compren i regalen un llibre de segona mà a un company/a tenint en compte els seus gustos i interessos.

Una de les celebracions que més debat ens ha portat ha estat la Festa de l’Art de Carrer, que és una transformació de la festa de Carnestoltes i té com a objectiu promoure l’autogestió de l’alumnat per organitzar activitats i tallers amb un esperit artístic i reivindicatiu. Vam decidir transformar aquesta festa perquè sovint quan els centres de secundària celebren Carnestoltes -reservant una franja del divendres per a disfressar-se i fer actuacions- no tothom hi participa i sovint es reprodueixen molts estereotips que poden perpetuar la discriminació per raons de gènere, d’origen o de color de pell i que, precisament, són aquells que durant el curs intentem transformar. A vegades es diu «per un dia, no passa res», però realment no passa res si hi ha disfresses de nazis, jihadistes, etarres o de militars? De prostitutes o d’infermeres sexualitzades? De persona africana vestida amb un tros de roba i un os el cap? Realment no passa res que en poques hores es desmunti el treball de tot un curs sobre cultura pau, gènere o contra el racisme?

A l’institut, recuperem alguns dels elements que conformen l’essència del Carnestoltes com la disbauxa, la festa, la sàtira i la creativitat expressada en les màscares i disfresses, tallers de teatre, de percussió o tallers de pintura i maquillatge que organitza autònomament alumnat voluntari. El resultat és també festa, diversió, art i gaudir entre els iguals. Tothom s’hi troba bé perquè pot escollir allò que vol fer i tothom hi participa. El professorat acompanyem i fem possible que l’alumnat tallerista pugui fer la seva proposta amb les persones apuntades. És una experiència increïble, com un banc del temps, on passen coses realment extraordinàries. Aquest curs, per exemple, he acompanyat el grup de teatre i amb només 45 minuts vam ser capaços de rebre un breu classe de teatre (amb indicacions i escalfament), vam escriure un monòleg i el vam representar davant del grup.

Tot i que en els darrers anys, també ha començat una nova tradició amb l’aparició de cartells «clandestins» fets per l’alumnat que reivindiquen les consignes de Carnestoltes durant aquella setmana i anima a tothom disfressar-se el darrer dia amb propostes divertides que vagin d’acord amb els valors de l’institut.

Els moments de celebració són moments de trobada, de fer comunitat, d’aprenentatge i de marcar el pas del temps. Tot i que ja han passat cinquanta anys de la dictadura, els centres educatius continuem tenint un paper molt important en la construcció d’una societat millor i per això, és molt important que dediquem un temps a pensar què celebrem i sobretot perquè ho volem celebrar.