Adam Majó

Xuts a pals

5 de desembre de 2008
1 comentari

Memòria fraccionada

En això que ara anomenem la recuperació de la memòria històrica, hi ha un aspecte que no m’acaba de fer el pes. Em refereixo a l’obstinació per  centrar-ho de manera gairebé exclusiva en un període molt concret, la guerra civil i el franquisme. Un període que bé es mereix estudi, divulgació i refelxió, i tant que sí, però que no es pot entendre sense coneixe’n  determinats referents previs. Per exemple, està molt bé parlar de la repressió que el franquisme va exercir contra la llengua i la cultura catalanes, però no podem de cap manera oblidar que les prohibicions d’aquesta mena arranquen amb els Borbons (francesos i espanyols) 230 anys abans. La pèrdua de les institucions i l’imposició del castellà i el francès, no són una excepció històrica de 40 anys, sinó una norma gairebé ininterrompuda de 300. El mateix podríem dir de les transformacions socials que esclataren amb la guerra i que són conseqüència d’anys de cruenta injustícia social.

Algú pot dir que filo massa prim, que ara és el moment de donar a conèixer aquest període històric, per raons biològiques (encara queden moltes persones vives que es mereixen un reconeixement), i que més endavant ja rescatarem altres etapes. El problema és que el repàs de la història té sempre una lectura política que es projecte en el present. Si penses que la persecució contra la catalanitat és un invent del franquisme (tal i com venia a dir recentment The economist per posar un cas) és evident que acabat el franquisme, acabat el problema. Si saps, en canvi, que l’ofensiva del Regne d’Espanya contra la llengua, la cultura i els drets nacionals ve de molt més enrera, estaràs d’acord que no n’hi ha prou en superar la dictadura sinó que cal replantejar completament les relacions entre el poble català i l’estat espanyol.
Que el PSOE estigui molt interessat en parlar de la guerra civil, on si que pot agafar en fals al PP, i no vulgui parlar dels tres-cents anys de monarquia borbònica, o del passat colonial espanyol, respon, evidentment, a un projecte polític molt determinat.
Està clar que cal homenatjar a tots aquells que van patir la guerra i el franquisme, ara que alguns encara són amb nosaltres, però la història cal coneixer-la sencera i no a bocins.
Potser així s’entendrà perquè a alguns ens molesta bastant més la bandera espanyola que oneja als ajuntaments i que ens  recordar que el dret a l’autodeterminació ens és vedat i que ens volen espanyols a la força, que determinades relíquies testimoni de 40 anys de dictadura feixista. En el primer cas ens parla d’una realitat transformable, en el segon cas, d’un passat que ja no podem evitar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Ep adam!

    Coincideixo totalment amb el teu anàlisi; llàstima que jo no ho sàpiga expresar tant bé com tu. Precisament perquè l’opressió espanyola (i francesa) dels Països Catalans no és patrimoni de cap règim polític concret, sinó que s’ha mantingut ininterrumpidament des de fa tres segles (o tres i mig) que no entenc la fascinació que determinada gent del nostre país sent per la II República espanyola i els seus símbols. Aquells que el 14 d’abril posen (o proposen) la bandera republicana espanyola en algun ajuntament català recorden que aquesta mateixa república va abortar una acabada d’estrenar -i amb totes les limitacuions que se li vulguin atribuir- República catalana? Recorden que aquesta República espanyola també ens negava (com ho fa la República francesa) el dret democràtic elemental de l’autodeterminació?

    La memòria dels espanyolistes és molt limitada perquè el seu Estat s’ha edificat sobre l’amnèsia i sobre un seguit de mites històrics falsos, com ara confondre la desafortunada unió dinàstica de les corones catalanoaragonesa i castellana amb una suposada “unió nacional”…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.