Adam Majó

En Jordi Pujol n’era un
especialista d’aquesta mena de moviment, es passava el dia amenaçant d’estripar
les cartes, afirmant de que si no cabíem a la Constitució o si no aconseguim un
finançament millor, érem capaços de qualsevol bestiesa. Per finalment assolir
alguna mena d’acord que es presentava com un èxit però que de seguida es feia
insuficient i ens retornava al punt de partida. Eren pujades i baixades de
tensió tant perfectament calculades com gratuïtes i improductives. Marca de la
casa de CiU, servien per tenir la parròquia distreta però no feien por a ningú,
ni aquí ni allà. Però els va sortir un competidor, en la comèdia de jo faig
veure que m’enfado i tu fas veure que t’ho creus, Esquerra Repúblicana de
Catalunya. Primer va ser tota aquell serial del nou sistema de finançament. Ho
recordeu? Mesos, ens van tenir pendents del Telenotícies. Duríssimes
negociacions entre el tripartit i el govern del Regne van donar com a resultat
un Puigercós triomfant  apareixent
en roda de premsa amb un cartellet on hi posava 3855 milions d’euros, 105.6
del rànquing. Deien que era un gran pas
endavant, però no havia passat ni un any d’aquell anunci que la Generalitat
iniciava retallades per manca de recursos.

Després va venir la pallissa de
l’Estatut. Es tractava de donar una darrera oportunitat a Espanya, dèien. Si
ens n’acceptaven un de substancialment millor del que hi havia, tot això que
tindríem, sinó només ens quedaria una via, la independència. Doncs bé, ja en
sabem la història, no tant sols no hem avançat sinó que ens enfrontem a una
veritable ofensiva involutiva. I malgrat això, sembla que ara tampoc toca i
ERC, obstinada a seguir les passes de CiU, decideix prioritzar, en el seu darrer
Congrés, la consecució d’un nou Pacte fiscal que, ho sabem tots, ni estarà en
la línia del Concert econòmic ni representerà una retallada significativa de
l’espoli fiscal.

I qui dia passa any empeny i
sembla que marxem però no ens movem de lloc.