Adam Majó
Xuts a pals
Velletes demanant caritat
Si heu tingut la oportunitat, i la sort, de visitar alguna de les noves repúbliques sorgides de la descomposició de l’antiga Unió Sovitètica, i si heu pogut sortir una mica dels circuïts estrictament turístics, i si no teniu el cor de pedra, segur que en algun moment us heu sentit incomodes, colpits fins i tot, per la presència de gent gran, dones sobretot (els homes viuen gairebé 20 anys menys de mitjana a causa, entre d’altres, de l’alcoolisme), demanant caritat o venent qualsevol cosa pels carreres, des de mores silvestres a vaixelles de segona ma, passant per joguines barates o mitjons de llana teixits per elles mateixes.
La vella Unió de Repúbliques Socialistes no era el paradís a la terra que molts havien somiat, ja ho sabem, però proveía a la seva gent gran, un cop exhaurida l’edat laboral, d’una pensió modesta però suficient per a vestir-se i alimentar-se, d’un modest habitatge, i d’energia per veure-s’hi i, importantíssim, escalfar-se a preus pràcticament simbòlics.
Amb la caiguda d’aquell règim polític van passar dues coses que van destrossar literalment les condicions de vida de milions de vells i velles, fins al punt que va disminuir substancialment l’esperança de vida del país. La primera fou una inflació de prop del 10 % durant uns quants anys, que, en no venir acompanyada d’un augment proporcional de les pensions, va reduir-ne el poder adquisitiu fins a mínims del tot insuficients. Al costat d’això, la privatització del sector energètic, tant de l’extracció com de la distribució, va fer-ne augmentar els preus fins a nivells encara molts inferiors als de l’oest d’Europa, però substancialment més alts que els que tenien fins a les hores. Aquestes circumstàncies, afegides a un mercat de treball que expulsa sistemàticament a les persones de més de 50 anys, dona com a resultat aquest enorme i terrible fenòmen social de la gent gran en situació de pobresa severa, que tant ens diu sobre una determinada societat i del seu nivell moral col.lectiu.
Dic tot això perquè, ara que les pensions (moltes d’ells prou baixes) dels nostres avis i avies s’han convertit en l’última xarxa que separa a tanta fils i filles, nets i netes, d’aquest país de caure en la misèria més absoluta, faríem bé de no frivolitzar en segons quins temes. Per exemple, en un possible retorn, i inevitable devaluació, a la Pesseta que tindria com a segures conseqüènies l’augment de la inflació i l’increment del preu de l’energia. No es tracta de fer por a ningú, però de la mateixa manera que fa uns anys déiem que el què va passar a Argentina podia passar aquí, i tothom se’n reia, cal recordar, també, que el què ha passat, i està passant, a Rússia ens podria passar a nosaltres. Cal que tinguem present que, malauradament, les pensions no estan assegurades i que defensar-les amb dents i ungles és una obligació política i ètica de tota la societat, incloent-hi, també, els mateixos pensionistes.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El cop d’estat del 1991 fou encara més trist, fou un cop indecís i sense un suport real dels quadres del partit (KGB, exèrcit…), ningu del PCUS de la vella guàrdia va moure fitxa per frenar la liberització del país i l’entrada a un mercat de lliure especulació, i evidenment sense una cúpula dirigent forta al capdavant del cop… fou un fracàs rotund i contraproduent, amb un Boris Ieltsin sorgit com el tsar blanc i il·legalitzant el PC al desembre del 1991. Si, Boris Ieltsin fou l’unic dirigent politic que va il·legalitzar un partit comunista en un país comunista!
Ningú va moure un dit per salvar la Unió Soviètica, normal, despres de tot era el Imperi del Mal. La resta del que dius, totalment d’acord. El mercat negre i el dolar van fer la resta.
Salut