Una biblioteca amb vistes
Fa molts i molts anys, a la segona meitat dels vuitanta, vam veure escrit un conte curt a la revista Excursionisme (el butlletí de la Unió Excursionista de Catalunya) en què els personatges eren muntanyes de la vall de Boí que agafaven vida. Hi sortia amb seguretat un cavaller anomenat Montardo, i potser també una princesa dita de Tumeneia, així com algun personatge relacionat amb el massís de Besiberri. Sigui perquè coneixíem bé aquelles muntanyes i en aquell moment no pensàvem en altra cosa que no fos pujar-les totes, sigui perquè ens va semblar una idea original, o sigui perquè tenim el cap ple de pardalets, aquell conte va romandre en la memòria, ni que fos vagament, per saecula saeculorum.
Un mal dia, rumiant possibles entrades per al blog, vam tenir la brillant idea de buscar aquest conte i fer-ne un apunt. Quins acudits! Allò que havia de ser una cerca fàcil i ràpida per les revistes velles de casa va tenir uns resultats absolutament estèrils, de manera que vam haver de traslladar la recerca a la biblioteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on conserven tots els números de la revista Excursionisme. Durant unes quantes setmanes, vam consagrar un parell d’hores de la tarda dels dijous a visitar dita biblioteca, identificar-nos, deixar els objectes personals en un armariet de supermercat, pujar al pis de més amunt, anotar en un paperet quins documents volíem consultar, i asseure’ns a esperar que els bibliotecaris ens els portessin amablement a taula. Com si no tinguéssim altra feina els dijous a la tarda que anar a pentinar el gat. Primer vam demanar els números de la revista de finals del vuitanta, per si a casa ens havia passat per alt algun exemplar. A la vista que els resultats no arribaven, vam anar eixamplant l’interval, des de principis dels vuitanta fins a finals del noranta, tot i saber que eren anys que quedaven fora de la data que recordàvem. Res de res, de res. No hi va haver manera de trobar el conte dels trons. Encara sort que la biblioteca es troba a la Casa de l’Ardiaca, un indret privilegiat on disposa d’unes instal·lacions pròpies dels feliços dos mil, i amb unes vistes fantàstiques cap a l’avinguda de la Catedral de Barcelona i cap a la catedral mateixa.
La decepció per no haver-lo trobat ens devia empènyer, tant de bo que inconscientment, a tenir una altra idea brillantíssima, com si no haguéssim escarmentat. Aquesta vegada l’acudit consistia en escriure nosaltres mateixos un conte on les muntanyes de la capçalera de la vall de Boí prenguessin vida. I fins avui. Bé, no és que l’aturada que ha patit el blog durant anys hagi estat culpa del procés creatiu al qual ens vam submergir per escriure el conte. No n’hi hagut per a tant. Però el cas és que l’empresa no va resultar senzilla, i encara menys ràpida, de manera que ha costat una mica anar trobant els moments i la inspiració. Molts d’aquests moments han estat estones de dimarts a la tarda passades als ordinadors d’una copisteria del barri de Gràcia de Barcelona. Per cert, aquests ordinadors també tenen unes vistes magnífiques cap al carrer, ideal per fer gimnàstica ocular.
Finalment, però, el conte és a punt. La prova de foc va ser ensenyar-lo a casa, i val a dir que no va despertar un entusiasme desmesurat entre el públic a qui anava especialment dirigit. Confiem innocentment que el temps vagi al nostre favor en aquest aspecte. El segon test serà posar a prova la curiositat d’internautes desprevinguts penjant-lo al blog. I això és el que farem en el proper apunt. Així, doncs, i després d’anys de silenci, amb tots vosaltres… El drac del Pa de Sucre.
PS. Seria de gran interès si algú pogués donar notícia de l’antic conte que recordem publicat fa uns vint-i-cinc anys a la revista Excursionisme (i si resulta que ni fa vint-i-cinc anys, ni la revista era Excursionisme…?)
* * * * * * * *
La imatge correspon al pati de la Casa de l’Ardiaca, i es va prendre l’11 de desembre del 2015. És resultat de la unió de diverses fotografies.